"A Grècia sents música en grec, i a Catalunya, en anglès"

Maria del Mar Bonet compleix 40 anys de carrera i per celebrar-ho, res millor que un recital amb orquestra simfònica. Després del seu exitós concert amb el cantaor Miguel Poveda a Nova York, dissabte vinent estrena nou espectacle al Palau de la Música Catalana amb l'Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Xavier Puig.

Com sona Maria del Mar Bonet per a orquestra?
No és Maria del Mar Bonet sinó música mediterrània, cançons que he cantat en aquests anys. N'hi ha de turques, gregues, mallorquines, catalanes i meves. I les cançons sonen a elles mateixes. Els arranjaments són de Toni Cuenca. Coneixia els arranjaments que havia fet per a un disc de Joan Bibiloni i m'agradava. Evidentment, el tractament de les cançons per a orquestra ha de ser diferent per força.

Hi haurà alguna sorpresa?
Per mi serà una sopresa tot el concert.

Es pot traduir el so d'un instrument propi d'un país a una orquestra clàssica?
Esclar! Que fem un concert amb instruments simfònics no vol dir que hagi de sonar a Bach o Mozart. Cada cançó ha de conservar el seu esperit. No depèn dels instruments, sinó de l'ànima i la manera d'interpretar la música.

Així no hi haurà clàssics seus com 'Mercè' o 'Què volen aquesta gent'...
Jo no miro enrera. M'agrada viure al dia i fer el que faig ara. No sento enyorança i tinc molts projectes nous, ...i si enyoro alguna cançó, la canto. La meva carrera és aquí i en aquests 40 anys he disfrutat molt, han passat com una exal·lació. Quan faig un disc nou, a vegades n'escolto algun d'antic per buscar sonoritats, però no per nostàlgia. En el futur encara he de fer molt.

Fins quan...
Encara estic fent la meva carrera i no sé quan em queda. Jo crec que això de plegar, en el meu cas, dependrà del públic.

Malgrat dedicar-se a la cançó mediterrània, vostè va fer un magnífic disc de jazz amb el Quico Pi de la Serra. Li va temptar el jazz?
Hi va haver gent a qui li va agradar molt, però també altra a qui no li va agradar gens. Jo no dic que mai més en faré un altre, però no és el meu estil i un cantant s'ha de trobar bé amb el que canta. Dedicar-me al jazz seria una bogeria. Però de tant en tant n'he seguit cantant en recitals amb el Manel Camp. D'aquí a dues setmanes en fem un.

Endinsar-se en la cançó del Mediterrani va ser un propòsit o un trobar-s'hi?
Les coses jo sempre les he pres a poc a poc. Per mi la Mediterrània és un sentiment. Sempre he sentit que hi pertanyo, és un pòsit on em sento ficada i la considero el meu país. Sóc d'aquesta part del món que ha influït tota la música de Mallorca i això ha anat definint la meva carrera.

Som mediterranis i ens passem el dia sentint música anglosaxona.
La música anglosaxona ens ha influït perquè nosaltres ens hem deixat influir. Ens dediquem a ser influits. Fixa't en la lectura, la gent és més selectiva. En música la gent s'ha deixat posseir. Jo vull escollir el que sento, sóc molt selectiva. Quan vaig en avió, o en un restuarant, sento música en anglès i m'he de tapar les orelles. La gent pensa que tot el que ve del nord és millor que el que tenim aquí.

Triomfa fora per ser reconegut a casa.
Això és sentiment d'inferioritat. La música d'aquí és tan important com la de França, Anglaterra, Itàlia o Alemanya, i n'hi ha de bona i de dolenta, com a tot arreu. Des de la Transició, cada vegada hi ha més escoles de música. ¿Què faran aquests músics mentre institucions i mitjans segueixin amb aquest sentiment d'inferioritat?

Sempre donem la culpa als polítics.
És que la tenen! Quan vas a Grècia sents música grega, quan ets a Catalunya sents música en anglès. Els cantants ja fa anys que vam fer una tancada a la Generalitat per reclamar un tant per cent ínfim de música en català als mitjans. I no s'ha fet res. I encara et pregunten: "¿Vas a Estats Units i cantes en català?". Doncs sí, vaig a Nova York i canto les meves cançons en català. No ho faré en anglès! El sentiment d'inferioritat li va molt bé a molta gent, a la indústria i als que no volen que es faci res en català.

Com ha anat a Nova York amb Miguel Poveda?
Quan fas un projecte com aquest se't fa difícil imaginar què passarà fins que no el dónes al públic. I a Estats Units la reacció va ser molt bona, amb el públic dret, cridant i aplaudint. N'estic molt contenta.

Acaba de gravar un nou disc. Quan sortirà?
Pels volts de Nadal. Es titularà Terra secreta. I, tornant al tema d'abans, sense ser un disc jazzístic, hi ha una mica de jazz. Són temes de gent que m'agrada molt: Toti Soler, Ovidi Montllor, Guillem d'Efak, Joan Bibiloni, Joan Manuel Serrat, Jordi Guardans. És un disc molt diferent dels que he fet fins ara.

En el discurs que va fer al Parlament amb motiu de la Medalla d'Honor als Setze Jutges no es va estar de cantar quatre veritats.
No podia fer un altre discurs. Què havia de fer? Sortir i dir gràcies, gràcies, gràcies? Doncs no. La Medalla va arribar una mica tard. A més havia de parlar en nom de tots els companys. Jo vaig arribar als Setze Jutges al final i, mirant els grans, és d'admirar l'animositat que van tenir en un moment polític molt difícil i ple d'obstacles. Ells van crear espais de llibertat, van aconseguir que la gent sentís cançons en la nostra llengua, i no cançons de consum immediat sinó cançons que parlaven del país, de reivindicacions, els nostres poetes. Van donar un camí de cultura. Que tants cantants i intel·lectuals s'hagin deixat perdre sense connectar-los amb els joves d'ara, esborrant-los de la nostra memòria, esperar fins i tot que en morin dos...

Però per què no hi va haver continuïtat?
Els van utilitzar i després ens van tallar els camins. La importànica dels Setze Jutges és bàsica. Sense ells, jo no hauria cantat i el Lluís Llach tampoc. Ells ens van fer actuar i ens van fer gravar discos. Ara fer discos és molt difícil, els joves ho tenen fatal. I de locals, pitjor. A Barcelona només hi havia la Cova del Drac i ja ha tancat. Si no dones oferta, la gent no pot escollir.