L’única dona de Picasso abans de ser Picasso

Fernande Olivier va ser la primera i l’única parella de Picasso abans que fos Picasso. Es van conèixer el 1904 i van trencar peres el 1912. Durant aquests set anys, l’artista va passar de ser un desconegut acabat d’arribar de Barcelona, pobre com una rata, al rei Mides de l’art. Olivier es va convertir en un conillet d’Índies del laboratori picassià, i només cal veure l’evolució dels retrats que li va fer, inclòs el de l’icònic quadre Les senyoretes d’Avinyó. Però com tantes dones de, va ser molt més que una musa.

“Fernande Olivier existia abans i va seguir existint després de Picasso”, remarca Malén Gual, comissària de l’exposició Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics, que es pot visitar fins al 6 d’octubre al Museu Picasso. “Intel·ligent i valenta, representa la lluita de les dones del seu temps per ser lliures i independents”, sosté Gual.

Va tenir una vida dura. Nascuda el 1881, el mateix any que Picasso, va ser abandonada pels seus pares, adoptada per uns familiars que tampoc la van estimar i obligada a casar-se amb l’home que l’havia violat quan encara era menor d’edat. El seu nom era Amélie Lang, però se’l va canviar perquè aquell monstre que tenia per marit, i que va deixar d’un dia per l’altre, no la trobés mai més.

Començava llavors la seva aventura pel París dels artistes de la bohèmia de Montmartre, on es va convertir en una de les models més sol·licitades. També de la colònia de pintors catalans instal·lats a la capital mundial de l’art, com ara Manolo Hugué, que li va fer un retrat amb els seus característics ulls ametllats i frondosa cabellera recollida en forma de niu. Joaquim Sunyer la va representar irreconeixible, i mira que la coneixia bé perquè havien sigut amants i tot. I Ricard Canals no va estalviar en tela per immortalitzar-la en l’enorme Una llotja als toros, en què també surt la seva dona, Benedetta Canals, amiga íntima de Fernande. Olivier diria que va ser la primera vegada que es va agradar en una pintura.

Aquestes tres peces són algunes de les que s’han penjat en les primeres sales de l’exposició, en què Gual ha seleccionat només material artístic d’autors dels quals Fernande va escriure en les seves memòries Picasso et ses amis, publicades el 1933. Ja en feia més de vint que s’havia separat del geni. Ell havia preferit una altra dona, Eva Gouel, i ella, un altre home, el pintor italià Ubaldo Oppi.

Enrere deixaven els intensos anys de joventut compartits, un intent fallit d’adopció d’una nena (al cap d’uns mesos la van tornar a l’orfenat d’on provenia) i viatges a Catalunya que van marcar profundament la trajectòria de Picasso. El 1906 a Gósol, “on Picasso, aïllat de tot i de tothom, més la va retratar”, subratlla la comissària. D’aquesta estada al poblet del Pirineu va aflorar una de les obres principals de la mostra, un nu que el Museu de l’Orangerie rarament deixa en préstec. El 1909, a Horta de Sant Joan. Segons Fernande, aquí és on Picasso va fer veritablement el clec cubista. I el 1910, a Cadaqués. Durant aquestes tres excursions també van visitar Barcelona. Picasso sempre duia al cap i al cor la ciutat que el va veure néixer com a artista.

En l’última sala, llueixen pintures, dibuixos, poemes i relats de la pròpia Fernande. Perquè, sí, ella també era artista. I, al fons de tot, en una paret llegim una reflexió que faria quan entrava al crepuscle de la seva vida: “Amb Picasso vaig passar els anys més bonics.” Després de la Segona Guerra Mundial, la seva situació econòmica, ja de per si precària, va empitjorar. Tenia un diari íntim a punt per publicar, amb el qual potser hauria resolt molts problemes. Va escriure una carta a Picasso i li va demanar ajuda. Ell li va enviar diners. Souvenirs intimes: écrits pour Picasso va aparèixer el 1988, quan tots dos ja eren morts (ella el 1966 i ell el 1973).