Llibres

José Fernando Mota Muñoz

Autor del llibre “Els ultres de la Peña Ibérica”

“La violència és un fenomen que comença aviat en el futbol”

Va dedicar un primer llibre a resseguir la història de l’extrema dreta a Barcelona durant la Segona República (1931-1936)

Ara s’ha centrat en els ultres de la Peña Deportiva Ibérica, la primera penya del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona

‘Els ultres de la Peña Ibérica. Futbol, espanyolisme i violència a Barcelona (1925-1931)’
Editorial: Manifest Llibres
Any: febrer 2024
Preu: 15 euros
Durant els anys vint hi ha un clima de violència que el futbol, com a fenomen social, acaba recollint
Avui ens pot semblar habitual que gent d’extrema dreta es refugiï en el futbol, però vostè ha descobert que això comença als anys vint...
En el llibre explico el procés d’identificació del Barça amb el catalanisme i de l’Espanyol amb l’espanyolisme i com es va consolidant. En el cas de l’Espanyol, hi ha un grup que es defineix com a “españolistas de ideal y deportivamente”, que veu en el futbol una possibilitat de treballar políticament i d’atreure militants. El futbol, sobretot a partir del 1920, amb la medalla de plata aconseguida per la selecció espanyola en els Jocs d’Anvers, és l’esport més popular amb diferència i, com a tal, la política no en queda al marge. Aquest grup veu en l’Espanyol un refugi i una manera de fer proselitisme del seu espanyolisme.
I per què trien l’Espanyol?
El FC Barcelona s’ha convertit en un símbol, sobretot arran de la campanya del 1918 de la Mancomunitat, quan es demana l’Estatut d’Autonomia i es fa una crida a la societat civil. El FC Barcelona firma aquest manifest. A partir d’aleshores, la premsa catalanista comença a identificar el FC Barcelona com “el club de Catalunya”. En canvi, l’Espanyol i tota la resta d’equips defensen que no volen barrejar política i esport i no el signen. A partir d’aleshores, la premsa catalanista fa campanya contra l’Espanyol, acusant-lo d’espanyolista, malgrat que surti un manifest de cent i escaig socis de l’Espanyol d’idees catalanistes, amb membres de la Lliga, amb antics presidents com Josep Bernadas i directius com Josep Maria Tallada. En tot cas, a partir d’aquí els estereotips ja estan creats. I llavors hi ha gent que s’enfada o aprofita aquest segell “espanyolista” que han carregat a l’Espanyol.
Quines diferències hi ha entre els ultres d’abans i els d’ara?
La violència en el futbol és un fenomen que comença molt aviat. Quan es converteix en un fenomen social, les tensions es traslladen a la graderia, amb batusses contínues. La majoria d’aquesta gent ve del carlisme i dels sindicats lliures, que han practicat la violència des de petits. En aquell moment també hi ha un clima de violència generalitzada. El 1918, per exemple, hi ha baralles gairebé diàries a la Rambla. Després, ve l’època del pistolerisme. Hi ha un clima de violència que el futbol, com a fenomen social, acaba recollint. És aleshores quan comencen a implementar-se unes pràctiques que avui són habituals, com ara situar-se en un fons de la graderia, on era més fàcil el moviment i segurament les entrades eren més barates, o bé quedar per anar junts al camp.
Per quin motiu acaben suprimint l’adjectiu de ‘deportiva’?
A partir del 1928 canvien els estatuts i creen una plataforma política de gent que està descontenta amb la dictadura perquè creu que ha d’anar més enllà, sobretot a partir del canvi del directori militar pel civil, perquè tornen els polítics de la restauració, que ells odien profundament perquè creuen que són la culpa de la decadència a Espanya. Encara continuen vinculats a l’Espanyol i participen en els actes, sobretot perquè arriba l’època més gloriosa del club, quan guanyen el campionat de Catalunya i la final de la copa del Rei. Llavors, ells continuen amb aquestes celebracions, però en menor grau. Ja els havia servit com a plataforma per tirar endavant les seves idees polítiques. I l’adjectiu deportiva ja no els feia falta.
Si hagués de fer un retrat robot dels membres d’aquesta penya, quin seria?
He fet una depuració de noms i n’han sortit uns cent i escaig. El 60% dels membres de la penya tenien menys de 30 anys el 1928. La majoria eren saltataulells i pixatinters, oficinistes i dependents de comerç. Hi ha tres personatges clau, que són Francisco Palau, d’idees carlines, que amb 16 anys ja havia participat en un tiroteig contra els lerrouxistes i en un intent d’assalt a una seu de la Lliga; Domingo Batet Martínez, fill del general Batet, i Josep Maria Poblador, que és el que té el vincle amb el club, perquè és un dels fundadors, o refundadors, de la secció de rugbi de l’Espanyol. És un home d’idees espanyolistes, que simpatitza amb el carlisme i que havia participat a La Traza, que era un altre grup ultra espanyolista. Aquestes persones, quan comencen a la penya, voregen els 25 anys.
Després de la guerra, bona part de la gent de la Peña Ibérica va anar a parar a la Falange...
Amb la República, els enfrontaments Espanyol-Barça perden el component polític que tenien. A partir d’aquí, la Penya Ibérica ja no funciona i alguns dels seus membres es dediquen a conspirar contra la República. S’alien amb els monàrquics, rescaten pistolers dels sindicats lliures i fins i tot planegen un atemptat contra Azaña i Alcalá-Zamora. Quan acabi la guerra, tots els que han sobreviscut acabaran a la Falange. Per a alguns, és la culminació de la seva lluita espanyolista: una dictadura nacionalista espanyola anticapitalista. Són gent que s’acaba integrant en les estructures de la Falange, però en càrrecs menors. Malgrat que havien estat presentant batalla al catalanisme hegemònic des dels anys vint, els premis que reben són menors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.