Antonina Canyelles, premi Jaume Fuster

Hi ha gent que va d’autèntica i gent que es nota que ho és. Entre els segons, la poeta Antonina Canyelles, que ha rebut el 24è premi Jaume Fuster que concedeixen per votació els escriptors membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

L’acte de lliurament s’ha fet a l’Ateneu Barcelonès, amb la intervenció de Sebastià Portell, president de l’AELC, i de Jon López de Viñaspre, editor de Lapislàtzuli, que ha llegit un text combatiu amb tot de codis interns però comprensibles.

Antonina Canyelles (Palma, 1942) és una poeta amb una obra singular i punyent, que ha estat traduïda al castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’amazic. A més, està considerada una de les seixanta escriptores catalanes més representatives de tots els temps, segons el catàleg Women Writers in catalan (2017).

Ha publicat dotze llibres de poemes, el primer dels quals, Quadern de conseqüències, li va valer el premi Marià Aguiló del 1979. El 1981 va publicar la carpeta de poemes i il·lustracions Patchwork.

La seva següent obra va aparèixer gairebé 25 anys després: Piercing. A partir d’aleshores va iniciar un ritme de publicació constant i regular: D’estructura circular (2007), Tasta’m (2011), Putes i consentits, antologia poètica (2011), La duna i la cascada (2013), Nus baixant d’una escala (2015), Panoptik (2017), Les banyes del croissant (2018), Exercicis d’una mà insomne (2021) i Bistecs de pantera (2023). El 2020 es va reeditar Putes i consentits en edició il·lustrada. Aquesta obra es va dur al teatre el 2015, amb adaptació de la companyia La Rabera Eclèctica.

Antonina Canyelles ha treballat de professora de català, ha estat llibretera i ha tingut una botiga d’antiguitats. A més d’haver estat violinista. Ha participat en diversos i importants festivals de poesia.

López de Viñaspre l’ha definida com una poeta “amb ànima, que empunya raons pròpies, arguments esmolats a cop d’estilogràfica. És una lliurepensadora. I això es transmet a la seva poesia, a la seva escriptura polida, deliciosa i punyent”.

“Jo no he rebut premis com aquest, però els meus premis són els clubs de lectura, els recitals, n’he fet molts; que en un institut, xinesos, negres i moros sàpiguen de memòria poemes meus, és un gran premi”, afirma la poeta, que se sent “una dona contenta i gens ressentida”.

Escriu a mà, cada dia, perquè no en sap “res d’ordinadors”. “Ara m’agafa per escriure a l’hora de dinar, és un frenesí que no puc aturar i cremo paelles”, perquè cou millor els poemes que els àpats.

Amb una humilitat exemplar, afirma que ”fer poemes és una activitat com qualsevol altra” i que se sent “molt estimada, a Mallorca”. No és gens estrany, s’ho mereix.