Els simpàtics busca-raons de Moravia

La majoria d’aquests contes estan protagonitzats per jovenets amb ganes de moure brega. Acostumen a tenir mala sort. N’hi ha un de molt gallet, per exemple, que els dies que bufa el xaloc se li gira la jeia i comença a insultar la gent. Sempre es cuida prou, però, que no el puguin tustar: sap tocar pirandó a temps. Es tracta d’un cambrer escanyolit, un mitja cerilla. Un dia, però, un home a qui ha dirigit uns quants improperis al tramvia acut al cafè on treballa, acompanyat d’un altre paio amb cara de mala llet, i sembla que tots dos tenen la intenció de dedicar-li un bon raig de mastegots. És una història molt divertida, amb una resolució sorprenent, de vodevil. No és pas l’única que ens fa somriure o, fins i tot, esclafir el riure: l’element còmic és present a tots els contes. Uns contes tan ben traduïts per Anna Casassas que diríeu que esteu llegint un llibre escrit originàriament en català per un dels nostres autors sèniors (per un Joan Rendé, posem per cas, que segur que comparteix l’humor moravià).

L’autor va publicar l’obra el 1954, a 47 anys. S’acostava a la cinquantena, doncs, cosa que, bé que subtilment, es deixa entreveure en un parell de relats. En un, el titulat Vell estúpid, un seductor madur s’adona que ja no toca empaitar jovenetes: “Quan tens per costum de fer la cort a les dones, costa d’adonar-se que ha passat el temps i que les dones ara et miren com un pare o, fins i tot, com un avi.” Aquest és barber, com el presumpte violador de la recordada novel·la de Rendé, que també arranava la brossa del clatell i afaitava barbes dels seus clients, i que, com el moravià, tenia una flaca per les dones. L’altre conte que dic és, ras i curt, hilarant: un home a la cinquantena, de cap encanudit, fa colla professional amb cinc nois que tenen disset anys. Van, tots sis, en bicicleta, abillats d’una manera ridícula. Cada un d’ells du un cartell, amb unes quantes síl·labes impreses. La suma dels cartells compon el títol d’una pel·lícula (mètodes de publicitat dels anys cinquanta). En aquest cas, La venjança de Tarzan. Hilarant, sí, tot i que, rere la jocositat d’aquestes històries, sempre hi ha una reflexió més o menys amarga, i un retrat implacable de la Roma de barris foscos i integrants del lumpen. Els personatges que pul·lulen per les històries són pobres d’esperit que, tot i això, exhibeixen una tendència molt acusada a fer el milhomes. Lladres per necessitat, es traeixen els uns als altres, i això que són companys de delicte. Un altre cambrer havia mostrat sempre un temperament admirable, model de virtuts per als seus companys. No havia pensat mai, ens fa saber el narrador. Però un vespre –llegim– “vaig començar a pensar, vull dir que vaig començar a fer una cosa i a pensar-ne una altra, que, pel que sé, és, justament, això que se’n diu pensar”. Genial! I aquí neix una petita revolució: la consciència de classe, per dir-ho en termes d’ortodòxia marxista.

Una pel·lícula mexicana de 1935 duia per títol El terror de Chicago. Un dels dos protagonistes del conte El terror de Roma no sols l’ha vista, sinó que n’és un fan declarat. Aquest jove és un talòs rematat, però, en la seva inconsciència, pot arribar a ser perillós. S’ha ajuntat amb un altre que només desitja tenir unes sabates noves. La capacitat per embolicar la troca del primer –que sol dur a la mà una clau anglesa que fa servir com a arma intimidatòria– és extraordinària. Són personatges que voldrien ser més murris que no són (la natura no els ha fet bons delinqüents): en ells, la picaresca no sol conduir a èxits gaire remarcables.

En una de les històries més delirants, El nas, un parell de trinxeraires de pa sucat amb oli intenten robar l’anell d’un mort. La situació nocturna de l’assalt al pis fa petar de riure: “L’ull del lladre és com el del cirurgià: a primera vista ja sap de quants mil·límetres s’equivoca i de quants no.” Ho diu un d’ells, que va provant tot de claus per accedir a l’habitatge. Hi ha, però, una qüestió prèvia que fa presagiar que el robatori serà un fiasco. I és que l’altre “tenia un nas que delatava el dissortat: un nas com un picaporta, tort, lívid, amb la punta de patata coronada per una piga marró ben lletja”. Amb aquell atemptat a l’estètica, era clar que el projecte se n’havia d’anar indefectiblement en orris!