Llibres
Salvador Domènech
Escriptor i psicopedagog
“Cal dignificar les persones que van morir per la causa democràtica”
Salvador Domènech i Domènech (Barcelona, 1955), és psicopedagog i escriptor. Doctor en Pedagogia i Màster en Psicopedagogia i Assessorament Curricular per la UB. Ha escrit força llibres, en col·laboració i en solitari, generalment relacionats amb la memòria i temes pedagògics i, també, amb persones que van viure la Guerra Civil.
Aquest és el cas del seu darrer títol, Dos biberons a la postguerra. Dues vides, dues memòries, marcades per un destí similar, publicat per l’editorial Base. Domènech recull les memòries de Ramon Arau i Latre –de qui ja havia publicat un llibre memorialístic– i de Miguel Expósito Simón, també conegut com Tomás. Un soldat de la lleva del biberó i un ciutadà que, vivint a França, en tornar és declarat pròfug. En aquesta obra es contextualitzen les dues vides, la de dos protagonistes d’una odissea en una Espanya en què la separació de poders no existia. Domènech, a més, analitza la repressió que hi va haver en la postguerra, a través de publicacions de l’època que mostren l’enaltiment de l’odi, de la venjança i, és clar, el culte a José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco.
Per què és tan important mantenir viva la memòria històrica?
Perquè és important saber d’on venim. Quins referents tenim. Conèixer els antecedents en múltiples camps i àmbits, com ara cultural, esportiu, polític, associatiu...
Vostè acostuma a publicar llibres sobre “memòria pedagògica”, podríem dir, però també de lluita contra el franquisme i soldats de la Guerra Civil.
La bona pedagogia no va compartimentada, com sí que ho fa l’ensenyament tradicional. En l’educació renovadora, mentre parles de Ciències Naturals pots treballar alhora l’àrea de Llengua, de Química, de Geografia, per exemple. La vida no va de viure en carpetes diferenciades, sinó en moments que puguis interactuar.
I en aquest cas, a través d’Expósito i Arau, què vol explicar?
En Ramon Arau va excel·lir com a alumne en un centre innovador únic, com va ser l’Institut-Escola de la Generalitat. Miguel Expósito –més conegut per les amistats com a Tomás– també és un clar exemple de persona alternativa que va estudiar en un país, França, amb un compromís de llibertat, solidaritat i laïcisme.
Vides diferents però, alhora, similars...
L’eix central del llibre son dues memòries ben diferents, si bé centrades en l’actuació repressiva franquista a la postguerra. De la lleva del biberó, tots dos. A un, com a soldat republicà, el van tancar durant tres mesos al camp de concentració de Deusto. A l’altre, sense haver participat a la Guerra Civil Espanyola, el van penalitzar amb més de tres anys en camps de concentració i de treball forçat.
El pròleg de Montserrat Puig Antich, germana de Salvador i filla de Joaquim Puig, és tot un luxe...
Quan faig un llibre sobre recerca sempre m’agrada que vagi acompanyat amb escrits preliminars de persones compromeses. En aquest cas, l’amistat sincera em va possibilitar comptar amb dues personalitats. Montserrat Puig i Antich ens deixa escrit en el prefaci la baula familiar que ens faltava conèixer sobre la vida del germà militant Salvador, el patiment del seu pare per part del feixisme espanyol.
La segona persona és l’historiador Xavier Baró...
El doctor Xavier Baró i Queralt, en el pròleg, aporta l’empremta del rigor acadèmic.
Tot i que vostè sempre que pot afirma que “morirà antifeixista”, és sobradament equànime per no amagar que els de la FAI també van cometre molts crims, sobretot a l’inici de la Guerra Civil...
Una guerra civil sempre provoca conflictes socials, i la que vam patir del 1936 al 1939 n’és un clar exemple. Dins el bàndol republicà hi va haver individus –no se’ls pot considerar persones– que van excel·lir per una crueltat brutal contra homes i dones pel sol fet de tenir una botiga, per ser de missa, per ser religiosos, etcètera. La majoria que integrava la FAI era gent amargada, ressentida, inculta..., que no prioritzava uns objectius i projectes de país consensuats. Van representar uns antifeixistes esbiaixats.
Però després deixa clar que els guanyadors de la guerra van fer el mateix però a l’engròs, de manera sistemàtica i durant 40 anys...
És així. Van creure’s els escollits d’un Déu fet a mida per portar a terme un genocidi planificat contra els que pensaven diferent: mestres, feministes, sindicalistes, escriptors, polítics, militants de base... El nacionalcatolicisme és ben bé el nom espuri que amaga la gran mentida històrica. De nacional no tenien res, perquè l’Espanya que defensaven –i els seus hereus defensen– és un estat creat a base d’imposar la llei del més fort contra les altres realitats nacionals –aquestes sí– oprimint-les amb un cúmul d’injustícies ampli, en totes les acceptacions del terme injustícia.
I de catòlics, menys del que sembla...
De catolicisme, de la paraula de Crist, res de res. El membres de la gran majoria del clergat espanyol venien a ser a la pràctica uns legionaris de Cristo Rey o uns falangistes sacerdotals. És horrorós les barbaritats que el franquisme pur i dur va fer, humiliant, empresonant, torturant, violant, afusellant...
Fins i tot amb figures que s’emmirallaven amb els nazis, com Vallejo-Nájera i els seus experiments per ‘curar’...
Per molt títol de metge que tingués, Antonio Vallejo-Najera Lobón era un falangista amb trets obsessius compulsius, generats no per cap malaltia clínica, sinó a conseqüència de la seva maldat professional. Va dirigir el Gabinet de Recerques Psicològiques on va patologitzar els adversaris independentistes, de partits d’esquerra o persones amb diversitat sexual, als quals se’ls titllava d’invertits. Portava a terme assajos d’eugenèsia, qualificant a les víctimes com a éssers amb inferioritat psíquica, com a uns degenerats.
Déu n’hi do...
Per exemple, als homosexuals se’ls torturava físicament i psíquicament. Se’ls hi descarregava corrent elèctrica als testicles si davant d’unes imatges de nus masculins reaccionaven amb una erecció. Si Josef Mengele va voler millorar la raça ària, Vallejo-Najera va voler emular a l’oficial nazi amb una raça franquista pura. Un veritable oxímoron, perquè al dictador Franco, a part de faltar-li un testicle, era invertit, malgrat els esforços del règim per dissimular-ho.
Quants anys ha estat treballant en aquest llibre?
Un llibre de recerca no s’improvisa. És una tasca lenta però regular, que en aquest cas he compaginat –com normalment faig– amb l’elaboració paral·lela d’altres obres. He trigat uns sis anys. Un llibre de recerca és com un vi nostrat, un vi envellit amb supervisió professional. A més, si escriure en vitalitza, editar llibres com aquest em dona molta vida, molta satisfacció per continuar al peu del canó, escrivint-ne altres, sobretot de memòria pedagògica.
Cal destacar, en la part documental, un plec de 32 pàgines amb fotografies i reproduccions de documents...
Des del primer llibre que vaig publicar he valorat i he reivindicat el valor del plec de material gràfic que acompanya els escrits. No són cromos, és material visual que dona prestigi i qualitat global a l’obra.
Penso que el paper “d’arxivista autònom” que fa, la vocació que té per la conservació de la memòria, recollint tota mena de documentació, no té un retorn gaire agraït...
Quan planifiques i redactes un llibre no penses si tindrà èxit. Penses en ser honest i en preservar el rigor que la condició de doctor universitari comporta en el meu cas. El que sí esperes, en l’àmbit col·lectiu dels que fem recerca, és que les diverses administracions i entitats culturals, socials i de memòria històrica, contribueixin a fer-ne difusió en biblioteques, escoles, associacions, publicacions..., perquè arribi al màxim de ciutadans possible. Ha de prevaler el valor de la dignitat. És necessari dignificar les persones que van lluitar, que van defensar les llibertats, que van morir per la causa democràtica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
