Una herència inesperada que obre les portes de l’infern

No és fàcil parlar d’ El sucesor , el segon llargmetratge dirigit pel cineasta francès Xavier Legrand, que va irrompre a l’escena internacional amb l’èxit de Custodia compartida (2018). Ell mateix ho comentava a El Punt Avui en una entrevista en el darrer Festival de Sant Sebastià, on va competir en la secció oficial: “La pel·lícula és com una mena d’aventura física i és absolutament necessari protegir l’espectador perquè la pugui gaudir completament. M’agrada poder convidar la gent a presenciar alguna cosa nova, sense prejudicis, i confrontar-la amb una experiència realment física.”

Diguem, almenys, que està protagonitzada per un famós dissenyador de moda que, al cim del seu èxit, a París, comença a sentir malestar i dolors al pit, i s’assabenta de la mort a Montreal del seu pare d’un atac de cor. En el seu viatge al Quebec descobrirà que les herències no són necessàriament coses bones. “És una pel·lícula sobre el llegat –comenta el director–. Podem heretar moltes coses, des d’una casa fins a una malaltia física, i també podem heretar això del qual no podem parlar ara. L’herència és un vincle que tenim, que és un vincle de sang que no es pot rescindir; pot ser defectuós, però hem de fer-hi front.”

Xavier Legrand també considera El sucesor com una pel·lícula sobre les aparences: “No és casual que el protagonista es dediqui a la moda, que és un món d’aparences. I la vida del seu pare és també d’aparences. És una pel·lícula sobre la imatge que projectem als altres. Però també tracta d’identitat. ”

Custodia compartida parlava d’un conflicte de violència domèstica per una separació que derivava en una història de terror. A El sucesor passa una cosa semblant. “He fet servir una mica els codis de les pel·lícules de terror –reconeix el director–. Hi ha el soterrani, la silueta a dalt de l’escala, la baixada a l’infern... Són plans, de fet, molt familiars per a l’espectador. I, per tant, és convidar-los a sentir que reconeixen alguna cosa. I em diverteixo pensant que potser els sorprendré i veuran alguna cosa que no han vist encara.”

Un altre dels temes que aborda la pel·lícula és el de la identitat. “Hi ha diferents identitats de persones que viuen en el mateix cos, com en el cas del pare. Té com a mínim dues o tres identitats. Tots tenim diverses identitats. Juguem un paper social, juguem un paper en la nostra família, juguem un paper professional... Tenim necessàriament diverses identitats, encara que potser tenim valors compartits per cadascuna de les nostres cares.”