Un acte d’intransigència

Com que Modest Prats era capellà i havia dedicat gran part de la seva vida a estudiar la història de la llengua, hi havia la temptació, creia que raonable, d’encapçalar la crònica de l’homenatge que li han tributat els amics aquest dijous a l’Auditori de La Mercè de Girona, en el desè aniversari de la seva mort, amb la declaració solemne que, més i tot en els temps que corren, la llengua és una qüestió de fe. Però anava escoltant els amics que pujaven a l’escenari a recordar-lo, amb la sala plena fins a dalt, astorada per la coincidència de quants d’ells havien pres consciència de la importància de parlar bé, d’escriure bé, de respectar la gramàtica donada pels pares, pels avis, pels morts, tots gràcies a la perseverança i la convicció de Modest Prats, i de sobte m’ha assaltat el dubte que amb la fe n’hi hagués hagut prou, per salvar el futur. La fe sola a vegades només és un consol; sovint s’assembla més a una estratègia d’ajornament o delegació: “ja es farà”, per no haver de dir que “ja ho faran els altres o algú altre”. Modest Prats, que era un home de fe, en qüestions de llengua era més aviat intransigent, aquesta força implacable de connotacions tan negatives, excepte quan s’obstina a preservar principis que es consideren intocables. No cedir ni un pam, ni per distracció, ni per fatiga, ni tan sols per educació.

Montserrat Terrades, que va ser una de les seves primeres alumnes de filologia a l’antic Col·legi Universitari, el curs 1971-1972, recordava el respecte que li tenien perquè “no perdonava ni una sola falta d’ortografia”, i com la classe sencera es va inscriure, escarmentada, als cursos d’estiu de català que impartia Salvador Sunyer pare. Els millors professors sempre són els que et descobreixen el peu coix, fins i tot el que amagues: Modest Prats no només la va casar i va cridar-la al seu costat en la breu etapa com a primer cap dels serveis territorials de Cultura, el 1981, sinó que també va ser l’amic que, enmig d’un sopar, s’adonava que tenia un mal dia i l’arreglava amb la seva “riallada pantagruèlica”. No va ser l’única que va adquirir les primeres nocions de llengua amb ell. “Aquí que no ens sent ningú, podem estudiar una mica de català”, deia als seminaristes com mossèn Quico Pèlach quan es reunien al Collell, encara en ple franquisme.

També Narcís Comadira, que va compartir tants viatges a Itàlia amb Modest Prats, va tastar la seva intransigència en qüestions de llengua. Va ser per la inauguració del reformat convent de Sant Domènec com a seu de l’acabada de crear Universitat de Girona, acte per al qual el poeta i pintor havia dissenyat una placa honorífica, destinada a ser encastada a la façana, on jugava amb els elements tipogràfics amb més voluntat formal que rigor lingüístic. Quan Modest Prats la va veure, va posar el crit al cel perquè hi havia “una paraula mal partida”. La placa mai no es va col·locar, i Comadira, amb els anys, ho agraeix: “Si mai algú la troba, seré jo qui em negaré que es posi al seu lloc. En Modest, tossut com una banya de marrà, tenia raó: la gramàtica és més important que l’estètica.” Màrius Serra pensava en una altra classe d’intransigència quan va descobrir el conte “Rigorosament literal”, que Modest Prats va escriure com a pròleg del llibre En defensa de la lletra, editat el 1989 pel bibliòfil Miquel Plana i en el qual, a través de la història d’un corrector angoixat per la sonoritat de les paraules, havia construït un text a base d’acròstics i símbols numèrics, com en els salms. Serra en va quedar tan fascinat, que va demanar-li permís per incorporar-lo al cap de deu anys a una de les seves novel·les, “un plagi consentit” en què l’escriptura es construïa un monument a si mateixa. Conduït per Josep M. Fonalleras, aquest acte de “contribucions sentides, discretes però robustes”, feia justícia al lema de l’última lliçó que va impartir Modest Prats a la UdG, el 2002: “Res no és innocent en la història de les llengües.”