Una celebració de l’“obra major” d’Antoni Clapés

Aquesta peça havia de ser una entrevista, però la incompetència de la reportera i la modèstia d’Antoni Clapés es van aliar per espatllar-la. Ha acabat sent una altra cosa, perquè si acudeixes desprevingut a una cita amb aquest poeta tan estimat pels altres poetes, et trobaràs una pila de libres sobre la taula que t’anirà comentant i regalant d’un en un, i quan per fi creguis que pots entrar en matèria (la incompetència afavoreix que passi desapercebut que allò ja era la matèria), es posarà a parlar dels poetes que ha traduït, de com els va conèixer, com de bons que són, com han fet créixer la seva pròpia obra. I quan ja creus que ara sí, que ja pots fer la primera pregunta (com si les veus afins, la tradició i l’amistat no fossin ja grans preguntes), se t’acut comentar, perquè ha sortit a la conversa aquell català ple d’arcaismes dels vuitanta, que en certa manera van ser els escriptors de l’exili, els que ens van guardar la llengua, i aquest apunt desferma una altra digressió, ara per restituir al traductor Jordi Arbonès la dignitat que li pertoca per haver acostat per primera vegada a la nostra cultura tants autors estrangers des de la llunyana Argentina. Al cap d’una hora i mitja, aconsegueixo que em digui com l’ha sorprès Un instant que perdura, el llibre d’homenatge que, amb la complicitat de l’editorial Raig Verd, el col·lectiu Gens Poètica ha impulsat per celebrar la seva obra i la seva humanitat amb la col·laboració d’una desena de poetes, artistes i crítics que exalcen el seu compromís, el seu activisme cultural i la seva generositat, la qualitat més repetida en tots els textos: “exercida més enllà dels límits naturals”, arriba a escriure Sam Abrams, i que serveix a Mireille Gansel, amb qui prepara un llibre de converses sobre traducció a tres bandes, afegint-hi la seva companya Dolors Udina, gràcies a la qual, diu amb humor, “tenim Virginia Woolf instal·lada a casa”, per comparar-lo amb l’humanisme de René Char.

És de les poques vegades que, a propòsit del que ha significat per ell aquest llibre, Clapés parlarà d’ell mateix, encara que només sigui per agrair l’afecte que li han mostrat els altres. “De mi no s’ha pas de parlar”, deixarà anar quan ja ens acomiadem aquest militant discret i radicalment tenaç a favor de la poesia, no com un entreteniment de saló, no com un tresoret de bibliòfils, sinó com la polpa mateixa de la vida. Ho expressarà amb una frase que sembla un clixé (“la poesia és la meva autobiografia”), però que està carregada de sentit si llegeixes la crònica curricular que en fa Víctor Sunyol, des de la direcció de la Sala Tres de Sabadell, a la inauguració de la llibreria Els Dies, el 1976, que aviat complementa amb Les Edicions dels Dies, el camp de proves de les plaquettes exquisides que llança a partir de 1989 amb el nom de Cafè Central, compaginades i impreses de nit a la seva feina de consultor informàtic, i les col·leccions que fundarà els anys següents, com Jardins de Samarcanda i Balbec, amb les quals inaugura, simultàniament, una labor formidable de traductor de Philipe Jaccottet, Paul Valéry, Jean Cocteau, Nicole Brossard, Remo Fasani o Denise Desautels (el seu idil·li quebequès hauria de ser considerat a hores d’ara una estructura d’estat), i de promotor d’innombrables lectures, cicles, jornades i espectacles sempre al voltant de la poesia, aquesta germana que crèiem pobra abans que vingués ell a vestir-la amb poncelles d’acàcia. Una dedicació tan intensa a propagar els dons dels altres podria fer pensar en una obra pròpia arrencada a les hores lliures, i de nou és Sam Abrams qui, citant Eliot, l’inscriu dins el grup dels “poetes majors”, aquells que només podem copsar a fons considerant la integritat de les seves facetes. Per més que ell acabi la conversa amb un altre replec: “Tot es pot fer millor, fins i tot cuinar.”