Neus Arqués i Jordi Meya han amassat una novel·la sumant l’esforç de tots dos, afegint cadascun els ingredients que més controla, triant, sempre de manera consensuada, la mena de farina narrativa i la forma que volien que tingués. El resultat els ha sortit rodó com un pagès de quilo, ben cuit i cruixent, titulat Veu de foc, publicat per Alrevés.
El símil no és gratuït, perquè es van conèixer el 2001 fent un taller nocturn en un restaurant per aprendre a fer pa. Sí, molts elements per valorar en una sola frase. No sabem si encara fan pa i si els surt bo, però escrivint han fet una bona feina.
Fa pocs anys van coincidir com a guionistes d’un documental, Mítics 70, sobre els cantants melòdics valencians dels anys setanta. La immersió en el tema i l’època els va impulsar cap a traslladar a la ficció el material real que tenien assimilat.
Una pregunta els va servir de guia: “Què és pitjor, voler un somni, aconseguir-lo i perdre’l o no aconseguir-lo mai?” La van desenvolupar a través de la història de Juan Vicente Llorens, conegut artísticament com Veu de Foc, que vol convertir-se en cantant d’èxit a l’Espanya de principis dels setanta.
Acompanyat de Los Truenos, el grup de rock que ha format amb els amics del barri de La Plata, el protagonista inicia una aventura que el porta primer a Benidorm i després a Madrid, on es fa un lloc a l’efervescent escena musical i comença a pagar el peatge. Descobreix el costat fosc de la indústria discogràfica mentre es deixa arrossegar per impulsos relacionats amb el sexe, les drogues, els dubtes, l’ambició, les decepcions, les temptacions, els amors, les amistats...
En el camí a la fama, Juan Vicente s’enfronta al seu pare, que el vol treballant a la botiga familiar d’electrodomèstics. A cop de concert, comprova que la il·lusió, l’empenta i el talent són necessaris, però no suficients per triomfar.
Neus Arqués (Barcelona, 1963) és escriptora, traductora i guionista. Ha publicat setze títols, que inclouen cinc novel·les.
Jordi Meya (Barcelona, 1971) és periodista musical i guionista. Des del 2005 dirigeix la revista RockZone. Fent honor al tòpic que afirma que els crítics són músics frustrats, va ser guitarrista del grup Romodance.
L’experiència d’escriure a quatre mans ha estat positiva i no descarten repetir-la, però ara mateix només miren de “sobreviure a la promoció”. Se senten buits, creativament, perquè fa molt poc que han acabat Veu de foc. Donem-los temps i a veure si tornen a enfornar junts una novel·la.
La primera pregunta és òbvia. Per què han escrit a quatre mans?
Neus Arqués. El Jordi i jo fa temps que ens coneixem, però vam coincidir en el rodatge del documental Mítics 70. Treballant junts vam veure que ens enteníem i vaig pensar a escriure una novel·la partint del material del documental.
Amb la documentació ja tenien mitja novel·la...
N.A. Sí, per això ens sentíem prou forts per afrontar-la. Tenia l’oportunitat de publicar-la en català i vaig pensar que ho podíem fer junts. Jordi Meya. Soc periodista musical i m’agrada escriure, però mai havia fet narrativa i, a més, professionalment escric en castellà. Em venia de gust, tot i adonar-me que era un repte complicat.
Potser perquè ja tenien la dinàmica de treballar junts, però al text no es noten les costures d’estar escrit a quatre mans...
J.M. Ens agrada molt, quan ens diuen això... Teníem clar que havia de ser així i ho vam treballar molt. Primer definint molt bé l’escaleta, que no vam trair en cap moment, i després avançant d’escena en escena. Ara un ara l’altre i sense anar més enllà si tots dos no n’estàvem convençuts. N.A. Després jo vaig entomar l’edició més general, per unificar l’estil. Però des del principi vam tenir clar que signàvem tots dos i que, per tant, havíem d’estar d’acord fins a l’última coma, cosa que va generar força negociacions en què ara cedia un, ara l’altre o ara canviava algun d’opinió. Tot ha estat pactat i tots dos sentim com a pròpia tota la novel·la. J.M. Ha estat molt positiu tenir de sòcia i mestra la Neus. A més, dos cervells pensen més que un i ser dos autors ha enriquit l’obra. N.A. L’hauria pogut escriure sola, però penso que ha sortit millor escrita amb ell. Sovint no em calia consultar Google perquè tenia al Jordi a mà! [Riu]
Suposo que de manera natural cadascú ha escrit més una mena d’escenes. Hi ha molt de sexe, de vegades una mica explícit... Les han escrit a mitges?
N.A. La primera pregunta que em va fer el Jordi un cop va acceptar escriure la novel·la va ser “com escriurem les escenes de sexe?”. Literal. Em vaig quedar de pedra perquè no estava clar que el sexe tingués tant de pes a l’obra com ha acabat tenint.
I què li va respondre?
N.A. Doncs que ell n’escrivís una i si jo em sentia còmoda amb el to que marcava, perfecte, i si calia rebaixar la part explícita o valia la pena que encara ho fos més, doncs ja ho faríem. Posant-nos d’acord, com en tot. J.M. És cert que hi ha més sexe del que primer vam preveure, però també perquè apareix en un moment inicial, quan els del grup són adolescents i es traslladen a Benidorm, envoltats d’estrangeres... Després va desapareixent, tot i que es manté per la mena de personatge que és Juan Vicente.
Vostè, Neus, ha publicat diverses novel·les. Aquesta és la primera en català, però. Per què en castellà? O per què ara en català?
N.A. De fet, la primera que vaig escriure va ser en català i vaig quedar finalista del premi Ciutat de Tarragona. Després he escrit en castellà perquè soc diglòssica, a casa parlàvem en català i a l’escola en castellà i el meu món està més format en castellà. Però veníem de rodar un documental en valencià i a la nostra ment les escenes ja estaven en català. J.M. Quan la Neus va fer el contacte amb Alrevés, ells estaven començant una col·lecció de novel·la en català, a més. N.A. Va anar al revés, precisament, [riu] ells buscaven manuscrits en català i jo els vaig oferir aquest projecte.
I quant de temps van trigar a escriure-la?
N.A. Veníem de quatre anys de documentació que no sé si l’hem de comptar... Des que vam fer l’escaleta, uns set mesos. Teníem un calendari molt marcat i volíem aprofitar l’estiu, que es temporada baixa en les respectives feines. La vam lliurar a l’editorial al desembre passat.
El documental parla de cantants com el seu protagonista, oi?
J.M. Sí, és bàsicament la història de Nino Bravo, Camilo Sesto, Bruno Lomas, Juan Bau i Juan Camacho.
Juan Vicente no és cap d’ells però té una mica de tots cinc, fa l’efecte.
N.A. En fer el documental vam veure que tots cinc tenien trajectòries arquetípiques, tots partien d’entorns familiars tancats, van començar d’adolescents a tocar en grups, van passar per Benidorm i, després, per Madrid, tots circulaven per les mateixes carreteres i tenien accidents... De fet, dels cinc, només queda viu Juan Bau i tres van morir d’accident de cotxe. El Juan Vicente és com un destil·lat de totes aquestes trajectòries sense apuntar o pretendre ser l’alter ego de cap en concret.
Mostren un cas habitual, en la música i altres arts, que tot i tenir talent i posar-hi molta feina i esforç, no sempre s’assoleix el cim desitjat...
J.M. Vam parlar amb gent que van arribar a tenir èxit i amb altres que sempre es van quedar en nivells amateurs, que et deien que si haguessin fet tal cosa o conegut a no sé qui, la seva carrera podria haver anat diferent. A banda de l’atzar i la sort... Volíem reflectir això, que Juan Vicente es un paio que canta molt bé, però que tot el que té al seu voltant li acaba determinant el destí.
L’ascensió i caiguda d’un mite. Els va passar a molts. I també ser entabanats per mànagers i altres espavilats del seu entorn...
J.M. Una de les coses que m’agrada de ser periodista musical és poder analitzar la psicologia dels grups i he vist que a les bandes se solen complir els mateixos arquetips, que els cantants són d’una manera, els bateries d’una altra, els guitarres... I això fa la màgia dels grups. A alguns els funciona i, a molts, no. Aquesta ascensió i caiguda és el que ens dona joc dramàtic, a la novel·la.
Els escenaris varien: Barcelona, Benidorm, Madrid, Santo Domingo... Per què els van triar?
N.A. El barri de la Plata [al districte de Sant Martí de Barcelona] el vam triar perquè vam descobrir que tots els valencians que migraven a Barcelona hi anaven a viure. I l’hem passejat molt, per a la novel·la. Benidorm el vam triar perquè era un destí habitual d’aquests grups. L’hotel Delfín, on ells figura que toquen, existia fins fa dos anys... De Madrid vam agafar de model d’apartament on viu Juan Vicente un on jo vaig viure uns anys. La informació sobre la República Dominicana sí que va ser més de Google...
Les descripcions de la roba és una de les constants a l’obra...
J.M. Això va ser cosa de la Neus, perquè jo ni m’adonava que podia escriure pàgines seguides sense fer descripcions... M’ho imaginava i prou. N.A. La roba diu molt del personatge i a qui ho llegeix l’ajuda a situar l’època. Però va ser molt fàcil perquè, per exemple, el vestit blanc que porta Juan Vicente és el que duia Juan Bau quan va cantar al festival de Viña del Mar i jo tenia clar fins i tot com duia els botons.
L’obra acaba amb un epíleg ambientat en un ‘reality show’...
N.A. Aquest epíleg és el que permet plantejar clarament la pregunta que ens va servir de guia: “Què és pitjor, voler un somni, aconseguir-lo i perdre’l o no aconseguir-lo mai?”. I que cada lector valori quina és la seva resposta.