La vivència com a forma de resistència

La mort de Paul Auster, malgrat el càncer de pulmó anunciat, ens ha agafat a tots desprevinguts. A Europa el consideràrem un dels nostres: un exemple seria la virtuosa portada del diari Libération amb foto del nord-americà a tota pàgina. A casa nostra se’l llegia també com a autor pròxim. Només hem de veure els catàlegs d’Edicions 62 i de Proa, amb infinitat de títols de la seva trajectòria, fins i tot Història de la meva màquina d’escriure, amb bona traducció de Jordi Puntí, últim premi Sant Jordi. Des de l’aparició de la Trilogia de Nova York, Auster ha estat un escriptor que ha sabut connectar amb els lectors, tant pel seu to confidencial com per la barreja de gèneres –sense pecar amb cap en concret– i la poesia, d’on procedia i que va se traduïda al català per Jordi Casellas al volum Desaparicions, a Pagès Editors el 1994. A partir de La música de l’atzar, datada el 1988, la trajectòria del narrador de Brooklyn la podríem qualificar com a irregular, tot i que ens anava oferint petites obres mestres d’home en trampes eternes, fragments autobiogràfics i l’aventura com a forma de vida. La tragèdia familiar de la seva última època –la mort de la seva neta per les drogues del fill d’Auster– i la mort del mateix noi per sobredosi, es van unir a un dels moments més interessants de la seva obra, la que augurava que podia ser un nou Bellow, Roth, Mailer i els altres. També amb l’ADN jueu de Nova Jersey, de la mateixa ciutat que Philip Roth. Les tres obres han estat la macronovel·la autobiogràfica 4321 –gairebé 900 pàgines en versió d’Albert Nolla per a Edicions 62– i l’assaig, també de mil pàgines, La llama inmortal de Stephen Crane, on analitzava com un col·lega el clàssic Crane, un aventurer de vida romàntica pel salvatge Oest. A més de tot això, va cloure aquesta mena de trilogia amb Baumgartner –traducció d’Ernest Riera per a 62–, fantàstica narració de 250 pàgines, amb molts incisos autobiogràfics, des d’un avi o pare anarquista jueu originari de Polònia, i amb un protagonista escriptor vidu jubilat que intenta ordenar els poemes de la seva dona morta mentre li passen accidents domèstics, estranys brots de solidaritat, afinitats electives literàries i somnis per on davalla entre els records i les relacions sentimentals que han substituït l’amor irrepetible de la seva esposa desapareguda, traductora i poeta inèdita amb infinitat de carpetes entre els papers pòstums. La novel·la està datada entre el 2018 i el 2020. L’escriptor intenta construir una biografia de Thoreau mentre s’encalla en altres històries i vivències que ens empenyen en molts moments a la genialitat. És un Auster més realista del que havíem conegut en els seus relats fantàstics. Diríem que és més a prop de 4321, però amb el to elegíac de La invenció de la soledat (1982) sobre la mort del seu pare o de la també magnífica Viure al dia (1997). Com el mateix Auster, el Baumgartner que dona títol a la novel·la s’endinsa en uns setanta anys plens d’incerteses i de morts. Tots els avatars de la família, la botiga a Brooklyn, la sortida de Newark, l’economia, el matrimoni dels dos joves literats, l’economia i la ideologia, es van alternant amb records nítids familiars, tant d’ell com de la dona.

Paul Auster ens ha deixat amb aquest regal de comiat una obra esplendorosa, decadent i alhora plena de vida sobre les dificultats i el dolor per la pèrdua, que ell representa com ningú, tan bé com l’esmentat Philip Roth. Tenim fins i tot escenes d’accidents en soterranis que els seus lectors ja coneixen d’altres llibres.