L’amor sempre pot ser subversiu

Resulta interessant que La bèstia a la jungla, un relat breu de Henry James del 1903, hagi inspirat dues pel·lícules pràcticament concebudes al mateix temps a França: en cap cas es tracta d’una mera adaptació, sinó d’una apropiació lliure. L’una, dirigida per Patric Chiha, du el mateix títol que la narració de l’escriptor nord-americà, que hi aborda com, en el curs del temps, un home evita viure una relació d’amor amb una dona que també l’estima.

Això per la por de causar i patir un dolor que, tanmateix, potser encara és més gran en la renúncia. En aquesta pel·lícula tot passa en una discoteca, del 1979 i el 2004, sense que els enamorats canviïn mentre la resta ho fa.

En l’altra, que ara ens ocupa, Bertrand Bonello (reduint el títol a La bèstia, preservant el misteri original de James: què ho és, si no és la mateixa por?) juga amb tres temporalitats i moltes idees focalitzant-se en el personatge femení (Gabrielle) que hi encarna l’actriu Léa Seydoux,

El cas és que aquesta bèstia fílmica (amb l’audàcia pròpia del també director de Tiresia, L’apollonide, Saint Laurent i Zombi Child) va mudant de gènere en la mesura que el relat laberíntic va alternant la temporalitat en què es troben i separen els potencials amants. 1910, a París: melodrama d’època amb perfum potser irònic de James Ivory, però també amb l’empremta del Resnais de L’any passat a Marienbad. 2014, Los Angeles: un thriller d’una inquietant atmosfera lynchiana amb Gabrielle assetjada per l’home (un arquetip masculí mutant?) assumit per George MacKay. 2044: ciència-ficció en què la IA exigeix a Gabrielle que depuri els seus sentiments i emocions. És des d’aquest futur distòpic que es parteix i es va reculant en el temps.

Henry James devia tenir consciència que la passió amorosa sempre ha pogut ser subversiva, començant per un mateix, que així pot evitar-ne el risc. Bonello exposa des del present que tot està en marxa per evitar(-nos) que no estiguem disposats a sevir al sistema.