La música de l’Egeu que ajuda a entendre la història

Alguns vespres els membres de Patika Rebetika i d’Agora Minör omplen Esmirna de la música que els seus avantpassats van compondre a principis del segle passat en aquesta ciutat costanera de l’oest de Turquia, abans que es produís l’intercanvi forçós de població entre l’actual Grècia i Turquia. Amb les seves guitarres, busuquis, violins i veus –i altres instruments que s’hi afegeixen– mantenen viu el rebetiko a aquesta banda de l’Egeu. Encara que gran part d’aquest gènere musical tingui els orígens a Istanbul i Esmirna, no va ser fins als anys vuitanta que no es va tornar a revalorar al país, coneixent-se popularment com a música folklòrica grega.

El Cafè Aman era on tradicionalment es tocava aquest tipus de música a Turquia a principis del segle XX. Aquests locals estaven situats sobretot a Istanbul, Esmirna i Bursa. Eren la contraposició al Cafè Satan, uns espais molt populars en el moment, inspirats en la cultura de l’oest com la francesa. La versió local era l’Aman: menys alcohol, més narguil i amb el rebetiko.

Després de la guerra greco-turca (1919-1922) es va firmar un intercanvi de població de minories religioses, part del Tractat de Lausana, que va delimitar les fronteres de la nova República de Turquia i va establir els drets de les minories del país. El tractat es va justificar com la manera d’evitar les massacres de les minories després del conflicte, tot i que també tenia l’objectiu d’homogeneïtzar la població dels dos països i formar una identitat cultural forta: 1.650.000 grecs van ser desplaçats de l’Anatòlia i 670.000 turcs de Grècia cap a Turquia.

Molts dels grecs forçats a marxar des de Turquia eren famílies benestants, de classe mitjana, que vivien en grans ciutats: “Alguns eren músics, alguns artistes, alguns doctors. Quan van arribar a Grècia ho havien perdut tot. Tot i això, van rebutjar fer música tràgica on ploressin, van fer música sobre com era la seva nova vida amb ingredients ordinaris, per exemple, explicant que havien anat a fumar narguil”, argumenta Özgür Ozan Demirel, fundador de Patika Rebetika , grup que sobretot toca música d’aquella època. “El rebetiko es va convertir en la història dels marginats, de la gent de classe baixa, dels pescadors, la classe treballadora, els criminals i els bandits. Podem dir que va esdevenir una música d’homes, tot i que abans de l’intercanvi la cantaven sobretot les dones”, afegeix l’Özgür.

“Amb l’intercanvi el rebetiko es va deixar de tocar aquí. Volia saber més sobre Esmirna i, per això, vaig començar a interessar-me per aquest gènere musical. Tot i que les seves arrels provenen de l’Anatòlia, és una música que ens és familiar i no a la vegada, a causa de les fronteres, les guerres i les polítiques”, explica Murat Küçükarslan, el fundador d’ Agora Minör , que a més de reproduir l’estil musical treballen per preservar-ne la memòria històrica, posant èmfasi en els autors i el context de les cançons que toquen. “Sempre hi ha hagut una connexió entre Turquia i Grècia en la música. Si parlem del rebetiko, retornem a una història que no es volia encarar. Si parlem de fer música com a pont o música en una taverna està bé perquè no aprofundim, però el rebetiko vol anar al fons per entendre’ns. Potser és per això que vam estar tant temps sense tocar-ne”, detalla el Murat.

A Grècia, durant la dictadura de Ioannis Metaxàs, el rebetiko es va prohibir fins que, repopularitzant-se com a música folklòrica, va arribar a ser una de les bandes sonores identitàries del país. En aquesta nova era del rebetiko, amb noms com Vassilis Tsitsanis , les cançons són part de l’elit i parlen de valors universals, com l’amor i els sentiments. Als anys vuitanta la pel·lícula Rebetiko , de Kostas Ferris, va ser clau també per revalorar el gènere i, consegüentment, la connexió musical entre Turquia i Grècia.

“Si ho mires amb perspectiva pots pensar que hem estat enemics, però aquesta rivalitat ve de la connexió amistosa, com germans després del funeral dels pares. Quan va caure l’Imperi otomà hi va haver una lluita per l’herència. La música turca i grega són com arbres individuals, però les arrels estan sempre connectades. També amb la música balcànica o amb la música de la regió del mar Negre”, argumenten els de Patika Rebetika. El rebetiko, doncs, ha anat evolucionant segons l’època i ha tingut influències de la música tradicional turca, maqams àrabs o ritmes gitanos, amb balls propis que també varien segons l’estil.

A Turquia el rebetiko no es va tornar a tocar fins als anys vuitanta, però per a molts encara avui dia és música grega. Els dos noms que van retornar el gènere a l’escena van ser Yeni Türkü i Muhammer Ketencoglu. Els primers van treure un àlbum als anys noranta amb cançons traduïdes al turc, apropant la música a un públic molt ampli fent aparicions a la televisió. El segon va fer un recull de cançons de rebetiko, que va arxivar i va compartir amb Kalam Müzik, una de les productores musicals turques més conegudes, essent un actor clau també en la revaloració del gènere.