L’art com a mitjà de protesta

El 16 de març passat, ara fa quinze dies, ens deixà, als 95 anys, l’activista, patriota i sindicalista Nemesi Solà, a qui Lluís Simon dedicà una magnífica necrològica en aquest mateix diari. Solà fou un dels components del grup –juntament amb Xavier Margais, Ton Ribas, Antoni Boadella i dues persones més encara anònimes– que la nit del 8 al 9 de juliol de l’any 1967 segrestà la imatge de la Mare de Déu de Núria com a protesta per la voluntat del règim franquista i de les autoritats religioses de patrocinar-ne la cerimònia de coronació, pocs dies després. L’acció, ideada per Xavier Polo i Josep Almeda, fou una més de les que grups catòlics i catalanistes emprengueren a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat i que tingueren en l’afer Galinsoga (1959) un dels moments amb més ressò. Després del segrest, un comunicat dels autors condicionava el retorn de la imatge al compliment de tres demandes politicoreligioses: el retorn de l’abat Escarré a Catalunya, la dimissió del bisbe de Barcelona i la fi de les ingerències del poder polític en el nomenament dels bisbes. Després de quatre anys i mig, el 28 de gener del 1972, la marededeu –una talla romànica del segle XIII– fou retornada en perfecte estat per Josep Benet i Florència Ventura a un representant del bisbat d’Urgell. Diversos llibres (Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria, de Josep Clarà, PAM, 2004, i El segrest de la Mare de Déu de Núria, de Manuel Castellet i Anna Rosa Felip, Alpina, 2013) i un documental (El segrest de Núria, de Zeba Produccions i emès pel C33) aprofundeixen en aquest fet que desafià el règim del general Franco. El segrest, en aquest cas, d’una obra d’art, tenia una justificació simbòlica i política evident que depassava el seu valor artístic.

Dos dies després que ho fes Nemesi Solà, el dilluns 18 de març, va morir als 82 anys, en una residència de gent gran de Dublín, Rose Dugdale. Dugdale era una antiga militant de l’IRA, nascuda en una família anglesa benestant, que abraçà la causa irlandesa i esdevingué una importantíssima activista de l’organització armada –en una etapa fou la responsable de la fabricació dels explosius–. Entre les seves accions més destacades, hi figura la del segrest d’un helicòpter per llançar explosius fets a partir d’envasos de llet sobre una base britànica a Irlanda del Nord. Però Dugdale és coneguda també per haver organitzat i liderat, el 26 d’abril del 1974, una operació de segrest de dinou obres d’art al comtat de Wicklow. Aquell dia, Dugdale i els seus companys assaltaren Russborough House, la residència de Sir Alfred Beit, polític conservador i col·leccionista d’art anglès. El comando amenaçà amb armes de foc els estadants de la casa, especialment Beit, lligant-lo i emmordassant-lo conjuntament amb la seva dona i el personal de servei, i varen extreure dels seus bells i decorats marcs les dinou obres d’art, entre les quals hi havia peces de Rubens, Goya, Gainsborough i Vermeer, i se les van endur a una casa de seguretat de l’organització a Cork. La seva intenció, sembla, era demanar com a rescat per les obres d’art l’alliberament de dues germanes preses de l’IRA acusades d’atemptar amb cotxe bomba que estaven, en aquell moment, en vaga de fam. Totes les pintures foren recuperades en bon estat pocs dies després, el 4 de maig, i Dugdale, detinguda i condemnada a nou anys de presó per la seva participació en els fets. És evident que Dugdale i els altres militants de l’IRA no segrestaren les obres pel seu significat intrínsec –és a dir, allò que representaven els motius que hi eren pintats– ni probablement només pel seu valor econòmic, sinó que l’acció tenia un clar component propagandístic, ja que, com així va ser, la seva acció va aconseguir un ressò que anà més enllà del que tenien en aquells temps els habituals actes violents de l’organització. També, com no podia ser d’una altra manera, un llibre (Heiress, rebel, vigilante, bomber: the extraordinary life of Rose Dugdale, de Sean O’Driscoll, Penguin 2022) i una pel·lícula (Baltimore, de Joe Lawor i Christine Molloy, 2023) ens parlen de l’acció.

Però potser el (no) segrest més conegut d’una obra d’art –perquè aquest sí que fou un robatori pur i dur, tot i que l’autor del qual va, en algun moment, intentar explicitar que era un segrest per motius patriòtics– fou el de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, de les parets del Museu del Louvre on estava penjat. El 22 d’agost del 1911 els vigilants del museu s’adonaren de la seva absència i poc després la notícia feia la volta al món. Picasso i Apollinaire foren detinguts i interrogats com a sospitosos, ja que tenien antecedents per la seva vinculació amb un robatori precedent d’unes peces ibèriques del mateix museu i alhora clamaven públicament sobre la necessitat de renovar les institucions museístiques. Les cròniques parlen d’un jove Picasso espantat que en l’interrogatori negà conèixer el seu amic Apollinaire. El jutge, però, no trobà proves que els vinculessin amb la desaparició de La Gioconda i foren deixats en llibertat. Dos anys després, Vicenzo Peruggia, que havia estat treballador del museu parisenc, fou detingut quan intentava vendre el quadre a la Galeria dels Ufizzi, convençut com estava –deia– que el llenç havia estat robat per Napoleó a principis del segle XIX. Peruggia fou condemnat a poc més d’un any de presó i el quadre retornà a París els primers dies de gener del 1914.

Més enllà de les motivacions dels casos precedents i de la diferència de les situacions que no les fa comparables (acció de protesta contra un règim dictatorial en el cas de Núria, acció armada en el cas de l’IRA i intent de bastir d’arguments patriòtics un robatori convencional en el cas de La Gioconda), és evident que aquestes accions tenen en comú l’ús de la peça artística per aconseguir uns efectes determinats: polítics, propagandístics o econòmics i que foren retornades –o recuperades– en perfecte estat.

Ara bé, ara com ara, en una societat democràtica, és legítim utilitzar l’art per defensar una causa noble? Sí. És legítim atacar amb sopa, pintura o salsa de tomàquet una obra d’art o fer-la malbé en nom d’alguna causa noble? No. Fer malbé una obra d’art no és un acte revolucionari, ni tan sols un acte de protesta eficaç, en tot cas es podria arribar a considerar que és un acte de propaganda efímer, moltes vegades amb efectes contraris als desitjats. És, bàsicament, un acte vandàlic que, si a més té conseqüències irreversibles per a la pintura, pot esdevenir un delicte. Primer s’atacà les pintures per la seva notorietat o la del seu autor que tenien un vidre protector i els activistes aprofitaven l’acció per encadenar-se o enganxar-se a l’obra, alhora que emetien proclames sobre el sentit de la seva acció; ara, ja s’ataca directament la integritat del quadre exposat, com hem vist recentment en una acció de Palestine Action en un retrat de Lord Arthur Balfour a la Universitat de Cambridge.

El que és –o hauria de ser– revolucionari és l’art en si, si és que vol transcendir el mer exercici estètic, comercial o academicista: l’art ha de precedir, o com a mínim acompanyar, la contemporaneïtat i ha de ser causa i conseqüència de l’expressió d’un malestar, d’un canvi generacional, d’una denúncia. Utilitzem l’art, sí, però sobretot protegim-lo i defensem-lo.