Concert kairològic

Hi ha concerts i concerts. Concerts que formen part del plec d’activitats que acaben per conformar una temporada, però també concerts que podríem inserir dins l’etiqueta de kairològic. El concert de dijous al Palau de la Música Catalana amb el conjunt Gli Incogniti, que lidera aquest àngel del violí barroc de nom Amandine Beyer (Ais de Provença, 1974), va ser un d’aquests concerts kairològics. I ja no tan sols pel fet que aquest suposava el debut a la sala modernista de Domènech i Montaner, sinó perquè se’ns va servir un Bach que posava al descobert un nou enfocament de la música del músic d’Eisenach. No descobrirem, arribats a aquest punt, que Gli Incogniti és un dels grups referencials i capdavanters de la interpretació amb criteris històrics del panorama europeu, però sí que les seves versions a un sol intèrpret per part ens porten a una nova dimensió sonora que deixa entreveure l’Ars perfecta de l’arquitectura bachiana, plena de subtileses i diàlegs en la textura bella i preciocista que teixeix Gli Incogniti. Sent un ensemble que ha explorat a fons la música italiana de Vivaldi i Corelli, no és d’estranyar que, en certs moments de la vetllada, ens poguéssim adonar de la sentència del clavicembalista i director Ottavio Dantone: la millor música italiana del barroc la va compondre Johann Sebastian Bach. Fins a quatre concerts bachians (BWV 1041, 1049, 1060R i 1050), Beyer va assumir la part solística en una vetllada de dolçor, però sobretot música en majúscules.

Talment com si l’ànima essencial de la música de Bach parlés a través del violí de Beyer, vam ser submergits en l’esmentada arquitectura, que, segons el mateix Bach, havia de servir per a la glòria de Déu i l’alleujament de l’esperit.