Comunicació

Josep M. Roig Rosich

Historiador

“La ‘Revista de Catalunya’ sempre ha estat fidel als seus principis”

Ha coordinat un llibre en què es resseguiran els cent anys d’història de la ‘Revista de Catalunya’

Destaca la tenacitat per mantenir la publicació en circumstàncies ben adverses, com ara la Guerra Civil i el franquisme

No han estat cent anys ininterromputs, sinó viscuts amb alts i baixos inherents a la història del país
L’accidentada història del segle XX català ha repercutit directament en la publicació de la revista
La ‘Revista de Catalunya’ neix el 1924 en un escenari molt complex, en plena dictadura del general Miguel Primo de Rivera, molt repressiva cap a la llengua i el catalanisme. Com s’explica que neixi en aquell moment?
En principi sorprèn que sota una dictadura explícitament anticatalana sorgeixi una revista cultural en català i en defensa d’uns ideals polítics clarament nacionalistes. Això va ser possible en el context de la dictadura de Primo de Rivera per diverses raons: perquè no es va plantejar ella mateixa com plenament despietada o brutal, per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual perquè la considerava elitista i poc perillosa, per la relativa tolerància que aplicava als llibres (i la Revista de Catalunya ho semblava pel format, periodicitat, etc.) i, finalment, perquè va sorgir com una iniciativa privada envers la qual la dictadura inicialment es va mantenir distant. També cal dir que va aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat, calia continuar amb un impuls privat respecte a la seva línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat. Rovira i Virgili va saber copsar molt bé aquest buit proposant una revista oberta a diverses temàtiques, amb bons col·laboradors i el crèdit de què gaudia ell mateix com a director. En definitiva, dins del panorama cultural català es va veure com una eina eficaç de resistència a la dictadura, per això va tenir una molt bona acollida.
I com s’explica que una revista en català aconsegueixi arribar als cent anys?
Això és una altra anormalitat. S’hi ha arribat pel prestigi que va aconseguir i perquè servia uns ideals que connectaven amb la societat. De tota manera, cal remarcar que no han estat cent anys ininterromputs, sinó viscuts amb alts i baixos inherents a la mateixa història de Catalunya. Una mostra d’aquest prestigi assolit és que fins i tot en les circumstàncies més adverses es va procurar la seva recuperació, com van ser els anys de la guerra o, sota el franquisme, intentant la seva reaparició a l’exili. És així que hi haurà números publicats a París (1940 i 1947), Mèxic (1943 i 1967) i São Paulo (1956), fins a la seva recuperació el 1986 a Barcelona novament. De fet és una revista que s’ha vist sempre com un element de resistència, d’oposició a les dictadures, de defensa d’una catalanitat cultural i política indeclinables i d’un nivell intel·lectual molt indiscutible.
Tot i això, ara ho comentava: hi ha hagut alguns anys en què no s’ha editat. Quins han estat els principals parèntesis i per quins motius?
Un dels motius importants ha estat l’econòmic, inherent a tota publicació cultural, però també el polític. L’accidentada història del segle XX català repercuteix directament en la publicació de la revista. Deixa de publicar-se el 1931 per qüestions financeres i perquè l’interès general es desplaça de la cultura a la política; el 1934, pels esdeveniments del 6 d’octubre d’aquell any i, a partir del 1936, per la victòria d’una dictadura radicalment i profundament anticatalana. Tot i això, com comentava abans, des de l’exili es persevera en la voluntat de mantenir la publicació de la Revista de Catalunya, una mostra del prestigi que tenia.
El principal parèntesi és del 1967 al 1986.
Cronològicament, sí; és el més llarg. De fet, des que es va haver de publicar a l’exili, la irregularitat va ser constant i explicable. Calia una institució sòlida i estable per garantir-ne la publicació i això no va existir de manera permanent i segura. Ho va intentar la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Ramon Llull i fins i tot el mecenatge particular de Dalmau Costa, però les dificultats de tot tipus eren immenses i res va ser suficient per garantir-ne la continuïtat. La normalització no serà possible fins que Max Cahner la recupera el 1986 com una més de les estructures d’estat que ell va impulsar, entre les quals cal destacar l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Filmoteca, el Teatre Nacional de Catalunya i l’Auditori.
Malgrat els avatars que s’han produït, en aquests cent anys d’existència hi ha algun fil conductor que uneixi les diferents etapes que hi ha hagut?
Jo diria que el principal fil conductor ha estat la fidelitat als seus principis, que, tal com els va definir Antoni Rovira i Virgili, consistien a fer “una revista catalana d’idees, de divulgació d’alta cultura”. És a dir, una catalanitat insubornable i un rigor intel·lectual inqüestionable, amb voluntat de difondre i democratitzar la cultura. Penso que aquest ha estat el principal fil conductor dels cent anys d’història de la revista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia