Té sentit la crítica d’art, avui?
Per descomptat. El que sap greu és que pràcticament no n’hi ha. Als mitjans de comunicació pots llegir crítica literària, de cinema, de música… però poca d’art. Anar a veure una exposició acaba sent una experiència molt solitària: per això necessitem la crítica, perquè fomenta el diàleg i la discussió. A mi no em molesta gens que la crítica sigui prescriptiva. M’agraden els crítics que escriuen del que realment val la pena, però també del que no. Som un país petit i a vegades costa atrevir-se a dir que el rei va nu.
S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?
Artistes en crítics, alguns sí. I en comissaris, en escriptors… I això té a veure amb el que entenem per art avui, que no és fer objectes sinó produir coneixement. A falta de crítica als mitjans, que dèiem, segueixo les opinions dels artistes a les xarxes socials. Sembla que des del lloc de l’artista es puguin dir coses que potser alguns crítics a vegades no acaben de dir. Crítics en artistes, no ho sé, sincerament, més enllà del fet que la crítica evidentment que és una activitat creativa que pot generar textos meravellosos.
Quin és el seu museu preferit?
M’agraden tots. No he anat mai a un museu d’art, ni tampoc que no sigui d’art, en què no hi hagi vist alguna cosa que no m’hagi agradat. Per mi els museus són, a més, refugis acollidors. Si te n’he de dir un, la Fundació Miró de Barcelona, perquè ho té tot: l’escala humana, el lloc, l’arquitectura, la col·lecció i la programació. És un dels millors museus del món. I me n’alegro, perquè Miró s’ho mereix, per la seva importància en l’art català i per la seva modernitat, que per mi cada vegada va a més. És que Miró no ha deixat de ser mai modern.
Tàpies té successor?
Ni en té ni li cal. Estem en un altre moment. Arreu s’han diversificat les pràctiques i les personalitats. Els intents que fan alguns per voler ocupar l’espai de Tàpies són una mica ridículs. És fins i tot tendre veure que no se’n surten. D’altra banda, si en tingués, de successor, seria una dona. Si mai n’ha de tenir, que sigui successora!
L’art català ha viscut massa dels grans noms?
Sí, però no és un problema exclusiu de l’art català. Ve de lluny, de Vasari, que no va fer una història de l’art sinó una història dels artistes. Vasari va posar la figura de l’artista al centre de tot. No els estils, no el context: els artistes. Les feministes, sempre tan lúcides, han posat en relleu que moltes dones artistes van treballar i van tenir èxit en vida però que és la història la que les ha esborrat perquè no encaixen en aquest cànon. La inflació de determinats noms ha anat a més perquè aquests megapares sense els quals sembla que no podem explicar la història de l’art generen negoci. Les coses canviaran si les noves generacions reescriuen la història de l’art i els museus també van assumint que no han de fer sempre els noms clàssics.
Per quins artistes aposta?
Per mi la bellesa és important. Ja sé que és un concepte que potser avui alguns diran que està passat de moda, però per molt potent que sigui el discurs d’un artista, si no queda recollit en la forma, em deixa freda. M’interessen gent com Mar Arza, Isabel Banal o Pep Aymerich, per esmentar-ne només tres, perquè són artistes amb les idees clares, un treball rigorós i constant en el temps, i a la vegada perquè creen obres que gaudeixes.
Realment li interessa l’art, al públic català?
Som a l’era de la imatge, però de la imatge audiovisual, no de l’artística. A Catalunya hi ha, a més, el tema de la llengua. La literatura, el cinema i el teatre reben més suport de l’administració per promocionar el català, però no es vol entendre què aporta l’art a l’imaginari de la cultura catalana. Sí que hi va haver un moment als anys setanta i vuitanta que els artistes tenien molta presència en els debats públics, però ara han desaparegut. Mai els pregunten res. Ho hem vist en el procés independentista: si contribuïen, perfecte, però si no no passava res. Era més rellevant que Pep Guardiola digués la seva. O els cuiners. No sé per què s’ha atorgat el títol de gran ambaixadora de la cultura catalana a la cuina, que sovint és més inaccessible que l’art.
Som un poble artísticament madur?
Els artistes òbviament sí. És veritat que l’art català com a tal no existeix en el món; i l’art espanyol, tampoc. Però els nostres artistes són de primer nivell. La població en general és artísticament madura? No. Però, per favor, no carreguem el mort de tot als mestres. Els últims anys a les escoles la creació artística s’ha treballat més que mai. Més ens hauria de preocupar què fem els pares quan estem amb els nostres fills per fomentar-los la sensibilitat per l’art. O, com dèiem abans, per què l’art només és notícia quan es fan subhastes multimilionàries o els artistes moren.
Els polítics es creuen l’art català?
Els polítics no són pitjors que la resta de la població. Hi ha hagut èpoques en què fins i tot podríem dir que era gent molt formada. No, no tots són ignorants i mediocres i no viuen desconnectats de la realitat. Senzillament, no saben valorar en el moment actual el potencial de l’art català per les raons que hem anat dient: la principal, que ara mateix la cultura visual artística no està en el debat social central. Com a sector, no podem defallir i hem de continuar insistint que cal que hi posin més atenció.