LLIBRES
Mario, Llull i el manuscrit Voynich
Durant més de vint anys, el llibreter i antic restaurador del Raval Mario Pérez-Ruiz s’ha dedicat a indagar i analitzar la procedència d’un llibre singular, que ha despertat la curiositat, i també les especulacions, d’infinitat d’esotèrics, escriptors i artistes de tota mena. Aquest Sant Jordi, Mario –uruguaià d’ascendència catalana– ha posat en circulació la quarta edició ampliada i amb noves proves de la seva recerca. Després de les dues primeres edicions d’Oceano, Pérez –amb una llarga bibliografia en diferents gèneres com l’assaig divulgatiu i la poesia– ha posat en circulació El manuscrito Voynich y la búsqueda de los mundos subyacentes al petit segell Kit-book, en el qual conclou que el misteriós manuscrit, sovint en un idioma indesxifrable i profusament il·lustrat, és obra de Ramon Llull. Entre la màgia i la literatura, però sempre de peus a terra per evitar excessos cabalístics, Mario ens proposa un viatge comú, una aventura en podríem dir, a través d’uns arguments que el poden deixar sol en la investigació, però que inciten a aprofundir en altres mons, com el Gòlem i l’alquímia, i a creure fermament que el misteriós manuscrit, que ha viatjat de mà en mà, fins a aterrar a la Universitat de Yale, prové del savi poeta medieval mallorquí. De fet, el manuscrit, de 235 pàgines, va ser adquirit pel bibliòfil polonès Wilfred M. Voynich en un col·legi de la Vila Mandragone de Roma el 1912. Alguns el van atribuir al protocientífic i teòleg anglès Roger Bacon, però Pérez reuneix proves, fins i tot lingüístiques, per atribuir-lo a Ramon Llull, dins les seves hipòtesis. Seria Hans Kraus qui el 1960 el lliuraria a la biblioteca de Yale amb la finalitat que aportés “llum sobre l’origen de la humanitat”. Sens dubte, Mario Pérez afirma en el seu assaig: “El manuscrit va ser realitzat pel docte i genial Ramon Llull a la muntanya de Randa de Mallorca amb l’objectiu d’escriure «el millor llibre del món per treure els infidels dels seus errors» i que mostrés científicament la sagrada concepció de Jesús amb elements divins i no humans (essències vegetals). És probable que aquesta concepció sense pecat del fill de Déu i el seu intent de donar veracitat al cristianisme el portés il·luminat a altres mons, a una altra llengua angèlica que sempre va voler imitar.” L’idioma secret del text és un altre dels grans enigmes del manuscrit. Mario Pérez sosté que el poliglota Llull va introduir un nou llenguatge i ens porta, per exemple, fins al llibre Ars Magna, on s’intenten relacionar les harmonies dels planetes i dels éssers vivents, la sonoritat de les quals contenia les claus per fascinar i dominar les ànimes.
Mario Pérez troba algunes contradiccions quan observa que alguns estudiosos han datat el manuscrit sobre el 1350, però l’aparició de gira-sols als dibuixos demostra que hi ha un problema de dates perquè aquestes plantes varen ser portades d’Amèrica. Afirma també que quan el professor de Yale Robert Brumbaugh va escriure que alguns diagrames i símbols del manuscrit ja els havia vist, se refereix segurament als que trobem a l’Ars Magna lul·liana. Diríem que, en gran part, la necessitat de descobrir els secrets del manuscrit radiquen, per exemple, en l’opinió de Francis A, Yates: “Hi ha passatges al Tractatus que mostren que es considera l’ús del seu mètode aplicat a la medicina astrològica, com a mètode científic de calcular les complexitats elementals en l’home i en les medecines fetes de plantes, en relació amb les estrelles...”
Ciència, especulació, poesia o màgia? Tenen oportunitat de buscar les seves respostes.