Llibres
M. Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’
“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”
A la seva darrera novel·la, ‘Les dones del lli’, Margarida Aritzeta s’endinsa en la investigació dels orígens familiars, que són a Guipúscoa
Part dels problemes actuals venen, diu, de la falta de poder i el conformisme. “Cada dia cal picar pedra perquè, si no, els drets es perden”
No n’hi ha prou que a casa teva parlis en català amb les teves criatures. Algú s’ha de posar les piles, si no, desapareixerà
La literatura catalana té una salut millor, però el problema d’avui dia és de lectors i d’hàbits de lectura
Vivim una època de regressió. Hem viscut amb l’eufòria d’haver arribat molt amunt i aleshores ens n’hem anat a dormir
És interessant saber d’on venim i com ha estat de complicada i dura la vida en unes altres èpoques
Arbeca, febrer del 1704. Un Aritzeta (Inazio Aritzeta) va a casar-se en aquest poble de les Garrigues, en un dia plujós. És l’escena que obre la novel·la Les dones del lli (Cossetània), en què l’escriptora Margarida Aritzeta (Valls, 1953) s’endinsa en la investigació dels orígens familiars, que venen d’Errezil, a Guipúscoa.
Ha anat reculant en el temps fins a trobar els primers Aritzeta?
Sí, fins al primer inscrit al registre parroquial, que data del 1539, perquè abans no hi havia registres. Em va fer gràcia que precisament aquest primer inscrit adoptés el nom de la seva mare en lloc del nom del pare, perquè la mare és la mestressa del baserri [mas, en èuscar]. Els Aritzeta venim d’una dona en lloc de venir d’un home!
És un llibre molt femení, amb dones dels segles XVI i XVII que vivien en un món de matrimonis per conveniència, de donar fills a l’home, de dots..., tot embolcallat pel treball del lli. Què representava el lli?
El lli era una pràctica ancestral, perquè des de temps immemorial les dones l’han treballat, han teixit, han filat, s’han fet la roba de casa. Però, en aquest cas, el lli no només és una forma de subsistència, sinó que és una forma d’empoderament. La paraula llavors no existia. Hi trobo fadrines, casades, viudes, però sobretot dones solteres que d’altra manera no tenien mitjans de subsistència. Amb el treball del lli tenen uns ingressos, i a través d’aquests diners obtenen el respecte de la societat. Això és molt important.
Estem molt lluny d’aquelles dones? O encara n’arrosseguem algunes debilitats?
Som molt lluny i alhora hi som molt a prop, perquè les grans preocupacions de l’ésser humà continuen sent les mateixes, i els grans problemes de les dones, en molta part, són els mateixos. Però aquella era una societat rural en què l’amor, allò que coneixem avui dia per l’amor, el casament o ajuntar-se amb una altra persona per amor, no existeix. El que hi ha són els pactes de les famílies per emparentar-se. La dona es casa amb la finalitat de tenir fills, i es casa si té un dot, si no el té és difícil que es casi, i si es casa però no té fills, l’home la pot tornar.
“Les dones del lli –apuntes– somiaven amb allò que no tindrien mai.” A les dones això ens passa més sovint que als homes?
És clar. I a més a més els homes tenen la possibilitat, la facultat o la tragèdia de poder marxar. L’home pot anar a la guerra, es pot embarcar, pot anar a la balena, se’n pot anar a fer les Amèriques, pot anar a fer la volta al món. Les dones es queden a casa, a cuidar els vells, a tenir fills. La dona no se n’anirà mai a l’aventura. Hi ha un munt de coses que la dona no les veurà mai. Arribaran els homes i els explicaran històries de viatges fabulosos, i elles no hi aniran mai. Però com que el lli es treballa en col·lectivitat i són les dones les que treballen juntes, s’expliquen històries fabuloses, s’inventen contes. Aquesta convivència, aquest explicar, narrar, relatar, aquest estirar el fil de les històries, no és només el fil de les generacions i el fil del lli, sinó que és el fil del seu món, que compensa tot allò que no tindran mai.
La història de ‘Les dones del lli’ s’allarga durant 160 anys i posa nom a aquelles dones que diu que vol treure de l’anonimat.
Sí. Perquè normalment en la història les dones no compten. I quan tirava enrere en la història de la família, anava seguint la línia dels Aritzeta per la línia masculina, però em trobo un xiquet de qui no consta el pare. Llavors em vaig dir: “Fins aquí hem arribat.” I resulta que més enllà d’aquesta afiliació masculina hi ha tota una realitat.
Ja la coneixia, la saga dels Aritzeta? Com va començar aquesta anada cap a l’origen familiar?
Ha estat ben bé per atzar. Un cunyat d’aquells que busquen a les branques dels arbres de la família em va dir: “Jo he seguit els teus fins a Arbeca, el 1704; ara et toca a tu”, i em va convidar a anar més enrere. Ni se m’havia acudit fer-ho abans. I va començar com un joc. Però vaig tenir la grandíssima sort que es conserva molta documentació. Vaig trobar capítols matrimonials, testaments, històries de les fleires –les dones que s’estan a les ermites–, i vaig pensar que allò era tot un món, un món complexíssim. Llavors em vaig interessar pel lli i per la manera com vivien. I vaig anar a veure el paisatge, les cases...
Les cases originàries dels Aritzeta encara hi són, a Errezil, a Guipúscoa?
Sí, encara hi són. I a més a més tenen els mateixos noms. Les famílies han desaparegut, però les cases i els topònims es mantenen. Allà entens els matrimonis, les relacions, entens que un es barallés a cops de pedra contra l’altre, perquè veus la tensió, la proximitat i alhora la distància. Veus la cosa feréstega d’aquella casa de Goenaga, on van anar originàriament els meus avantpassats més llunyans, que és la més alta de la vall...
Els Aritzeta venen d’aquelles dues cases d’Errezil?
Sí, tots els Aritzetes del món!
I com fan cap a Valls?
Via Arbeca. A Arbeca hi va arribar un Aritzeta, sembla que per treballar la pedra, i que potser va treballar a les obres de l’església. La descendència d’aquell Aritzeta va tenir una branca a Vallbona de les Monges, que és on va néixer el meu pare. Encara hi ha una colla d’Aritzeta per Arbeca. També he trobat Aritzeta a l’Uruguai, que venim de la mateixa branca.
Els testaments han estat una font important per obtenir dades de la família.
Sí, testaments i els capítols matrimonials, perquè hi ha testimonis. És com si anessis completant un puzle. I és apassionant.
La novel·la també és com un puzle. Explica moltes històries dins d’una mateixa història.
Sí, és una mica puzle però esdevé aquest fil de la vida, la successió de les històries de les dones que passen d’una generació a l’altra. Hi ha llocs que no saps mai si els personatges hi han anat o s’ho han inventat. Són històries que passen de generació en generació i quan passen a la generació següent ja passen transformades i manipulades. És com el joc dels disbarats.
També hi trobem molta màgia i bruixeria...
És l’època de les bruixes i el que marca molt la distància entre el segle XVI i el XVII. El XVI és el segle de la imaginació, de la fantasia, de la màgia. I el XVII és el segle en què l’Església, amb els seus tentacles, intenta imposar-se sobre la població i influir en els costums de la gent (que tothom es casi a l’església, que els deixin herències...). És a dir, el segle XVI és un segle de més llibertat, de la màgia, de la fantasia. I el segle XVII és el de la presència del poder públic, del poder religiós sobre la gent.
L’exercici de buscar les arrels familiars ja l’havia fet a ‘L’herència de Cuba’, on indagava en la història familiar dels seus avis, que van emigrar a Cuba.
Sí, els avis materns. I la meva mare va néixer a Cuba. I també ho vaig fer a la novel·la El pou dels maquis, per intentar entendre d’on venim.
És diferent escriure sobre aspectes tan vinculats a vostè mateixa que escriure una ficció absoluta?
Aquesta gent tenen 450 anys i ja no tenen res a veure amb mi. Però sí que hi ha unes restriccions, i és que d’aquesta gent no em puc inventar res, perquè hi ha documents. Si no hi hagués hagut cap mena d’informació hauria pogut inventar, però totes les escenes que hi ha en aquesta novel·la han de respondre a un document o altre que he trobat. Pràcticament no m’he inventat personatges.
Per això al final hi ha un apèndix amb un índex dels noms i algunes explicacions?
Sí, per situar-te i saber qui és cadascú, i, d’altra banda, per veure que no és una història que m’hagi inventat, sinó que tot allò d’alguna manera va passar. I és també una lliçó de vida. Quan mires la vida de les dones d’aquella època i la nostra vida, t’adones que la lluita i tot el camí que hem fet no han estat endebades. Aquelles dones van viure en unes circumstàncies i nosaltres en tenim unes altres, però de vegades no semblem tan lluny. I és interessant saber d’on venim i com ha estat de complicada i dura la vida en unes altres èpoques.
Al marge d’aquesta novel·la, en una entrevista del 2019, quan va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, va dir que la literatura catalana tenia una mala salut de ferro. Estem millor o pitjor?
Hi ha una quantitat tremenda de gent que escriu i que escriu molt bé. Per tant, jo diria que té més bona salut ara que llavors, quan t’ho vaig dir. Penso que el problema és de lectors i d’hàbits de lectura. La gent que venen –perquè jo ja no m’hi fico– hauran de trobar el camí per reconciliar tota aquesta riquesa de la gent jove que escriu molt bé i de gent que continua escrivint, de mantenir el vincle amb els lectors i de trobar camins nous. No sé si a través dels llibres digitals o dels llibres físics, no ho sé... Cal trobar el camí perquè tota aquesta riquesa tingui rebuda.
Amb els joves sembla que tenim un problema, perquè n’hi ha molts de catalans que parlen en castellà. Com ho hem de resoldre?
Posant-nos molt les piles, perquè hem perdut una colla d’anys deixant que tot el mercat audiovisual sigui exclusivament en castellà. Tots els dibuixos animats, tots els jocs... Hem badat una bona temporada. Suposo que hi som a temps, però alguna cosa s’haurà d’espavilar. Perquè no n’hi ha prou que a casa teva parlis en català amb les teves criatures. És que fins i tot la immersió s’ha descuidat bastant. Algú s’ha de posar les piles perquè, si no, desapareixerà.
Aquest “algú” ha d’estar més en el món de l’educació, de la política...?
En el món dels poders polítics, en el món audiovisual... Però passa per tenir poder, també, perquè si resulta que tu fas una mesura i des de qualsevol tribunal et diuen que això no és legal, doncs potser resulta que hem de reclamar als jutges.
Vivim uns temps en què els jutges tenen ocupada molta part de la nostra vida.
És que els jutges ja van reescriure l’estatut d’autonomia que tenim ara. Un dels problemes actuals ens ve d’aquesta falta de poder i d’aquest conformisme, que també passa en el món de les dones. Quan et sembla que en drets laborals, en drets de les dones, en drets democràtics, ja ho has aconseguit tot, llavors resulta que t’adones que no, que cal cada dia picar pedra i cal cada dia mantenir les conquestes que has aconseguit, perquè, si no, tirem enrere i els drets es perden amb la mateixa facilitat o amb més facilitat del que ha costat aconseguir-los.
Estem en un moment de massa conformisme general?
No, de regressió. Hem viscut amb l’eufòria d’haver arribat molt amunt i aleshores ens n’hem anat a dormir. I quan et despertes t’adones que mentre dormies han passat coses.
El perfil
Mentre tingui humor d’escriure
Una quarantena d’obres duen estampat a la coberta el nom de Margarida Aritzeta. Novel·les, assaigs i crítica literària. No se’n cansa, d’escriure, al contrari, tot i que ja s’ho comença a mirar tot des de la perspectiva dels que volen deixar passar “els que venen”, “una quantitat tremenda de gent que escriu i que escriu molt bé”. Ella ha compaginat l’escriptura amb la docència, perquè ha estat professora de literatura catalana i de teoria literària durant quatre dècades. Fa poc més de cinc anys que va posar fi a la feina activa com a docent, però poc després de jubilar-se va ser nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes. L’escriptura no l’ha deixat anar mai. “Continuo escrivint”, diu. I ja ha començat una altra obra, tot i que no sabem –perquè encara no ho vol dir– cap a on ens portarà. La passió no s’esfuma fàcilment. “No sé el que em durarà, però mentre tingui humor d’escriure ho faré”, sosté.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.