Laurent Binet presenta una novel·la epistolar i detectivesca

Laurent Binet (París, 1972), un home simpàtic i amb ganes d’explicar-se i complaure els periodistes, és fill d’un historiador i això fa l’efecte que es nota en les seves novel·les. És professor universitari de literatura, però manté una relació molt cordial amb els fets històrics que sap incorporar a les seves ficcions.

El seu debut com a novel·lista va ser sonat, perquè va guanyar el Goncourt a la primera novel·la el 2010 amb HHhH. Després ha publicat La setena funció del llenguatge (2015) i Civilitzacions (2019), totes dues amb diversos premis.

Ara presenta Perspectives que, com les tres anteriors, en català han estat publicades per Edicions de 1984 (en aquest cas, amb traducció de Mia Tarrades) i en castellà per Seix Barral (en aquest cas amb traducció d’Adolfo García).

L’obra està ambientada a la Florència renaixentista del 1557, en ple segle XVI. El pintor Pontormo apareix assassinat. Al seu taller s’hi troba un quadre obscè que representa Maria de Mèdici, filla del duc de Florència. Vasari, la mà dreta del duc, dirigeix la investigació per esbrinar qui és l’assassí, qui va pintar el quadre i quins motius tenia o tenien.

Vasari demana ajut al vell Miquel Àngel, exiliat a Roma, perquè l’ajudi a distància. La situació exigeix discreció, lleialtat, sensibilitat artística i perspicàcia política. Europa és un polvorí i Itàlia, el camp de batalla de les dues grans potències, França i Espanya. El duc de Florència, Cosme de Mèdici, s’enfronta a la cobdícia de la seva cosina Caterina, reina de França, aliada amb el seu vell enemic Piero Strozzi. Els convents de la ciutat vessen de nostàlgics de Savonarola, mentre a Roma el papa condemna la nuesa de la Capella Sixtina.

Aquest seria un resum de la trama, però si una cosa destaca per damunt de tot és el format i l’estructura triats per Binet per jugar amb tots aquests atractius elements. És una novel·la epistolar. En el prefaci, l’autor afirma que va trobar i adquirir un plec de cartes en una parada d’antigalles a Arezzo, a la Toscana. I que li ha costat molt d’esforç traduir-les de l’italià antic al francès.

El que segueix són les 176 cartes (fictícies) que es van creuar entre una vintena de personatges (reals). Des del preparador de colors fins a la reina de França, passant pels millors pintors, escultors i arquitectes, cadascú juga la seva carta. Tots són sospitosos.

Per a Rocío Fernández, editora de Seix Barral, Binet “escriu novel·les agosarades que han tingut un èxit enorme gràcies al seu talent per jugar amb la història real”.

“En aquesta mostra el paper de l’art i els condicionants morals que l’amenacen, fa cinc-cents anys i ara mateix”, afegeix. El 1512, Miquel Àngel, ja deia “són temps durs per a l’art”.

Laurent Binet, que ha trigat quatre anys a escriure Perspectives, opina que “és un moment similar a l’actual pel que fa les reescriptures d’obres artístiques; a la Capella Sixtina mateix, es van tapar els genitals dels homes i dones que hi va pintar Miquel Àngel”.

“És una novel·la detectivesca epistolar i històrica; m’agradaria dir que soc l’inventor d’aquest gènere, però Andrea Camilleri té una obra semblant, vaig descobrir posteriorment...”, admet l’autor somrient.

També ho seria, pel que fa a les relacions epistolars que, sense textos afegits, mostren tota una trama, obres com ara Adreça desconeguda, de Kressmann Taylor, i Els possessius, de Jenn Díaz, per posar només un parell d’exemples.

“Vaig voler situar el lector en el paper d’investigador, amb tot de narradors no fiables, que donen molt de joc en aquest gènere. En les cartes, hi ha diversos personatges en què el lector no hi pot confiar perquè podrien mentir... aquesta és la gràcia.”

Tots els personatges van existir realment, com a la majoria de les obres de Binet. Com ja hem dit, és un joc literari creatiu que li agrada. “És més fàcil amb personatges morts fa segles que amb personatges encara vius perquè, a La setena funció del llenguatge, moltes personalitats que hi apareixien es van queixar del tractament que els vaig donar”, confessa. Aquesta obra citada comença quan el 25 de febrer del 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. Barthes va morir el 1980, però el 25 de març i sense ser atropellat.

“La intriga policíaca és inventada, això sí, i el pintor Pontormo no va morir assassinat, però això no afecta a la història real que coneixem.” Amb tot, Binet mira de ser rigorós i fidel a la realitat històrica. “Respecto el que se sap d’ells, de l’època, de les relacions entre uns i altres... Si ens allunyem gaire del personatge històric, per què el volem?”, planteja.

Sobre la tria de l’investigador, Binet ho té clar. “Vasari va ser pintor i arquitecte però va passar a la posteritat com a historiador i crític d’art, per tant era un home observador i per això faig que tingui el paper de detectiu.”

Finalment, pel que fa a com va treballar l’obra, tenint en compte que tot són peces fràgils que han de mostrar pessics de la trama permetent girs però no enganyant el lector, Laurent Binet assegura que no va ser fàcil. “Va ser molt complicat quadrar totes les peces del puzle. Ho vaig escriure en ordre cronològic, tant per l’estructura epistolar com pel que fa a la trama detectivesca, per anar seguint les pistes, falses o no, que anava donant als lectors.”

Si tenim totes les cartes del joc literari damunt la taula, o dins del llibre, ja només cal saber trobar la perspectiva correcta per interpretar-les.