Anatomia d’una professió a través de sis nous Membres d’Honor

L’espectacular amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, una de les joies neoclàssiques de Barcelona, va acollir ahir un emotiu acte de tribut en què sis professionals van ser reconeguts com a Membres d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català: el músic i compositor Carles Cases, la productora Victoria Borràs, el cineasta Gonzalo Herralde, l’actriu i guionista Marta Molins, la historiadora del cinema Palmira González i el restaurador de pel·lícules Ferran Alberich. Tots ells van ser glossats per amics i col·legues de professió.

Ramon i Cajal va desenvolupar la teoria neuronal que li va valer el premi Nobel i va fer classes en aquesta impressionant sala, amb unes grades molt verticals que ahir eren ben plenes de públic i amb una taula de marbre al centre on es feien autòpsies. L’acte d’ahir, però, va tenir ben poc a veure amb autòpsies i molt a veure amb un sector cinematogràfic més viu que mai, que vol homenatjar els seus membres.

Els sis nou membres van agrair el reconeixement, van donar gràcies a la gent que a la gent que els han ensenyat i ajudat i van parlar del seu ofici. Carles Cases (Sallent, 1958), director d’orquestra, arranjador i un dels noms de referència del cinema europeu en la creació de bandes sonores, va explicar que la feina de compositor és “terriblement solitària, de 70 pel·lícules, que he fet, 60 les he treballat sobre el guió, perquè l’entenc més així, em va millor estar més pendent d’una història que d’una imatge concreta”.

La historiadora del cinema cordovesa Palmira González (Montilla, 1949) va donar les gràcies pe “haver-me deixat accedir al vostre món i institucions, per haver-me obert les portes al país, la cultura i la llengua catalana a través del cinema”. Professora emèrita de la Universitat de Barcelona, Palmira González ha jugat un paper cabdal en la recuperació del nostre patrimoni cinematogràfic.

Gonzalo Herralde (Barcelona, 1949) és conegut per títols com La muerte del escorpión (1975), Raza, el espíritu de Franco (1977) o el documental El asesino de Pedralbes (1978). En el discurs d’agraïment va explicar que “hauria de ser aquí com metge, també, perquè vaig estudiar medicina”, i va revelar que va deixar la carrera de metge perquè estava interessat en “conèixer l’ésser humà”, però no des del punt de vista clínic.

La productora Victoria Borràs va agrair, emocionada, el reconeixement de l’acadèmia: “Estimo molta gent i em sento molt estimada; comparteixo amb tots vosaltres la passió del cinema, de la sala obscura on s’explica una història”. Boom boom i Les aventures de Tadeu Jones són dues de les produccions en què ha treballat.

La guionista, directora i actriu Marta Molins (Sant Adrià del Besòs), que va treballar amb directors del prestigi de Bigas Luna, Jordi Cadena, Francesc Betriu, Gonzalo Herralde o Rosa Vergés, va recordar que “volia ser periodista i viatjar per tot el món”, però que un estiu li van demanar si voldria fer teatre, va dir que sí i es va trobar “a escenari amb una pancarta contra guerra del Vietnam al darrere”.

Ferran Alberich (Sabadell, 1947), que ha desenvolupat la seva carrera als arxius de les filmoteques treballant en el camp de la preservació, la conservació i la restauració cinematogràfica, va dir que “els restauradors som pocs i és una espècie en extinció, perquè ara ja no es pot restaurar”, en referència a la digitalització del cinema. També va comentar que “el que més m’ha agradat és fer aflorar aquestes pel·lícules que dormen als arxius i no ha vist ningú”.