Bob Wilson invoca a una experiència espiritual a ‘El Messies’ al Liceu

“Una obra espiritual, més que religiosa”. Així defineix el director d’escena Bob Wilson la partitura d’El Messies de Händel. El compositor va rebre l’encàrrec urgent de fer un oratori sobre la resurrecció. Va tenir només 24 dies per a compondre-la. El 13 d’abril del 1742 s’estrenaria a Dublín. El Liceu programa 8 funcions, del 16 al 26 de març la producció que la Mozartwoche de Salzburg va estrenar el gener del 2020, que es basa en els arranjaments de Wolfang Amadeus Mozart del 1789. Aquest espectacle, inclòs al Barcelona Obertura Spring Festival, comptarà amb l’Orquestra Simfònica del Liceu sota la direcció musical de Josep Pons.

Robert Wilson aspira que l’escenificació d’El Messies transporti l’espectador a un viatge espiritual que vagi més enllà de qualsevol religió canònica. Tot i que és una de les obres principals de la música en la tradició cristiana, Wilson pretén que, sense renunciar a tota la simbologia bíblica, aquest Messies també emocioni i ompli de llum al públic que no participin d’una fe concreta. El director, que ha presentat molt puntualment a la cartellera de Barcelona, és un renovador de la manera de representar el teatre i l’òpera des dels anys 60. Les escenes que es reprodueixen evoquen un món abstracte, un cau d’ànimes que parla de l’esperança, tot i que la societat condemna els que proven de trencar els privilegis i els prejudicis. La versió de Wilson mostra aquest Messies com una experiència transformadora gràcies al poder de la música, la força de la imatge i la interpretació oberta, universal.

El director ha concebut una successió ininterrompuda d’escenes amb intenció immersiva en la qual cada ària, recitatiu o cor mostra els cantants caracteritzats amb robes de tons grisos, envoltats de llum celestial i fent accions aparentment arbitràries: deambulen per l’escena, es mouen amb barca, porten objectes. Així, l’absència d’acció no distreu de l’execució musical, que fa que la grandesa de la partitura d’El Messies brilli completament. Els principals recursos escènics per mantenir l’atenció, de fet, són l’ús dels vídeos compostos per Tomasz Jeziorski i la presència d’un ballarí, Alexis Fousekis, que es converteix en el dominador de l’espai en moments culminants com el cor de l’Hallelujah.

El Messies no té personatges, sinó que té quatre veus que són portadores del missatge dels profetes i dels evangelistes, a partir del qual s’ordenen les tres parts de l’oratori. Julia Lezhneva, Kate Lindsey, Richard Croft i Krešimir Stražanac, són els quatre solistes que els interpreten. Els acompanya el cor del Liceu que, en un oratori d’aquestes característiques, és d’una rellevància més destacada fins i tot que la de qualsevol dels solistes: A la primera es parla de l’arribada del Messies, un enviat celestial que portarà la prosperitat espiritual al món; la segona se centra en el naixement i la mort de Jesús, i la tercera és una reflexió sobre l’impacte i el significat de l’arribada del Salvador, l’esdeveniment més important en la història de la humanitat.