Barcelona dignifica els seus tresors arqueològics romans

Els tresors romans de la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) no s’amagaven en cap illa remota. Estaven a les seves pròpies reserves, oblidats, en mal estat o pendents d’estudiar. Ha costat déu i ajuda descobrir-los. Però aquí són ara, en la nova presentació de les col·leccions de la civilització que va forjar Europa, que es despleguen a la segona planta del Palau de les Arts Gràfiques, un dels pavellons supervivents de l’Exposició Internacional del 1929 tan mancat d’inversions que ha estat més enemic que amic en la història recent d’aquest museu que l’any que ve complirà 90 anys.

El veterà Jusèp Boya va assumir-ne la direcció fa cinc anys tot decidit a renovar-lo, continent i contingut. Boya no va tardar a fitxar dos conservadors joves, Mario Cervera i Arturo de la Oliva, i els va confiar la missió de dignificar amb una mirada del segle XXI el patrimoni que preserva el museu d’aquesta època, tan ric i tan poc explotat. El resultat és Imperium. Històries romanes (Boya pensa que tindrà vida durant deu anys), un muntatge sorprenent i emocionant amb 250 peces, cinc vegades més de les que s’exposaven fins ara. La meitat, mai vistes o recuperades de velles presentacions, inclosa la primigènia, la dels temps republicans. Sense els complexos d’altres col·legues seus, el director del MAC diu amb orgull que han tingut presents les primeres guies del museu per concebre aquesta “relectura contemporània”. Amb la convicció, hi afegeix, que els objectes “són documents socials, no només obres d’art.”

Al vestíbul del MAC, ja trobem una d’aquestes obres, quin país!, que estava guardada al magatzem: és un fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel de Barcelona. De grans dimensions, se’l coneix com el mosaic de l’Ictiocentaure o Centaure marí. Impressiona i fa bona companyia als mosaics icònics de Bàrcino, els anomenats mosaics del Circ (que el 2026 inspirarà una exposició temporal) i de les Tres Gràcies.

El procés per incorporar a la permanent els tresors perduts no era tan fàcil. S’han hagut de restaurar vestigis com el que, segons la tradició, era el sarcòfag que contenia les despulles de Santa Eulàlia, procedent de la basílica de Santa Maria del Mar. El 1936 va ser víctima de la ràbia iconoclasta dels revolucionaris, però els monumen men de la salvaguarda del patrimoni català van aconseguir traslladar la tomba, cremada i fracturada, al museu de Montjuïc.

Resulta també que el MAC custodiava obres sense ser conscient del valor que tenien. Aquest és el cas d’una catapulta que és ni més ni menys la més antiga del món conservada. Excepte les parts de fusta, ha perviscut íntegrament. Es va excavar a Empúries, que lògicament té un protagonisme preponderant en el recorregut. No hi falten celebritats com la Dama Flàvia, el retrat d’una matrona de l’alta societat emporitana amb pentinat de niu d’abella, i curiositats com un mànec de ganivet en forma de gladiador (es poden comptar amb els dits de les mans els que s’han conservat al continent) que té tota la pinta de souvenir. D’objectes de record, n’hi ha una vitrina sencera. Si n’eren de mitòmans, els romans.

I això entronca amb una de les idees que travessa l’exposició: que l’imperi Romà, habitat al segle II dC per 56 milions de persones, “va ser la primera societat globalitzada d’Occident”, remarca Boya. Per això mateix, s’explica el director, a Imperium van decidir superar les fronteres catalanes per teixir un relat “glocal”. Que, a més, ja era l’essència del primer MAC dels anys trenta. De les col·leccions fundacionals hi ha testimonis desplaçats d’Itàlia, com un retrat de Caracal·la, l’emperador que va concedir el dret de ciutadania romana a totes les persones lliures, i de molts altres indrets de la península Ibèrica, com un divertit tintinàbul (una campaneta de vent que es posava a l’entrada de les llars) amb forma de penis cavalcat per una dona, localitzat a Burgos.

Les noves tecnologies també han irromput amb força al MAC, però, com precisa Boya, esquivant els productes buits de contingut avui tan en voga fins a l’empatx. Amb ulleres 3D es pot fer un passeig a vista d’ocell per la Tàrraco del segle II dC. I el videomapatge fa bon servei per llegir les inscripcions en les pedres (per als visitants corrents, un mal de cap), com el pedestal, trobat al Pallars Jussà, dedicat a Luci Emili Patern, centurió condecorat per l’emperador Trajà. Amb projeccions també es fantasiegen els colors en què deurien estar pintats sarcòfags com el de Prosèrpina (aquest, originari d’Alacant).

Tot plegat per concloure que el món romà era més complex del que ens pensem. I que el seu llegat ens pot ser útil per reflexionar sobre qüestions que avui ens preocupen. En una galeria de pantalles es projecten converses ficcionades de fa mil anys, vigents en els nostres temps, com la d’un matrimoni de plebeus neguitejats per la invasió del que ells anomenaven bàrbars i nosaltres, immigrants. En un altre vídeo, el diàleg entre dues esclaves seria apadrinat pel feminisme. El paper de la dona en l’univers romà surt reforçat en la permanent del MAC. I també el del nens (tenen un audiovisual), per norma exclosos en els discursos dels museus. 

De tot hi ha més i millor, però també s’ha esporgat. “Hem descatalogat peces que eren falses”, revela Boya, sense por, el que més tenen els museus per enfrontar-se als fantasmes del seu passat.