Cannes mira cap a l'Amèrica més violenta

Hi va haver un temps en què els germans Coen eren un dels pilars sobre els que s'edificava un cinema nord-americà que mirava amb cruesa i humor negre la violència. Amb pel·lícules com Fargo o Sangre fácil, els Coen van fer del thriller la seva base d'operacions. Després va venir un gir cap a la comèdia desenfadada -a l'estil del clàssic Preston Sturges- amb Crueldad intolerable i, tot seguit, la crisi d'idees amb el remake Ladykillers. Amb No Country For Old Men, presentada avui al Festival de Cannes, sembla que tornen als orígens.

No Country For Old Men es basa en una novel·la de Cormac McCarthy. La pel·lícula descriu el trajecte de Moss, un home que ha trobat una maleta plena de diners i que aviat es veu perseguit per un curiós i despietat assassí –un Javier Bardem que després de la seva participació a Collateral sembla instal·lat definitivament en poderosos rols de dolent- i un policia que intenta ajudar-lo -Tommy Lee Jones.

Els Coen juguen contínuament amb la sàtira i la brutalitat, però és en aquest últim territori on aconsegueixen els moments més destacats. Les armes que porta Bardem, la persecució nocturna entre una sèrie de cotxes abandonats o la confrontació entre Moss i el personatge interpretat per Bardem en una pensió són alguns dels moments més àlgids i tensos del film.

Els Coen s'instal·len en motels, lloc comú de la carretera americana que mira cap a la frontera amb Mèxic, i deixen que la pols i la sang impregnin amb sobrietat el film. A la manera de Zodiac, l'última pel·lícula de David Fincher presentada també al festival de Cannes, No Country For Old Men representa un retrat tan auster com còmic de l'Amèrica més violenta.

Amèrica sota la propaganda
L'altre film americà vist el dia d'avui és el nou pamflet de Michael Moore contra el sistema americà. Sicko carrega contra el sistema sanitari del seu país a la manera de Farenheit 9/11. Moore viatja a Canadà, Londres, París i fins i tot Cuba -segurament quatre dels països menys estimats pels americans- per demostrar que la sanitat és bona i gratuïta a tot arreu menys als Estats Units. Lluny del documental, la pel·lícula de Moore s'apropa més a la propaganda, i un discurs que podia ser just queda atrapat sota tot tipus d'enganys narratius.