El cuguisme com no te l’han explicat mai abans

El protagonista d’aquesta història és Xavier Cugat. Però encara ho és més el narrador, un periodista nord-americà dos anys i mig més gran que el cèlebre músic i dibuixant. (O, en un nivell més subtil, la veu d’aquest narrador.) Tots dos formen part del passatge d’un vaixell que l’any 1915 surt de l’Havana per anar a Nova York. A la coberta, abocat a la immensitat oceànica, un Cugat adolescent que ja ensuma –com va escriure Cheever– uns carrers (els de Manhattan) empedrats de diamants, proclama en veu alta: “Soc immortal!” El periodista, que el clissa, en queda fascinat. No en sabrem el nom fins a la pàgina 309: Daniel. I recorre el segle seguint el català. S’hi arriba a identificar tant que, un cop mort Cugat, fa d’ell: n’ha xuclat l’essència, com si fos un doble que costa distingir de l’original. Abans ja l’havia imitat en un concurs de sòsies a Las Vegas. Xavier Cugat sempre fa de Xavier Cugat, no deixa mai d’actuar. Però en Daniel fa de Xavier Cugat.

El pretext de la novel·la és, doncs, un “transvasament de la personalitat”. El tema, però, té a veure amb la memòria. I, més concretament, amb el recurs a la ficció en la construcció de la memòria personal: “El quaranta per cent de la vida humana, calculo jo, és una ficció. Una mentida. [...] Una novel·la.” Hi ha un passatge en què en Cugie, que ja és una celebritat, demana al seu amic Daniel: “Vull que escrivim junts la meva autobiografia.” L’equívoc té tot el sentit del món: el periodista ja se sent Cugat. Per tant, escrivint la biografia de l’altre, ¿en realitat no redactarà la seva autobiografia? El músic no deixa mai de recórrer a la fabulació: embelleix la seva existència. Una existència excessiva, addicta a això que ara tothom en diu la intensitat: cinc matrimonis (quatre, bé que ell sempre n’hi afegia un), viatges esgotadors, l’ambició de poder i l’avidesa de diners, les relacions amb la màfia... De tot i força!

  Segons el narrador, Xavier Cugat no deixa mai de nodrir la pròpia Galeria dels Records Inventats. A Puntí sempre li han interessat aquesta mena de personatges fets a si mateixos, que no deixen mai de flirtejar amb la fama i el poder, encara que sigui assumint el risc de fer uns pans com unes hòsties. La vida de Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, però, supera totes les expectatives d’un personatge de ficció. L’opció de cedir el punt de vista al periodista és, en aquest sentit, alleujadora: imposa la distància necessària davant un tipus hiperbòlic, que no acabes de saber mai del tot si t’ha aixecat la camisa o va de bona fe. Confeti és una novel·la ambiciosa. Molt amena i, en alguns passatges, d’allò més divertida. Un dels moments més còmics és quan en Cugie està acabant de preparar una exposició d’obra pròpia i mira de convèncer el periodista perquè es quedi algun quadre. Quan aquest li pregunta sobre l’estil que segueix, l’artista respon: “Jo en dic pintura feliç. Uns fan cubisme i jo, cuguisme.”

Sí, Cugat va ser un acèrrim defensor de la felicitat. Volia viure com si fos estiu tot l’any. I no hi planyia esforços: sempre amunt i avall, d’una costa a l’altra, ara embrancat en temporades llarguíssimes amb la seva orquestra, ara fent paperets d’actor a Hollywood (en què molt sovint feia d’ell mateix). Cuguisme en estat pur. De ben jove el va afectar l’alopècia. I, presumit com era, va decidir calçar-se un tupè, que el rejovení: “Em llevo al matí i, després de dutxar-me i arreglar-me, em miro al mirall i em dic: «Sobretot que la felicitat no t’agafi fent cara d’enze, Xavier, perquè voldria dir que no hi estàs acostumat.» Llavors em poso el tupè.” Touché.

El narrador desplega tot un catàleg de formes narratives: el reportatge, les notícies de societat, la cessió de la veu a l’Abbe Lane –una de les dones de l’homenatjat–, la relació de declaracions creuades –i furibundes– amb una altra de les dones –la Lorraine Allen– a propòsit del divorci... La gràcia és que la complexitat formal no es nota: serveix al propòsit de la història. I aquesta és, potser, la més gran consecució de la novel·la. “Soc immortal!”, exclamava en Cugat, que es pensava que viuria exactament cent anys perquè havia nascut l’1 de gener del 1900. I també solia dir que tothom l’abandonava (sobretot les dones). No és cert: en Daniel no l’abandonà mai, perquè “ara ja no escriu sobre ell, sinó a través d’ell, com en una ficció de la realitat”. I Jordi Puntí, encara menys, que n’ha fet una feliç pintura (de tots dos personatges).