Consentiment forçat

Tres noies angleses se’n van uns dies a Màlia, a l’illa de Creta: amb el crit que hi passaran les millors vacances de la seva vida, arriben a un de tants llocs amb hotels sense ànima, però amb piscina, i discoteques per a una diversió programada que es basa en nits de borratxera i matins de ressaca després del contacte en el ball desenfrenat d’uns cossos amb el desig de tenir sexe: o que potser senten això últim (i també tota la resta) com una obligació, encara més si hi ha la pressió de perdre la dita virginitat com si s’hagués d’acomplir, tant si com no, un ritual iniciàtic. How to have sex , òpera prima de Molly Manning Walker (bregada abans com a directora fotografia) que va guanyar el premi a la millor pel·lícula de la secció Un Certain Regard del festival de Canes de l’any passat, aporta la singularitat de mostrar com tot això pot resultar decebedor, com tantes coses que es fan perquè se suposa que s’han de fer, i al capdavall avorrit: tant que els mateixos espectadors, aclaparats sovint per una música eixordadora, podrien sentir un cert avorriment, si no fos que la cineasta imprimeix alguna cosa física i prou autèntica en unes imatges sobre el buit existencial del present.

El cas és que How to have sex és un contrapunt necessari a tantes comèdies juvenils que, habitades per la presència de joves mascles en zel, són una mena de celebració d’una activitat sexual en què les dones apareixen com a objectes. Manning Walker se centra en l’experiència de les noies i adopta el seu punt de vista, sobretot en el cas d’una (Tara / Mia McKenna-Bruce) empesa a iniciar-se en el sexe. Una platja és l’escenari d’una frustració. Tara exemplifica com el consentiment (hi ha un sí) també pot ser forçat: la incapacitat de dir que no al mascle que domina. No s’hi mostra el moment del sexe, però s’hi fa present la desil·lusió i el dolor que comporta el fet de ser una dona que, tractada com un objecte, ha suspès la seva voluntat. Un film que s’hauria de veure en programa doble amb Not a pretty picture, recuperat recentment 50 anys desprès de la seva realització al 1975: la seva directora, Martha Coolidge, afronta la representació de la violació que va patir quan era una adolescent.