Una memòria, una literatura

Biel Mesquida (1947) va irrompre amb la novel·la L’adolescent de sal (Empúries, 1975), censurada durant dos anys, a causa de la seva temàtica eròtica i homosexual. Un text simbolista, innovador, de gran densitat rítmica i encriptada. El censor va entrar en còlera, arrencant algunes pàgines del manuscrit, ja que anava “contra la constitución, contra la religión, contra la institución familiar”. A continuació, va publicar un llibre de poemes, en edició clandestina i ciclostilada (1974), seguint les mateixes circumstancies de censura i temàtica amorosa, transgressora: El bell país on els homes desitgen els homes (Laertes, 1985, reeditada per Edicions 62, 2012). Són dos llibres angulars que s’haurien de llegir, deixant el text ambiental, per anar cap a la literatura, cap al text real.

El nou llibre de Biel Mesquida ha estat publicat per l’editorial Vibop, que dirigeix la periodista cultural i vinícola Montse Serra (1969), des de l’any 2017, amb una destacada col·lecció de llibres de petit format. S’hi apleguen més de trenta capítols, breus i sintètics, amb fotografies Jean Marie del Moral (1952).

S’hi poden trobar postals sorprenents, carrers solitaris, imatges meritòries, objectes urbans, soques, arbres, trossos de façana, murals decadents, aparadors, rètols, escultures, sòcols i relleus arquitectònics que aporten una nova mirada a Ciutat. Són textos de reconeixement, d’exploració, de diàleg cultural. Fa servir l’espai urbà com podria fer servir la llum, el camp, el mas. Rememora anècdotes divertides de la seva infància amb la padrina Joana Payeras, modista, i referència del seu món mític. Branda la situació a partir d’alguns records viscuts al barri. Els records els lliga a l’estiu, a la platja, als tebeos, als amics de la plaça, a les botigues. També parla d’una altra ficció, la literària, l’escrita, la solitària i treballada, de la seva amistat amb Josep M. Llompart, o d’un recital amb Miquel Bauçà i Xesca Ensenyat. “Escrivim per crear un món on es pugui viure.”

Ens parla de l’impacte que va suposar veure Grace Kelly i Maria Callas. Ens parla dels seus llocs emblemàtics de Palma. Defensa Ciutat com un espai que “convida els amors a fer l’amor, a boixar, a tocar-se, a sentir-se”. Deixa anar anamnesis, formes narratives que fugen de l’imaginari. Fragments filosòfics, amb puntes metafísiques, que es barregen amb imatges poètiques, amb onades lingüístiques que van fluctuant.

Mesquida escriu com un orfebre, com un ceramista que va emprant petxines, líquens, trossos de fang i sanefes. Hi busca els detalls, els espais, els racons amagats que sostenen la memòria entre les ombres i les penombres. “L’art de viure no evoluciona.” Ens parla de Ciutat com un cos, de “mossegar les bocinades del seu alfabet de carrers”. Ens parla dels espais vius que respiren, que somien el mar. Són textos que ens parlen de la memòria conquerida, mítica, de Palma, centre de la seva vida espiritual i literària. Un dels principals atributs és la riquesa lingüística, la brancada que desplega com una catifa floral estesa. Té un estil infinit, eufòric, torrencial, que devasta espais i decoracions, amb verbalitzacions macades, amb trajectòries ondulants.

Hi ha homenatges literaris declarats i encoberts. El recull és una forma d’endreça amb el passat, amb el neguit i la vitalitat expressiva. És un homenatge a la lectura, al llibre, llegint a l’escala “en les llargues hores de la sesta estiuenca”. “Allà, en la frescor d’una correntia d’aire, vaig viure amb intensitat el plaer de la lectura.” Els millors fragments del llibre són els que fan respirar els records. També incorpora poemes i fragments poètics de gran bellesa: “La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi.” Com els poetes illencs, Mesquida és un devot de la llum.

El lector es pot quedar amb ganes de més memòria i de més recerca substancial. És el que crec, perquè creure no vol dir res (qui creu no veu res). També us recomano llegir, seguit seguit, el seu darrer llibre de poesia, Carpe momentum (Jardins de Samarcanda, 2021), un volum voluptuós, de sons mutants, antics, de travesses callades i comellars escapçats, en què plasma equacions damunt el mar que el lector haurà d’albirar. Tenim dies per Biel Mesquida. Elevada sigui la poesia.