“Busco els punts de llum d’un personatge que encarna la foscor”

La isla mínima per descomptat, perquè és un salt important. Estimo molt el meu ofici, com la gran majoria d’actors, però en el meu cas soc un ionqui de la interpretació, gaudeixo molt treballant, investigant, llegint, veient teatre, pel·lícules... I sentia que estava preparat per a quan arribés un rol dramàtic com el de La isla mínima, però no arribava. Fins que un dia Alberto Rodríguez em va donar l’oportunitat d’interpretar-lo i em vaig sentir a punt, amb tota aquesta motxilla que tenia, d’haver fet televisió, comèdia, moltíssim teatre... I arran d’això, van anar sorgint projectes molt interessants, amb directors i directores, alguns de renom, i amb personatges de talla dramàtica que no havia tingut fins aquell moment.

Sobretot de la televisió. Soc un actor que li deu molt, a la televisió. Durant molt temps va ser menystinguda per la professió, i de fet, hi havia molts companys i companyes que et miraven per damunt de l’espatlla, per fer televisió. Ara això ha canviat, tots desitgem fer-ne. Jo dec a la televisió un entrenament que m’ha servit de molt per aprendre la tècnica i tenir més confiança a l’hora de posar-me davant d’una càmera.

Hi ha una pel·lícula que per a mi és importantíssima que és Campeones. Tinc dos fills i el meu fill gran té una discapacitat important. Crec que era una pel·lícula necessària per a la nostra societat. El cinema, a més d’entretenir i emocionar, té una responsabilitat amb la societat, i jo crec que donar visibilitat al món de la inclusió, de la discapacitat, a través del cinema i d’aquesta pel·lícula, és quelcom que amb el pas del temps ens adonarem de l’important que ha estat. No només per al nostre cinema, sinó també per a la nostra societat.

No, només he vist el tràiler. Em fa gràcia que un actor que jo venero, com és Woody Harrelson, fes el mateix personatge que jo i a més amb seqüències calcades. No sé si varen arribar a veure la pel·lícula, entenc que sí, però hi ha escenes afusellades, directament, la qual cosa em sembla interessant, perquè els nord-americans tenen la capacitat de fer una cosa completament diferent amb els remakes, però en aquest cas es van ajustar molt al guió de Javier Fesser i David Marqués.

Sí, i si vols gratar una mica, va més enllà i de manera esbiaixada parla de com de malalta està Europa. Hi ha una seqüència que parla de la immigració, una altra sobre els conflictes bèl·lics i com les famílies han de fugir... Són coses que veiem cada dia a la premsa, sentim les notícies, però gairebé hi som aliens perquè no ens toquen directament. El viatge interior dels personatges, d’assumir responsabilitats, de deixar de fugir d’un mateix, també va de mirar el que ens envolta i com ens afecta. La gran malaltia de la nostra societat actual és la falta d’empatia. Si fóssim una mica més empàtics ens aniria millor.

Sí. I sobretot el que has de tractar és de no jutjar el personatge, encara que sigui el més gran fill de puta. Jo busco les escletxes, els punts de llum d’un personatge que encarna la foscor. Quan he fet personatges que tenen a veure amb això, sempre he tractat de cercar darrere la façana de malvat alguna cosa que resulta entendridora per a l’espectador. Tenim la responsabilitat de no jutjar els personatges i de ser empàtics amb ells, en interpretar-los, i de tractar que l’espectador, si no els agafa afecte, almenys els entengui.

Sí, crec que els viatges són molt importants, els que fas sol i els que fas acompanyat, perquè també pots fer un viatge interior. En aquests temps que vivim de tant d’egoisme, crec que convé no oblidar l’altre. Estem entotsolats en nosaltres mateixos i perdem de vista el que ens envolta, i en els viatges, un pensa en ell mateix, però també en la gent que estima. Els viatges, pel meu gust, està bé fer-los sols, però també s’ha de comptar amb la gent, i en el meu viatge vital sempre penso en la gent que tinc a prop i que estimo.

Sí, però fixa’t que com més et mous, menys penses. Em passa sovint, no només amb els viatges, també amb el soroll. Tenim por al silenci, al fet que no passi res, a aturar-nos. Jo soc el primer que necessito aprendre a aturar-me. No passa res per passar una tarda al sofà mirant la paret, no és un símptoma de fragilitat mental. Potser no pensar absolutament en res és bo. Estem plens de soroll, de continguts, de quefers, i és bo parar. Viatjar és bo, però de vegades es pot viatjar assegut al sofà de casa teva i pensar en coses que et mouen, mai més ben dit. La quietud i pitjar el botó de pausa és necessari en els temps en què vivim, en què tot va massa de pressa, pel meu gust. Ens han enganyat amb la idea que després de la pandèmia aniríem millor, és una autèntica fal·làcia, una mentida. N’hem sortit pitjor, més egoistes, menys empàtics amb l’entorn, i encara menys amb el que està a quilòmetres de nosaltres.

És un home que no assumeix el seu rol de pare i que no encaixa que la persona que estima vol acabar amb la seva relació. Llavors, tracta de fugir de si mateix i de la vida que porta, que és un autèntic desastre, com ell. Aquest viatge que li proposa Mario, el personatge de Luis Zahera, li ve com l’anell al dit no tant per trobar solucions.

Sí, això és el que és bo dels viatges. No és com els viatges de l’Imserso, en què els fiquen als autobusos i ho tenen absolutament tot controlat i cronometrat: l’esmorzar, el viatge, l’arribada a l’hotel esgotats... El millor dels viatges és no saber amb què et poden sorprendre: on menjaràs, qui coneixeràs, on dormiràs... És una mica hippy això que dic!

M’ha passat alguna vegada, però gairebé tots estan relacionats amb la feina. He viscut experiències importants, que m’han canviat, perquè he conegut persones que han entrat a formar part de la meva vida.

El vam fer gairebé cronològicament. Hi havia molt interès per part de Pau Durà de fer-lo així per aconseguir a poc a poc aquesta relació amb els personatges i fer el seu mateix viatge. En aquest sentit, ens va ajudar molt.

Sempre dic una cosa: quan hi ha un bon material, tot resulta més fàcil, i el guió devia anar per la quinzena versió, ja estava molt polit, molt treballat, amb uns personatges molt interessants. Pau Durà, el director, és un actor i entén molt bé els mecanismes, les necessitats, les tecles que s’han de tocar per arribar a certs llocs. Ens hem sentit molt ben acompanyats, i sempre hi ha una confiança gairebé cega en la nostra feina, per part seva. Sovint amb els directors es fa difícil el diàleg perquè no els interessa gaire el treball amb l’actor, o els punts de vista són diferents i fugen del conflicte. No tenen en compte que els actors som aliats, som unes peces que volem ajudar en la mesura que sigui possible a explicar aquest relat del director o directora.

Em sembla molt interessant que no hi hagi res doblat a la pel·lícula: quan es parla romanès, italià, rus, hongarès, ucraïnès... Em sembla molt bona opció que l’espectador estigui al mateix lloc que el personatge i que no sàpiga gaire bé què li estan dient, que intenti d’alguna manera descobrir el que li expliquen. El rodatge va ser una mica una torre de Babel, i al mateix temps va ser una mica territori comanxe, era una producció modesta amb jornades en què el rodatge es feia difícil perquè no teníem permís i la policia ens feia fora, directament. Això ens va passar molt a Bucarest: al caòtic que ja és la ciutat, s’hi afegia el fet de no tenir permisos i rodar de qualsevol manera. Això et col·locava en un estat d’alerta molt interessant, també, per als personatges.

No, em trobo molt bé en els dos gèneres. Jo he estat un actor molt de comèdia, estic molt relacionat amb la comèdia i amb la televisió. He fet sèries com Águila roja, Los Serrano... on hi havia molta comèdia. Hi va haver un moment en la meva carrera, arran de La isla mínima, en què vaig fer un salt qualitatiu, crec, i va fer que aquesta mirada d’actor emparentat amb la comèdia canviés a un altre tipus de rols dramàtics, de thriller. En moments em veig dirigit cap a aquest tipus de projecte, i en d’altres sorgeixen comèdies com aquesta que també em venen molt de gust. M’agrada aquesta pel·lícula, que fuig una mica de la comèdia que s’està fent ara que, pel meu gust, sovint intenta assaltar la taquilla. No sé si són comèdies sortides d’un algoritme, però estan molt vistes. Trobo a faltar una comèdia més costumista i més sensible amb el gust de l’espectador, per dir-ho així.