“Almirall era un polític que no va poder exercir com a tal”

Em referia a la reivindicació política del catalanisme, que passa de ser una manifestació cultural durant la Renaixença a traduir-se en una reivindicació de caràcter polític. Volia fer una picada d’ullet a l’actualitat, volent dir que és el moment en què va començar el procés.

D’entrada, el primer de què deixa constància és una reivindicació solvent que ens parla del dret a la llengua, a l’autogovern, a conservar i preservar la identitat. És un polític que no va poder exercir com a tal, fora d’unes comptades d’ocasions durant el Sexenni Democràtic (1868-1875), però que va tenir una posició ideològica molt clara. Què ens pot aportar? Doncs un punt de vista intel·ligent, culturalment fort i amb una gran capacitat expositiva. És un precedent de Rovira i Virgili en el que fa referència al periodisme que no està adreçat a les elits, sinó que vol arribar a la col·lectivitat. I com ho fa? Doncs amb claredat. Participa en les tribunes populars, però també en les acadèmiques i en les periodístiques. El fet és que ens pot aportar una mirada d’ahir que encara té uns quants elements que poden ser fàcilment acceptables. Pensem, per exemple, en l’exemple suís, que ell admirava i coneixia molt bé, o el cas dels Estats Units. Almirall era un home molt pràctic i entenia que un govern que funciona molt bé provoca un sentit de pertinença entre els ciutadans i fa que les energies es concentrin en els autèntics problemes i no en les disputes internes.

No hauria estat el mateix. Hauria estat comprensible, perquè la seva formació és molt sòlida. És advocat, tot i que no exerceix; coneix unes quantes llengües i està subscrit a moltes revistes europees. Sense el periodisme, però, coixejaria la seva projecció pública. Fa servir el periodisme per arribar a la ciutadania, i ho fa a través de tribunes populars. El periodisme li és consubstancial i li permet crear un altre instrument que impulsarà molt, que serà la manifestació pública, ja sigui pel combat pel proteccionisme econòmic, ja sigui per la defensa del dret civil, o ja sigui per la qüestió econòmica. Ell vol que hi hagi manifestacions. I les promou amb imaginació. Per exemple, en una sola jornada, el 1881, agafen cinc teatres, tots a la mateixa hora, i hi van cinc personalitats de cada àmbit: un obrer, un patró, un intel·lectual, etcètera. I quatre anys després, quan hi ha el Memorial de Greuges, torna a haver-hi aquesta voluntat d’arribar a la gent. No usa només el que és la tribuna acadèmica minoritària, sinó que vol que hi hagi aquesta implicació. Per tant, en aquest moment tenim també un punt de contacte amb “quan tot va començar”.

No tenia base social. Fem un perfil de la seva personalitat... Ell és laic i ho és en un moment en què l’Església té una presència incommensurable. És maçó, sense fer-ho públic ni manifestacions, per la qüestió de l’herència, però ja se sabia. I el Jaume Collell, a La Veu del Montserrat, un setmanari de Vic però de gran influència arreu del país, el compara amb el diable. També era avançat políticament, era republicà en un moment en què la monarquia tenia un pes. En tot cas, s’acabarà trobant en una situació en què no podrà tenir influència política però sí que en tindrà de social, perquè serà llegit. I també serà acceptat, sobretot a partir del 1885, quan hi hagi una convergència de sectors a través del Memorial de Greuges. A partir d’aquell moment també deixa una mica la seva radicalitat amb la voluntat de col·laboració i arribarà al seu punt àlgid en projecció pública. Tant és així que col·laborarà amb La Renaixensa, que havien estat els seus grans enemics periodístics. Quina era la seva base social? Joves advocats il·lustrats urbans, que en aquell moment eren molt minoritaris. De fet, quan sortia una promoció de la universitat es publicaven els seus noms al diari, dels pocs que n’hi havia.

Segurament tenia raó. Però és que a més a més ens trobem en un període en què els republicans estaven enormement dividits, amb projectes i estratègies molt diverses. Fins i tot els republicans federals estaven fragmentats.

La reivindicació de la llengua és constant en Almirall. I la practica. El que vol és la normalitat. I l’exposa amb nitidesa, amb claredat i amb constància, sobretot amb constància. Des del Diari Català el 1879 fins als seus darrers escrits, que apareixen pòstumament, hi ha aquesta constància.

En aquell moment tenia un gran prestigi i no va tenir cap problema per anar al costat dels seus tradicionals adversaris. I va acceptar-ho lleialment, plenament. I s’hi va llançar en cos i ànima, sent inspirador, instigador i redactor. Però també era una persona molt individualista i autoritària. I aleshores, amb aquest caràcter fort i amb aquesta posició tan personal, no feia amistats, diguem-ne, per la seva simpatia. Al final, però, acabarà desplaçat. Tant és així que Enric Prat de la Riba, el president de la Mancomunitat, acabarà dient d’ell que era el messies “però jo soc l’escollit”. Ens trobem una personalitat que vol incidir en la realitat. I, de fet, d’alguna manera ho fa: les seves idees arriben a través dels congressos catalanistes, a través d’una publicació de qualitat com és el Diari Català. Tenia les idees molt clares, però aquesta base social va impossibilitar que pogués tenir aquest èxit en el Centre Català o en altres iniciatives.