El Quartet Casals: un so únic

La Sala Gran del Palau de la Música Catalana va ser el marc, el 14 de març, d’una nit memorable amb el Quartet Casals. La formació de cambra catalana més universal, amb Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs al violí, Jonathan Brown a la viola i Arnau Tomàs al violoncel, va signar una interpretació excelsa, de màxima expressivitat i fidel a l’estil de Bach, Gubaidulina i Beethoven, un viatge entre èpoques i estils amb el fil conductor d’un so únic: els quatre instruments formaven un bloc sonor compacte que es desplegava, alhora, harmònicament i contrapuntística, però sense cap escletxa per a la dissonància conjunta, fomentada per una coreografia impecable i inspiradora, que feia que no només la música fos l’art imperant, sinó que la dansa sincronitzada dels arcs desplegués un joc visual tan inspirador que convertia la vivència en una delícia estètica.

El concert va començar amb L’art de la fuga, BWV 1080, Contrapuncti núm. 1-7, 9 i 18, de Johann Sebastian Bach. Era un Bach amb tota la seva autenticitat, però amb una pàtina de modernitat tan subtil com penetrant. Leibniz considerava la música un “exercici ocult d’aritmètica en el qual l’esperit ignora que compta” i, en certa manera, aquesta visió encaixa amb la perspectiva en què podem veure aquesta obra, però la interpretació expressiva, romàntica i lírica d’aquesta peça referma, precisament, que Bach es pot tocar de totes les maneres possibles, si la seva polifonia, els seus cromatismes o les cadències expansives s’interpreten amb el màxim rigor, profunditat intel·lectual i visceralitat dels més grans artistes. Perquè el fraseig estava clarament definit, l’amplitud en les notes llargues els donava entitat, el conjunt sonor ressonava per l’empast perfecte. Els aguts eren àgils i els picats molt cuidats, amb una respiració conjunta, perquè la creació dels Casals és conjunta. Cada interpretació és una recreació personal i íntimament lligada a una personalitat sòlida i aclaparadora.

Va ser un Bach encoixinat, que va convertir-se en íntim en el darrer contrapunt, el núm. 18, que acabà amb una cadència molt ampla que ens elevà cap al cel, per donar pas a una versió espiritual del motiu B-A-C-H amb l’obra de Sofia Gubaidulina. La peça és un diàleg permanent entre l’ascens a la divinitat i el descens als inferns, a partir de reinterpretar aquest tema universal. Reflections on the Theme B-A-C-H ens obria a noves perspectives i ens enfrontava a les dissonàncies del present i les esperances del futur. El recurs dels glissandi amb aguts insistents, a voltes eixordadors, i greus mistèrics, ens conduí per un viatge interior que ens remogué.

La segona part del concert abordava el Quartet de corda núm. 9, en Do major, op. 59 núm. 3, “Razumowsky” de Beethoven. El primer moviment, Introduzione: Andante con moto–Allegro vivace, es va interpretar amb vigor, i en els moments més andante desprenien aquella elegància que tant caracteritza el classicisme vienès de la tríada Haydn-Mozart-Beethoven. El segon moviment, Andante con moto Quasi Allegretto, és un joc. El cello marca una base rítmica staccato i a partir d’aquí s’aixeca un edifici sonor harmònic, on hi caben moments lírics i filigranes que van in crescendo fins a un final intens. El tercer, Minuetto: Grazioso, gràcil, requereix la màxima precisió tècnica, que s’assolí.

La trajectòria del Quartet Casals és impecable. S’ha convertit en una punta de llança, un catalitzador del moviment cambrístic de quartet de corda a Catalunya. La seva activitat a l’escenari i a les aules ha donat uns fruits innegables. Gràcies als Tomàs, Mehner i Brown, avui podem escoltar a les nostres sales i arreu del món formacions catalanes que excel·leixen i emocionen al mateix nivell que les de nord enllà. Una lliçó i una nota per a l’esperança: si hi ha talent i perseverança, podem aspirar al Tot.