LLETRES
Les frases mítiques de les sèries catalanes, en un llibre
Quan el personatge de la sèrie de TV3 Oh!Europa! Empariues (Maria Josep Peris) veu, a Brussel·les, el Manneken Pis i, a Barcelona, el monument a Colom, té una decepció: “Me l’imaginava més gran!”, diu. Aquesta frase es va repetint en diversos capítols, de manera que s’ha acabat convertint en una expressió mítica, com també ho és “Ah, vale!”, que hem sentit en boca del personatge de l’Emma (Mònica Glaenzel) a Plats Bruts; i “m’entens el sentit de la paraula?”, que deia el Mercader (Boris Ruiz) a La Granja. Els filòlegs David Paloma i Mònica Montserrat han recollit en el llibre Me l’imaginava més gran i altres frases mítiques de les sèries catalanes (Rosa dels Vents, amb pròleg d’Elisenda Bernal) tot un estol d’expressions que, nascudes en sèries emeses per TV3, han acabat formant part de l’imaginari col·lectiu.
L’origen del llibre es troba en les pàgines del setmanari La República. Els dos autors hi van publicar una sèrie de 26 articles entre el 14 de gener i el 15 de juliol de 2023 que ara han ampliat fins a 40 produccions per afegir-se a la celebració del 40è aniversari de TV3.
A David Paloma i a Mònica Montserrat els uneixen dues passions: les sèries i la llengua. “Tots dos som seriòfils, ens agraden les sèries i ens agraden les sèries en català”, explica Paloma. Han analitzat les sèries, els personatges i les varietats dialectals “des d’un punt de vista acadèmic”. “Però també teníem ganes de donar-hi un sentit més popular, més amè, i més lligat amb l’entreteniment, que també és com ens agrada consumir les sèries”, diu Montserrat.
Molts recordaran els diàlegs de sèries com Poble Nou, Teresina SA, Lo Cartanyà, La memòria dels cargols, amb expressions com ara “Rosa, ens ha tocat la Lotto!”, “Nena, que macooo!”; “i fins aquí, Lo Temps” i “s’ha de deixar pixar el matxo”. Per posar a prova la memòria dels lectors, el llibre també inclou un test final, que permetrà fer “un exercici de nostàlgia”.
La influència de la televisió és clara i algunes expressions que s’han fet populars a través de les sèries ja formen part del nostre imaginari. “Al llarg d’aquests anys la llengua ha evolucionat, però ho ha fet de manera paral·lela a com evoluciona la societat. Els joves que eren adolescents fa 40 anys parlaven diferent dels adolescents del 2024, i tot i així tenien un cert argot els d’una època i els d’una altra. Aquest costumisme que mostraven les sèries també des del punt de vista lingüístic s’evidenciava i, d’alguna manera, acostava la llengua catalana a persones que no necessàriament la tenien com a llengua materna”, explica Mònica Montserrat, que també creu que aquelles primeres sèries “ens feien adonar al conjunt de la societat que la llengua catalana era igual de vàlida que qualsevol altra”. Per Paloma, “les sèries han complert una funció social”: “De mica en mica es va forjant un model gràcies a grans guionistes; el llibre és un homenatge a guionistes, actors, actrius, a la gent que ha anat formant aquest model de llengua col·loquial mediatitzada.”
L’etapa gloriosa
El llibre ordena cronològicament les quaranta sèries, des de Carme, David, cuina, menjador i llit, que es va estrenar el 27 d’abril de 1984, el primer any de TV3 i la primera sèrie de producció pròpia. I acaba amb Pep, una sèrie d’IB3, estrenada al gener de 2020 (i a TV3, al juny d’aquell mateix any). Pels autors cal diferenciar tres etapes, però la “gloriosa” és la que va de 1994 –“quan la producció pròpia comença a arraconar la producció aliena”– fins a 2004, amb títols com Oh! Europa!, Secrets de família, Estació d’Enllaç, Nissaga de poder i Plats Bruts, que és “la comèdia de situació de més èxit de la història de TV3” i que va destacar per “una llengua col·loquial inaudita fins a aquell moment a la televisió”, on eren freqüents paraules com tio, nòvio, canya o pijo. “Aquesta sèrie va marcar una avançada de tota una manera d’utilitzar el llenguatge, amb expressions més col·loquials. Amb la intenció de dibuixar uns personatges joves, moderns, es va introduir aquest model de llengua més desenfadat, més desacomplexat i en què sí que hi havia castellanismes, però molt identificables”, diu Montserrat. O com a Teresina SA, en què deien “pedidus” enlloc de comandes. “No hi havia por de dir barbarismes o castellanismes”, diu Paloma. Es tracta, diuen, de “dibuixar bé els personatges” a través de la seva parla.
Els dos autors ja han començat a treballar en un segon volum, que dedicaran a les sèries televisives de producció aliena, com ara Magnum, Gent del barri, Veïns. i L’Espantaocells i la Sra. King.