“L’art conformista és avorrit i segurament ni tan sols és art”

És una pregunta difícil de respondre. Si ens demanem tots sobre les nostres pròpies vides, hi hem d’estar per força, de satisfets. Estem atrapats en les nostres vides i en nosaltres mateixos. Així que, sí, estic satisfet. Tinc sort i estic molt agraït per un premi així. I és un gran honor rebre’l. Només diu que has viscut molt de temps. No tinc cap queixa al món, realment, sobre res del que he fet. Les meves queixes són contra el govern, les polítiques... Cada pel·lícula és una cosa que dones al món, i esperes que la gent la vegi en algun moment en el futur. L’art és molt poderós. Llegim llibres i veiem art creats fa centenars d’anys.

No ho sé. És divertit veure gent inconformista al cinema. La conformitat és una mica avorrida, no? Gary, al principi del film, és molt conformista. És només quan surt d’això que es fa interessant. Exigim un inconformisme en l’art. L’art conformista és una mica avorrit i probablement ni tan sols sigui art. El món és molt normal i no està malament. Hi ha el contracte social i tots podem coexistir. Les coses que són anormals com la violència ens criden l’atenció perquè són distintes.

Gary Johnson era un ésser humà increïble. Era veterà de la guerra del Vietnam. Era un erudit, era budista i tenia aquesta feina tan estranya [feia veure que era un assassí a sou i en realitat treballava per a la policia]. Mai havia representat en pel·lícules persones que encara són vives, i veig que a la gent li interessa. Al Gary no li importava gens. Li vaig dir que creia que faríem la pel·lícula, que estàvem reunint els diners, i no li importava gaire. Tenia aquesta actitud budista. Era un bon noi. És una pena que morís dues setmanes abans de començar el rodatge. Però, bé, li vaig fer aquest homenatge al final.

És una qüestió interessant. La pel·lícula és allà per a aquells que vulguin pensar-hi. Però demostra el poder del cinema, pot aconseguir que el públic estigui més o menys a favor dels protagonistes i els desitgi el millor, tot i que hi hagi cadàvers pel mig. Esmentem la pena de mort a la pel·lícula, el protagonista n’està parlant a la seva classe, ensenya la història de la pena de mort. Tècnicament crec que cap de les víctimes mereix morir, però es van posar en el camí de la meva narració, enmig del guió, així que me’ls carrego. El cinema no és una entitat moral, és una entitat que narra històries i fa preguntes. També crec que aquesta feina [de fals sicari] és una zona una mica grisa. No ho podria fer mai. La majoria de la gent que vol fer matar algú necessita suport en salut mental. Potser no haurien d’estar a la presó, però si vols començar a matar gent, les forces de l’ordre han de fer alguna cosa. És una àrea jurídica força interessant des del punt de vista moral i legal. Però això és el que crec que dona una altra capa a la pel·lícula.

No crec que sigui tan important en el meu cinema. Potser molts dels meus films tenen el temps com a dispositiu estructural, de la història. Crec que el temps és la pedra angular del cinema. El captures i el converteixes en una escultura quan ho filmes i edites.

Aquesta és una pregunta sobre el nostre temps. Estic content que hagis tingut aquesta bona experiència com a públic. La gent que vulgui anar a veure les pel·lícules en cinemes ho pot fer. Aquesta hi anirà. Netflix l’exhibirà en sales durant una temporada, almenys. Aquest tipus de films independents van als cinemes. Els meus primers films es projectaven durant sis mesos o un any. Però ara l’experiència del cinema en sales s’ha escurçat molt, malauradament. Vam fer el film de manera totalment independent. En Glen Powell [protagonista, també] i jo vam escriure’l lliurement. I vam tenir diners, vam fer el film i el vam portar a Venècia i Toronto. Crec que els estudis no pensaven que l’àmbit de la pel·lícula fos prou gran. Llavors has d’anar amb qui més t’agrada. I Netflix m’agrada molt. I no és a tot el territori, només és en alguns territoris angloparlants. Ens adaptem als temps en què vivim. Però animo la gent a veure-la amb més gent. Les comèdies són més divertides vistes en sala.

M’agrada una bona pel·lícula de sicaris, com a tothom. A la Mostra de Venècia, on vam estrenar aquesta, hi havia quatre pel·lícules de sicaris. Em deien que era una de les quatre pel·lícules i vaig dir: “No, no, la meva no és de sicaris. Estic desconstruint un sicari.” Ens basem en el món real i hem fet una comèdia. El sicari és un mite de la cultura pop. Ni tan sols existeixen, però se’n fan bones pel·lícules. Qui pot no estimar Le Samurai, de Melville? És un gran personatge. Un gènere com el western és tot mitologia, el 99%. El cinema és el lloc on viuen els mites i les històries. Crec que és interessant que la gent estigui decebuda perquè els sicaris no existeixin. Jo els dic: “No hauries de ser feliç perquè no existeixen?” M’agrada que la cultura sigui més gran que la realitat.

Sí, vivim en un temps en què no has de ser tu, pots presentar-te al públic a través de les xarxes socials com algú altre. Em sembla una idea interessant, ens fa demanar-nos qui som. És un moment interessant que potser ens ha arribat per la tecnologia. Crec que ens agradaria la idea que la gent fos qui és realment, però estem intentant ser algú millor que nosaltres...

No soc l’únic. Aquesta va ser una època interessant en el cinema, no només a França, sinó a tot el món. Als anys cinquanta o seixanta, la noció de cinema d’autor i d’avantgarde es va estendre a molts llocs. La Nouvelle Vague francesa ha tingut una influència molt gran a tot el món. M’agraden les personalitats i tot el que estava passant aleshores. És una pel·lícula sobre fer una pel·lícula en un moment determinat que ningú de nosaltres va viure, la meva reimaginació d’un temps i un lloc. Faig pel·lícules sobre les persones que estimes i, dins d’aquesta categoria, faig una pel·lícula sobre gent que està obsessionada pel cinema.

Els algoritmes són un adversari formidable en aquest món. És increïble com les empreses es lliuren tan ràpidament als algoritmes. Ara tenim governs que deixen que l’IA dirigeixi fins i tot les seves operacions de seguretat. Hi ha streamers que es posen en mans dels algoritmes. Però no funciona. Els algoritmes són molt mediocres. Si tu agafes la norma, el resultat és per definició molt mediocre. És antiart. L’has de veure com una persona que intenta fer-ho tot igual.