Cinema

A la generació Filmin li agrada anar al cinema

L’analista cinematogràfic Pau Brunet descriu els nous perfils de públic i altres components que han fet que el cine d’autor visqui una època daurada

En un context en què contínuament hi ha algun cinema que apaga els llums definitivament, hi ha moltes sales d’exhibició que, després de sobreviure a la pandèmia amb l’aigua al coll, ara veuen com una gran remesa de cinema dit d’autor –excepcional des de finals del 2023– les ha revifat. I de quina manera, com es fa visible veient tot sovint com es formen cues d’espectadors en aquells cines que projecten aquest tipus de pel·lícules. Parlem de títols com Vidas pasadas, Fallen leaves, El mestre que va prometre el mar, Perfect days, La zona de interés i, sobretot, Anatomía de una caída. Tota una sèrie de films que van superar exponencialment la barrera dels 400.000 euros de recaptació en poques setmanes, i que encara donen xifres que superen el milió en diversos casos.

Qui coneix amb detall aquest fenomen és Pau Brunet, analista cinematogràfic que treballa per a Box Office i publica al seu domini d’X (l’antiga Twitter) articles consultats per tothom del sector. Contactem amb ell per telèfon, ja que viu a 10.000 km, a Los Angeles, com la protagonista d’aquell film que va produir ara fa deu anys, i el primer que ens diu és que no hi ha un únic factor per entendre el conglomerat de circumstàncies d’aquest èxit sense precedents.

En primer lloc, assenyala Brunet, hi ha detectat el retorn d’un sector adult que des de la postpandèmia ha anat reprenent de mica en mica l’hàbit de tornar a les sales, i paral·lelament, la renovació d’un nou públic jove que veu el cine com una activitat lúdica i cultural més enllà de les plataformes. L’anomena la generació Filmin (matisa que als EUA en diria la generació Mubi, com la plataforma de contingut similar i equivalent a la d’aquí), un sector de consumidors de cine que durant la pandèmia tenien entre 18 i 20 anys i que ara han agafat afició a anar a les sales. Especialment, al llarg de la setmana laboral.

Aporta dades. Com la que assenyala que clarament hi ha aquesta tendència en un tipus de cine més “minoritari” que és el responsable de quasi una cinquena part de la taquilla. Això tenint en compte, com remarca Brunet, que aquest mercat no fa tant tan sols podia concentrar un 10% del total.

Pau Brunet considera que les que pateixen més ara són cadenes del tipus Yelmo i Cinesa i corporacions multinacionals que durant més d’una dècada es nodrien d’èxits de taquilla –de set milions d’euros, com a mínim, a 20 milions– com els que sorgien de Marvel. Actualment, pel·lícules com Godzilla Kong i Ghostbusters no atrauen tant públic, amb l’agreujant que una part d’aquest perfil de públic espera que arribin a les plataformes. Les previsions tampoc no són optimistes, perquè no s’albiren grans estrenes de blockbusters a l’horitzó, a part del Joker 2. Això i el fet que encara no es nota la conseqüència de la vaga d’actors i guionistes de Hollywood, que ha fet baixar la producció en picat. Els efectes es notaran a finals d’aquest any i tot el 2025.

Per l’altra banda, considera que les sales independents sempre han sabut mantenir-se a contracorrent i aquest “estat natural” les ha fet fortes. “Durant aquests anys s’han acostumat a no guanyar diners i a haver de reinventar-se constantment, buscant fórmules per atraure públic. Han llaurat comunitat organitzant activitats com ara presentacions i debats cada setmana, oferint als espectadors una experiència més enllà dels atractius exclusivament tècnics del cinema comercial (so Atmos o 3D, per exemple). Això els ha permès adaptar-se i ara disfrutar del moment dolç que viuen”, diu.

Concretament, Brunet creu que la implementació de mesures com la de l’espectador sènior (a 2 euros l’entrada els dimarts) s’ha saldat amb èxit: més d’un milió d’espectadors. Com assenyala, del novembre al març, respecte a l’any d’Avatar 2, hi ha hagut un augment a la taquilla d’un 95% de dilluns a dijous, els dies laborables. No pas els caps de setmana. I és clar, els qui s’han vist beneficiats d’aquests guanys són majoritàriament el cinema d’autor, els seus distribuïdors i les sales que n’exhibeixen. “Un cas únic és El mestre que va prometre el mar, que un dimecres podia obtenir guanys d’uns 80.000 euros, mentre que el dissabte n’obtenia uns 60.000 i el divendres tan sols uns 20.000”, remarca.

Generació Filmin ‘vs’ la de Netflix

Hi ha relleu, i això és una magnífica notícia. Concretament, com descriu Brunet, “a aquelles generacions que vam consumir cine fins als noranta, gràcies als videoclubs, els cines i les filmoteques. Són joves que s’estan cansant de l’oferta de Netflix i l’alternativa la troben a Filmin, però també són cinèfils que no deixen de voler anar al cine”. Així descriu Pau Brunet aquesta tipologia de públic, en una denominació que està fent fortuna.

Com s’esplaia en un article publicat al seu compte d’X, “moltes vegades diem que el cine d’autor i el sector cinèfil és per a adults, entenent adults com un sector de més de 40-45 anys, i ignorem que hi ha una part de l’audiència no tan adulta que no només és present a les plataformes sinó també als cines. Aquest sector d’entre 25 i 39 anys és el que ha crescut, amb Filmin. Aquesta plataforma nascuda a Catalunya és la que ha creat un ecosistema que permet accedir d’una forma regular i constant al cinema d’autor. Com en el cas de Netflix, Filmin ha aconseguit calar amb una marca i ideal cinèfil molt rellevant”, subratlla.

Com remarca, això és una especulació, però creu que hi ha un sector jove i cinèfil que encara entén el cine “com un espai clau per a la seva experiència”. És la generació que ha esperat pacientment les estrenes de Secretos de un escándalo, Desconocidos o que ha avalat títols com O Corno, Creatura o Las chicas están bien.

Per concloure, Brunet diu que té la sensació que aquesta generació Filmin neix com a revulsiu del que és la generació Netflix. Aquesta última és un grup de gent que ha deixat d’anar a les sales de cinema i s’ha abocat al consum domèstic, amb l’excepció de comptades estrenes esdeveniment (i posa per exemple Dune).

Per tot plegat, són una acumulació de factors que fan que el sector de l’exhibició cinematogràfica hagi canviat com un mitjó: amb sales comercials esperant l’arribada d’un nou Barbenheimer de torn o la messiànica Dune, mentre els cinemes especialitzats en cine d’autor i VO disfruten d’una època daurada com mai havien tingut.

Èxit dels films de festivals com Canes
A poques setmanes de celebrar-se una nova edició del Festival de Canes, Pau Brunet, en un altre article que ha publicat a ‘Box Office España’, destaca el pes a la taquilla mundial que han tingut les seves pel·lícules al llarg dels últims deu anys. Assenyala que les 70 pel·lícules presentades a la selecció oficial entre el 2013 i el 2023 han estat capaces de generar més de 1.120 milions d’euros a tot el món. ‘Anatomía de una caída’, guanyadora de la Palma d’Or 2023, des de la seva estrena ha acumulat quasi 30 milions d’euros; d’aquests, 11,3 milions recaptats a França, 4,4 milions als EUA i més de 2,6 milions a l’Estat espanyol (el seu tercer millor mercat) en el dia d’avui.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia