Jordi Coca s’acomiada de la novel·la

Jordi Coca, a les fotografies de premsa, sol fer cara d’emprenyat. Els somriures i la simpatia els guarda per quan parla, per quan argumenta, per quan es queixa, per quan preveu que, “amb el temps, només aprofundim en la incertesa”. Té i manté amb orgull un discurs de combat, és crític, raona el seu pensament i no es mossega la llengua. “No soc pessimista, però crec que el meu paper ara ha de ser dir les coses com les veig, encara que incomodi.”

“Estic molt cansat i decebut, no hi ha projecte de país, no anem enlloc; estic fart de treballar tant per a res”, va afirmar ahir al llarg de la roda de premsa per presentar La quietud (Edicions 62), el seu darrer llibre. Prefereix el terme llibre a novel·la. “Els llibres de Peter Handke no són pròpiament novel·les, i els meus, tampoc.”

I la primera bomba va caure d’entrada: “D’alguna manera, aquesta obra és com el meu testament, perquè no sé si escriuré cap més llibre d’aquesta mena; assajos sobre teatre, sí, però narrativa...”

Nascut a Barcelona el 1947, Jordi Coca és doctor en arts escèniques, va ser director de l’Institut del Teatre, va estar a l’administració –“L’època en què vaig treballar amb Pasqual Maragall i Lali Vintró, entre d’altres, va ser per mi una alenada d’aire fresc per a tota la vida”–, ha publicat tres llibres de poemes, mitja dotzena de narrativa, deu d’assaig i crítica teatral, ara presenta la 23a novel·la –o llibre– i també és autor d’una quinzena d’obres teatrals. “Si pogués, només faria teatre; escriure sol a casa està bé una estona, però quan fas teatre estàs amb gent, parles, rius, semblen amics per a tota la vida –si més no, ho són fins al final del muntatge–, però, per molta pedra que he picat, no he aconseguit que em facin cas, potser perquè no soc un autor jove, ni dona, ni gai”, va deixar anar, conscient de les reaccions que poden provocar declaracions així. “La meva dona em renyarà, si sap que dic això!”, va dir rient.

Va esmolar la mirada de safir i va deixar el somriure a banda quan va reivindicar el teatre La Gleva, al qual “la Generalitat ha retirat les subvencions perquè feien massa obres en castellà!”. I també va defensar el dramaturg José M. Rodríguez Méndez: “Un gran autor que aquí s’ha ignorat perquè escrivia en castellà i a Espanya perquè parlava de temes de Catalunya i de Barcelona; és com el cas de Marsé i altres, no són literatura catalana, però sí cultura catalana.” Coca ha escrit sempre en català i defensa la llengua, però a La quietud ha fet servir el castellà en boca d’un personatge “com a protesta”.

Assegura que no vol premis institucionals, que si li ofereixen la Creu de Sant Jordi la rebutjarà “com va fer Brossa”. De premis literaris, però, en té uns quants i de grossos.

Pilar Beltran, editora de Coca en els seus darrers set títols i amb qui es nota la bona relació que mantenen, va recordar que des del debut amb Els Lluïsos, el 1971, ha passat més de mig segle. “És un autor amb una carrera de fons, constant i rigorosa, que evita el sentimentalisme i qüestiona i critica la societat amb obres de trames mínimes, gens complaents, que interpel·len el lector sobre el sentit de la vida”, va afirmar l’editora abans de mostrar la seva estranyesa pel fet que no sigui un autor més llegit. “Si no fóssim un país amb edatisme, tots els joves que comencen a escriure haurien de llegir Coca.”

La quietud és una obra feta a base de converses entre una dona gran, Margalida, i una noia d’uns 30 que la cuida, Celeste, en una illa que podria ser Menorca. “La meva mare era de Menorca i la terra, el vent, la salabror del mar, la força tel·lúrica de l’illa han estat presents en altres obres meves, però no m’agrada posar els noms reals dels espais”, va comentar l’autor, que no escriu amb esquemes previs, només necessita “un títol i l’aparença dels personatges principals”. “Amb aquesta obra he estat dos anys donant-hi voltes perquè primer era un home vell, però no es concretava; tot va canviar quan de cop vaig veure la vella Margalida i la jove Celeste conversant, amb noms i tot!”

Sempre a la recerca de la quietud, la Margalida rememora la seva atzarosa vida: l’estranya mort de la mare, la desordenada dedicació del pare al teatre, els seus afers tèrbols, l’enlluernament per la natura, els llargs viatges... També explica a la Celeste la passió que sentia pel seu marit, que la ignorava i en canvi estava obsessionat amb el sànscrit...

“L’obra està feta a base de fragments mentre les protagonistes van a fer dues visites dins l’illa, l’una a un cunyat i l’altra a una antiga amiga; de concret no passa res, però és que m’interessa mostrar què passa quan aparentment no passa res, perquè és quan passa el més important”, opina l’autor.

A La quietud hi ha molts referents cultes i el teatre, naturalment, hi és ben present, amb Ibsen, Pirandello... “Els dos últims capítols només es parla de La senyoreta Júlia, de Strindberg.” “Ha estat un exercici complicat, perquè estic acostumat a unes 200 pàgines i aquesta m’ha sortit de 500... Però m’ho he passat molt bé”, va concloure Coca.