Novetat editorial
Posar paraules a un temps de repressió i silenci
A quants avis no hem sentit a dir allò de: “Una guerra, hauríeu d’haver passat!”? Una frase feta i dita amb coneixement de causa, no debades ells sí que en van patir una. En el seu cas, la Guerra Civil espanyola. Però també una postguerra i, encara que més silenciada, una repressió (la franquista) tan atroç i cruel o més que la guerra mateixa.
Se n’han escrit molts llibres i hi ha un degoteig constant de publicació de novel·les inscrites en aquest context històric, fins al punt que ha esdevingut tot un gènere. Una d’aquestes novetats editorials és Aprendre a esquivar les bales, el debut literari de Xavi Coral Trullàs (Terrassa, 1971), periodista, excorreponsal a Brussel·les i actualment presentador del TN Migdia a TV3, que ha posat l’ànima comunicativa i un esperit literari que no havia explotat fins ara per obrir als lectors el testimoni de primera mà a partir del llegat del seu avi matern: Josep Trullàs, que va viure la Guerra Civil en primera línia com a tinent d’artilleria de l’exèrcit republicà. Després de la victòria feixista, es va haver d’exiliar i, quan va tornar a Catalunya, va patir la repressió més descarnada.
Es va allistar amb 20 anys i no va tornar a ser un home lliure fins als 27. D’aquests esdeveniments que van marcar la joventut del seu avi, van ser sobretot els anys que va patir la repressió dels franquistes el pitjor que va patir: “Un autèntic càstig, ja que quan va tornar de l’exili el van enviar a Melilla, segurament amb la intenció que, com tants altres, no tornés mai més a casa, a la seva Terrassa natal”, declara Coral quan l’entrevistem.
Tota una generació que va passar dècades en silenci. “Aquestes notes no les va transcriure per poder llegar a la família fins que va tenir 82 anys, és a dir, seixanta anys després de viure els fets. Els va marcar amb foc i tenien por fins i tot ben entrada la democràcia”, remarca.
La sort del seu avi, si és que se’n pot dir així, és que el seu net, seixanta anys després, va llegir les memòries les memòries –una de les nou còpies que va entregar als tres fills i als sis nets–, que ell mateix va transcriure de les notes escrites al seu dia de cartes i llibretes que anotava “amb la voluntat que quedés constància d’allò que estaven vivint ell i tota la seva generació”. Com descriu Xavi Coral, “escrivia com a necessitat vital, gairebé com una medicina, tremolant de por dins una trinxera o de fred en un camp de concentració”. També, ho va fer amb ànim de transcendir, d’evitar que tot caigués en l’oblit. “Com que estava ben documentat i els fets eren reals, permet veure ran de terra com es vivia”, hi afegeix.
“A través d’aquelles paraules vam descobrir una història colpidora, tot i que ell ho escrivia tot amb molta distància, fredor, quasi bé de forma asèptica, com si no li passés a ell.” És aleshores quan Coral decideix correspondre a l’esforç que va fer el seu avi d’escriure cada dia pensant que no volia que aquella memòria es perdés, vestint i impregnant de sentiments i emotivitat la narració.
“De fet, a l’avi el vaig conèixer bastant. És cert que, a vegades, ens parlava de la guerra, però mai amb profunditat i encara menys de la repressió que va patir.” Una relació prou íntima que li ha servit, trenta anys després de llegir per primera vegada les memòries del seu avi, per imaginar-se com hauria actuat o reaccionat en les descripcions genèriques i poc concretes que va recollir. D’aquí que a l’autor li agradi recalcar que el llibre l’han escrit a quatre mans.
Està agraït que l’avi representi tants altres soldats que no van poder tornar de la guerra i explicar la seva història. “Cada vegada que en reivindiquem un, els reivindiquem a tots”, afirma Xavi Coral, que explica que, amb Aprendre a esquivar les bales, són molts els lectors que se li apropen per confirmar que continua fent falta que s’il·lumini amb paraules tant temps de silenci.