Sòlida recreació d’un judici

Figura controvertida, en la mesura que va practicar i justificar accions concomitants amb la delinqüència com una forma de subversió política, Pierre Goldman va ser condemnat a cadena perpètua, a finals del 1970, en ser declarat culpable de l’assassinat de dues farmacèutiques en l’atracament a una farmàcia de París. Fill de pares jueus d’origen polonès que van ser membres de la resistència francesa, exmilitant del Partit Comunista, guerriller guevarista a Veneçuela, Goldman va negar haver comès aquest atracament. Junt amb la seva innocència, va proclamar que era víctima d’un muntatge policial. En el judici va reconèixer haver participat en tres atacaments amb algun ferit, però va afirmar que se l’acusava sense proves (i tenint ell una coartada) d’un altre amb víctimes mortals a causa de la seva militància política. En el seu llibre Records obscurs d’un jueu polonès nascut a França també va exposar que va ser víctima de l’antisemitisme francès. De fet, el seu cas va ser comparat amb el de Dreyfus i Goldman va rebre el suport de molta gent de l’esquerra francesa, d’intel·lectuals, d’artistes i fins de polítics com François Mitterrand i Françoise Giraud.

Goldman, doncs, va ser condemnat, però el cas va reobrir-se i, el 1976, va celebrar-se un altre judici que el va absoldre. A El caso Goldman , presentat l’any passat a Canes dins la Quinzena de Cineastes, Cédric Kahn reconstrueix amb rigor i solidesa aquest segon judici. Hi fa presents les dificultats d’un jurat per esbrinar la veritat d’uns fets, les manipulacions institucionals per culpabilitzar un enemic del sistema i també alguna cosa fosca, lligada a una pulsió violenta, d’un home que va ser assassinat anys després.