Dudamel, la gran qüestió

Fa molts anys que aquest cronista coneix l’existència del talentós i brillant director d’orquestra veneçolà Gustavo Dudamel (Barquisimeto, 1981). Fins i tot, en una altra vida, quan el cronista es dedicava a d’altres quefers musicals, va tenir l’ocasió de presentar-lo al país a través d’un conegut festival que, aleshores, prioritzava la prescripció, que no la venda. Les coses, des d’aleshores, han canviat molt, i no és la primera vegada que indiquem com, des de fa un bon grapat d’anys, l’objectiu principal de les nostres programacions, amb isolades excepcions, recau més en la venda i l’impacte mediàtic, cosa que agrada molt al poder polític, que no pas en l’interès estrictament artístic. És només així que hem d’entendre l’enèsima visita de Dudamel a la ciutat comtal, aquesta vegada al davant de Los Angeles Philharmonic, que vam poder escoltar en dos rostres. Hi ha, evidentment, l’esplendor i exhibició sonora arquetípics d’aquesta formació que, tot i no formar part del selecte grup del conegut com Big Five, on trobem les orquestres de Nova York, Chicago, Boston, Cleveland i Filadèlfia, és capaç de treure resultats sonors com el que es va escoltar, dimarts al Palau, amb música de John Williams, la terriblement interessant compositora mexicana Gabriela Ortiz i una molt habitual Simfonia núm 9, opus 95 “del Nou Món” de Dvorâk, que no va poder eclipsar la versió escoltada a inicis del passat mes de març, al mateix Palau, amb la Filharmònica Txeca.

Convençut de la idea dels romàntics alemanys que la música és una traducció/expansió de la cosmovisió del món, direm que, com a orquestra nord-americana, és un perfectíssim artefacte orquestral concebut mes per enlluernar que no per il·luminar. Se’ns enlluerna per una tècnica prodigiosa i l’assoliment d’una factura orquestral brillant, potent i carregada de decibels. A la manera, si voleu, del pop mediàtic que, possiblement, trobi en aquest univers, ara per ara, la raó de ser de Dudamel. Una raó que no exclou presentar-nos a prodigis de la naturalesa com la violinista granadina María Dueñas, que va oferir una estratosfèrica exhibició en l’obra Altar de cuerda de l’esmentada Gabriela Ortiz.

Va ser una sort poder escoltar Dudamel en aquestes coordenades al Palau de la Música perquè el dia abans, al Gran Teatre del Liceu, el cronista es va veure empès a marxar de la funció ja no per raons personals o d’agenda sinó, directament, de vergonya aliena. Sense ganes de seguir posant el dit a la llaga, bo seria que els responsables artístics i polítics reflexionessin sobre què va passar al Liceu i del mins resultat del Fidelio de Beethoven semiescenificat, vestit, això sí, d’inclusivitat i efectisme, però d’un resultat més proper al final de curs que no a un espectacle propi d’un teatre professional. Els col·legues de professió han parlat de nyap i bunyol. És evident que Beethoven és un compositor que requereix una concepció més basada en la il·luminació que no en l’enlluernament, però també és veritat que els nostres temps són més donats a la segona acció que no a la primera. Potser va ser per això que, en forma d’il·luminació salvífica, en decidir no tornar, la memòria em va fer assaltar la coneguda sentència d’Eugeni d’Ors: “els invents, amb gasosa”. I, de retruc, en pensar: enlluernar o il·luminar, aquesta és la qüestió. La gran qüestió.