[D]
0
Llibres
Barcelona - 19 març 2024 2.00 h

Laia Vilaseca

Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

- Barcelona

Laia Vilaseca (Barcelona, 1981), presenta la seva quarta novel·la, L’illa del silenci (Rosa dels Vents), després d’El caso Durroway, La noia del vestit blau i Quan la neu es fon. És una autora de gènere i el reivindica, confessant-se fan de clàssics com ara Dashiell Hammett i Raymond Chandler, a més d’autores com ara P.D. James, Sue Grafton, Gillian Flynn i Liane Moriarty. No el cita com a referent, però L’illa del silenci desprèn una flaire de Joël Dicker, perquè Vilaseca va millorant a cada nova novel·la.

En aquest cas presenta un thriller rural, ambientat a un poble del Pirineu català, de nom fictici i ambient realista, Sant Jordà. L’obra va saltant entre tres espais temporals. El 1982, quan tres noies són assassinades a la petita illa que hi ha en el llac que forma part del paisatge de Sant Jordà. El 1996, quan el Nil, fill adolescent d’un dels guàrdies civils que van detenir el suposat assassí, comença a investigar el cas per fer-ne un documental, amb els seus amics Emma i Marc. I el 2024, quan l’Emma rep un sobre anònim i també investiga el triple assassinat i la desaparició del Nil, ajudada pel detectiu que ja apareixia a La noia del vestit blau. Bona ambientació, bons personatges i una tensió que va augmentant fins al clímax final.

Comencem amb una pregunta tòpica. Què va posar en marxa, aquesta novel·la?
Van ser un cúmul de coses. Sempre ho són. Però l’espurna inicial va ser una cançó, que feia molt de temps que no escoltava perquè em posava massa trista i em feia pensar en algú que ja no hi és. I llavors, un dia, després de molts anys, la vaig sentir per atzar. I vaig veure que la podia escoltar. Que la volia escoltar. I d’aquí va sorgir l’espurna. Després se’m va aparèixer l’illa al mig del llac i vaig saber que la història havia de passar allà.
I també hi ha alguna inspiració real, oi?
Sí, tot va anar agafant forma quan em vaig inspirar, que no basar, en un cas de true crime no resolt de fa més de trenta anys en un parc natural dels Estats Units. Feia temps que volia escriure una novel·la sobre el dubte raonable i em va semblar que en aquell moment tenia tots els elements necessaris per fer-ho.
Que el dolent (o dolents, segons es miri, perquè n’hi ha de diferents menes) siguin ‘un dels nostres’ literàriament sempre és efectiu, oi? Una de les gràcies d’Agatha Christie és que qualsevol podia ser l’assassí...
És que el dolent sempre és un dels nostres. Ningú no és una illa. Els dolents que apareixen del no-res mai no m’han acabat de convèncer, narrativament, si més no, per escriure’ls jo. A més, que el dolent pertanyi a una comunitat permet treballar molt més els grisos, la fragilitat de la percepció del que ens envolta, de com els sentits i fins i tot la intuïció ens poden arribar a fallar. Que sigui un dels nostres ens fa més imperfectes, perquè ens humanitza però, a més, ens fa dubtar de nosaltres mateixos, cosa que no és necessàriament dolenta, perquè sempre va bé ressituar-se, de tant en tant, i fer una revisió amb la realitat que et faci sortir de la roda de la inèrcia domèstica.
El poble de Sant Jordà és fictici. S’ha inspirat en cap localitat real?
Tant el poble com l’Illa del Silenci son ficticis. L’Illa va ser el primer que vaig imaginar, tenia molt clar com era, quins n’eren els elements geogràfics, com estaven distribuïts, l’atmosfera, etcètera. Vaig buscar si n’hi havia alguna en algun llac de Catalunya per visitar-la i inspirar-m’hi, però no la vaig trobar.
I sobre el poble?
Tenia clar que volia un poble al voltant del llac, que aquest fos clau pel que fa al turisme. També el vaig dotar de les seves llegendes i alguns llocs concrets que formen part de la vida dels seus habitants –la Cala dels Enamorats, el Turó de la Boira, la Casa Vallès...–, i això ajuda molt a donar-li vida. El poble sí que és una barreja de llocs que he visitat i m’han agradat molt. Soc molt descriptiva perquè vull portar al lector al lloc que tinc dins del cap. Vull que vegi com de màgic i magnífic és, que el visiti amb mi.
L’estructura en tres franges temporals suposo que va venir manada per la trama que va crear...
Podria haver-ho fet d’una altra manera, però no hagués estat tan divertit [Riu]. M’interessava molt tenir l’Emma en les dues edats que l’acabaran marcant, que entenguéssim el que havia passat llavors i perquè era tant important per ella resoldre-ho ara. No només és important què passa a cada època, si no el com, el perquè, les relacions que estableixen els personatges entre ells i el retrat d’una època que et marcarà per sempre, com és l’adolescència.
No és el primer cop que treballa una trama amb salts temporals...
A Quan la neu es fon vaig descobrir que aquesta mena d’estructura narrativa em fascinava i volia seguir-la treballant. De fet, em sembla que puc dir que igual que sempre barrejo natura i misteri, aquest tipus d’estructura narrativa també ha esdevingut marca de la casa.
El final, sense destapar res, és un clímax de manual, ben muntat.
Sí, a mesura que anava avançant la trama vaig veure que l’havia d’acabar així, que havia d’acabar on havia començat tot, a l’origen, per una qüestió simbòlica, però també de justícia poètica. El poble, l’Emma, només podien alliberar-se si passava així. L’Illa, d’una manera o altra, és el centre d’una espiral que acaba atraient tothom; els sedueix, inevitablement. Espero que també al lector.
Li he demanat altres cops, però potser canvia de tècnica... Escriu seguint un impuls o primer fa un esquema? En aquest cas, suposo que calia una bona escaleta per tenir clars els salts temporals i els personatges, que no són pocs...
No he canviat el meu sistema, continuo sent jardinera i no arquitecta. Començo a escriure inspirada pel lloc, la premissa inicial i dos o tres personatges, i no començo a anotar-ho tot i fer fitxes i ampliar el mural on les enganxo fins que no estic acabant el primer acte. Llavors sí que tinc una mica més d’idea de per on anirà tot, d’algunes escenes clau que han de passar, però mai faig una escaleta. No concebo escriure de cap altra manera, és el que em surt orgànicament i és el que millor em funciona, tot i que sempre acabi passant per moments complicats en aquest procés i, a vegades, mig me’n penedeixi.
Quarta novel·la, podríem dir que en tres anys... Això ja comença a agafar una velocitat de creuer alta.
Cal dir que aquestes tres novel·les en tres anys –2021, 2022 i 2024– no responen del tot a la realitat del meu ritme d’escriptura, perquè La noia del vestit blau ja estava escrita i autopublicada, i jo ja estava escrivint Quan la neu es fon quan vam pactar publicar les dues novel·les. L’Illa del Silenci l’he escrita en un any i mig, aproximadament. Però sí, la idea era agafar aquesta velocitat de creuer, no perquè sigui especialment ambiciosa –que en part sí, perquè m’agrada fer el que faig–, perquè si no, és impossible viure d’escriure tot i que li dediqui tota la jornada.
El problema és que el mercat no pot assimilar dos o tres obres cada any d’un mateix autor. Si arriba a tenir sobreproducció, es planteja alguna cosa com ara publicar però signant amb pseudònim?
Realment és un problema que el mercat no pugui assimilar la producció editorial actual. Potser ens hauríem de preguntar: com és que no el pot assumir? Què està fallant perquè això sigui així? Si la majoria de la gent llegís vint llibres l’any segurament en triaria de molt diversos i tot estaria molt més repartit. Però, és clar, si només en compra un i és per Sant Jordi, la cosa és molt més complicada...
A banda dels compradors només per Sant Jordi, també hi ha un bon gruix de lectors habituals i, fins i tot, n’hi ha d’addictes...
És clar que hi ha lectors –i sobretot lectores–, i sort que en tenim, però òbviament no hi són tots els que necessitem. D’altra banda, trobo que hi ha una certa acceptació fora, però també dins, del mercat editorial que considera que és normal que els escriptors no es puguin guanyar la vida escrivint, que és una cosa que ha passat sempre per a la majoria d’autors i ja no et dic autores! Allò de l’escriptor alcohòlic, pobre i torturat, que escriu per amor a l’art. Potser sí que ha estat així moltes vegades, però crec que hauríem de lluitar més entre tots i totes perquè això deixi de ser així. Escriure és una feina com qualsevol altra, podem discutir si imprescindible o no, però és completament necessària per a la societat.
Això ja deriva de l’entrevista al míting, però continuï, sisplau.
Gràcies. Per què tenim els autors i autores del país morts de gana? Per què es considera normal que quan vas a un festival o fas de jurat o presentes el llibre d’un altre autor, activitats a les quals has de dedicar temps i esforç –i que fem encantats, la majoria de vegades–, molts cops s’espera que ho facis sense cobrar ni un euro? Els iogurts, els ous, el pa i el lloguer no els pago amb historietes, els pago amb diners. Per què som els que cobrem menys royalties entre tots els que participen en la cadena de producció editorial, si som els que creem el producte del no-res?
Hauríem de parlar amb editors i representants dels diversos gremis implicats per tenir alguna resposta, tot i que dubto que fos satisfactòria.
Potser m’enganxes en un dia especialment negatiu, però amb tota la felicitat que em genera dedicar-me al que em dedico, i amb la satisfacció de ser-hi, sabent el que costa arribar, aquest és un dels aspectes que més m’ha sobtat del sector i un que definitivament em nego a acceptar.
D’acord, però es plantejaria signar amb pseudònim per pagar el lloguer i comprar iogurts?
[Riu] No m’havia plantejat mai haver d’utilitzar un pseudònim per haver d’emmascarar la meva producció. Sense reflexionar-ho gaire et diria que em sembla tristíssim haver-m’ho de plantejar. Si el que escric agrada i funciona, quin problema hi ha en què la gent pugui llegir alguna cosa nova meva cada any i mig o cada dos anys? Jo bé que ho feia amb Camilleri o Sue Grafton i ho continuo fent amb autors que m’agraden i als que admiro. En aquest sentit, tinc clar que seguiré escrivint i lluitant per fer arribar el que escric als lectors i lectores, sense amagar qui soc, i per poder-m’hi guanyar la vida de manera digna.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més llegides