CÒMIC
Barcelona, paisatge i personatge
El dibuixant Pep Brocal adapta ‘Taxi’, una novel·la de Carlos Zanón en què la passió circula amb força
‘Animà negra’ és una obra de factura coral amb Pellejero, Pardo i Jakupi entre els autors
Les dues novel·les gràfiques fan de la ciutat un personatge central de les històries dels protagonistes
La relació del còmic amb Barcelona com a escenari de molts relats és intensa i ve de lluny. Opisso i Blanco ens van mostrar la ciutat com una llera en què circulaven riuades de persones. Annie Goetzinger ens en va presentar a Felina la cara modernista, escenari d’autèntiques històries de fulletó. Al seu torn, Enki Bilal, a Las falanges del orden negro, la va triar com a escenari d’una trobada de vells brigadistes; la revista Butifarra! va ser testimoni de les lluites socials i veïnals del postfranquisme. Gallardo i l’underground en van mostrar la cara marginal. Bartolomé Seguí hi va fer una bona pinzellada de la modernitat dels anys vuitanta i Mariscal la va utilitzar com a escenari de la ciutat olímpica. I així podríem seguir una estona.
Barcelona com a escenari, però també com a personatge. I és aquesta darrera opció la que es reflecteix en dues obres publicades aquest abril: Taxi (Salamandra Graphic), de Pep Brocal, adaptació de la novel·la homònima de Carlos Zanón, i Barcelona. Ànima negra (Norma Editorial), amb un treball coral de Rubén Pellejero, Eduard Torrents, Martín Pardo, Denis Lapière i Gani Jakupi.
Negre i groc i molts més colors
Tot i ser una adaptació en un mitjà diferent, Zanón opina que no hi troba a faltar res: “L’única diferència és que el còmic és molt elegant i no sé si la novel·la ho és.” “Una novel·la permet més complexitat; quan passes la història a imatges, has de ser més reductiu”, rebla Brocal. Tret de la seva versió d’El llibre de les bèsties, de Ramon Llull, és la primera adaptació que Brocal fa d’un llibre. “Vaig dir que sí només per una raó: m’encanten els reptes. Venia d’adaptar Llull, però el fet que fos un text i un autor llunyans en el temps em donava tranquil·litat. Però un autor contemporani en una història d’avui i una localització propera em plantejava moltes més dificultats”, conclou.
El camí de la supervivència
En els relats cinematogràfics, literaris o de còmic, el període històric del segle XX, que sempre té prioritat per sobre d’altres pel que fa a l’Estat espanyol, és el de la Guerra Civil. La guerra, sovint, sol ser font de falses èpiques. Una poètica que, tot i ser macabra, no sol tenir ni la famolenca postguerra ni el franquisme corrupte. A Barcelona. Ànima negra s’ha triat el franquisme com a escenari temporal de la història d’un personatge que és fill d’aquest període, i una ciutat que viu la mentida d’una història que no li correspon. Personatge i ciutat són víctimes del destí i miren de tirar endavant fins i tot traint la seva naturalesa més íntima.
Carles Moreno descobreix el cos de la seva mare poc després que la mati de manera brutal un assassí en sèrie. Les circumstàncies de la vida porten el jove a treballar a França. A partir d’aquí, trobem el retrat d’una persona que, empesa per les circumstàncies, passa de fer petits tripijocs a entrar en negocis bruts d’aparença legal. Tot plegat fa que la seva maldat sigui ben bé herència dels que haurien d’haver fet d’ell un home de bé. “No és un franquista, però s’aprofita del règim”, diu el guionista Gani Jakupi.
Excepte l’Estació de França, que apareix en la primera vinyeta del còmic i en la darrera com a metàfora d’un viatge més interior que no pas físic, Barcelona defuig les seves imatges més icòniques en un exercici de fer de la ciutat un estat anímic que reflecteix el tarannà dels protagonistes.
La creació d’aquesta obra és complexa i singular. Hi figuren tres dibuixants en la part gràfica i dos escriptors, com a guionistes. L’origen el trobem en el guionista Denis Lapière, que va demanar l’opinió al seu col·lega Gani Jakupi sobre una història sobre la Guerra Civil. Jakupi, nascut a Kosova i format a França, podia assessorar-lo, perquè ha viscut a Barcelona 32 anys. Finalment tots dos van donar un tomb a la història general. El badaloní i actual dibuixant de Corto Maltès, Rubén Pellejero, en seria el dibuixant. A l’equip, s’hi va afegir Martín Pardo, que s’encarrega del color, i Eduard Torrents, que fa els fons. “La implicació i les aportacions de tots plegats van fer que finalment tots cinc siguem autors de l’obra”, explica Pellejero. Si bé en el còmic americà s’especifiquen en els crèdits feines com l’entintador i el colorista, en l’europeu els noms dels responsables d’aquestes tasques no solen tenir protagonisme com a autors de ple dret en les portades.
Pel que fa al color utilitzat en l’obra, Pardo explica: “Normalment es relaciona el thriller amb el blanc i negre. Hem defugit del tòpic i apareix una Barcelona que tant pot ser fosca com lluminosa. És una expressió de la realitat.”