Fi de festa massiu

No va poder ser. Finalment, i arruïnant una sorpresa que molta gent donava per segura, Scarlett Johansson no va aparèixer a l’escenari per cantar amb The Jesus & Mary Chain en el que hagués estat el gran punt àlgid de la segona edició del festival Summercase, que enguany ha aconseguit reunir 109.000 persones entre Barcelona i Madrid, les dues ciutats on se celebra de manera simultània. A la capital catalana es pot dir que l’afluència de gent ha estat molt superior a la de l’any passat, gràcies, en part, a la més que massiva visita d’espectadors britànics. Èxit total, doncs, per a un esdeveniment que en l’apartat artístic no ha aconseguit tots els resultats que el cartell prometia.

Un dels moments més multitudinaris de la segona nit va ser, precisament, l’actuació de The Jesus & Mary Chain. Es podia captar en l’ambient l’expectació que despertava la possible presència de Johansson. Però l’actriu no va fer acte de presència i el xou dels anglesos, més lent i aplacat del que en ells era habitual fa quinze o vint anys, no va tenir el plus de sorpresa que s’esperava. El retorn del grup, un nou acte de revivalisme econòmic com tants que tenen lloc cada any, va satisfer les expectatives menys ambicioses, amb una actuació seriosa i correcta, però es va quedar lluny del que podia oferir la formació dalt l’escenari en la seva millor època. Tot i presentar un repertori carregat dels seus hits més fulminants, la veritat és que es van viure moments de tedi i avorriment absolut, una sensació molt semblant a la que van transmetre els veterans OMD, entregats i eficients en la posada en escena, però antics i del tot demodé en el context d’un festival com el Summercase.

Del millor que es va poder veure dissabte cal destacar el californià DJ Shadow, que lluny dels experiments caòtics i vergonyants de la seva visita al Sónar del 2006, es va concentrar amb un xou sòlid, retrospectiu i emocionant sense esquerdes ni moments esborrables. I també als infalibles !!!, una altra vegada imponents i intensíssims, i al duet The Chemical Brothers, que acomiadaven l’esdeveniment amb un xou revitalitzador, efusiu i molt dinàmic. Aquests tres noms van signar el més contundent i compacte de tot el festival. No es pot dir el mateix dels francesos Air, incapaços d’aprovar l’assignatura del directe; dels britànics James, amb un xou populista caracteritzat pels problemes de veu de Tim Booth, el seu cantant, i per una certa apatia, o dels nord-americans The Gossip, perjudicats per la seva voluntària ubicació en una de les dues carpes infernals habilitades al Fòrum. Aquestes carpes, que en els punts més calents de les nits deixaven caure gotes de suor del sostre, han esdevingut protagonistes, un cop més, del festival. Les actuacions de PJ Harvey, LCD Soundsystem, !!!, Delorean o The Gossip es van convertir en veritables reptes de superació física i mental per al públic. Com a teràpia d’un spa per perdre toxines, no és mala idea, però com a espai per veure i gaudir de música en ple mes de juliol, l’invent sembla una bogeria sense cap sentit ni justificació que seria millor no repetir l’any vinent.