crònica
La màgia d’Air impregna el Sónar
Els francesos van tocar ‘Moon safari’ de cap a cap en la primera jornada del Sónar de Nit
Divendres vam viure una de les millors edicions del Sónar de Nit dels darrers anys. Vaig arribar a les deu a la Fira Gran Via de l’Hospitalet i vaig sortir escopetejada per arribar a temps per veure els francesos Air. De cop es van obrir les cortines negres, va aparèixer un tetraedre de miralls amb uns ulls gegants i va començar a sonar el mític Moon safari (1998) da capo al fine, amb temes com Sexy boy i La femme d’argent. Els francesos ens van regalar una actuació impecable davant d’un públic entregadíssim. Malgrat tocar l’àlbum en ordre cronològic i, per tant, tenir un repertori força deduïble per als més fanàtics, cada cop que sonaven els primers compassos d’una peça la reacció del públic era d’absoluta sorpresa i il·lusió. Gaudien com si fossin criatures...
Tot seguit van arribar moments de dubtes, de presa de decisions, de caos… Al recinte de Gran Via hi ha quatre escenaris: el Sónar Club (el més gran), el Sónar Car, el Sónar Pub i, aquest any, gràcies a la col·laboració del festival amb la inconfusible sala de concerts londinenca, el Sónar Lab x Printworks. Als quatre escenaris, els cartells eren de luxe, però les actuacions, per les quals qualsevol melòman amb debilitat per l’electrònica mataria, es trepitjaven. En aquest procés de presa de decisions, vaig decidir fer la ruta més complicada i veure el màxim d’artistes possible: un trosset del B2B (en anglès, back to back, esquena amb esquena, referint-se a dos discjòqueis punxant a la vegada) de Jennifer Cardini i Haai, i la cantant i productora britànica Jesse Ware amb la seva espectacular actuació desimbolta, funky i extremament divertida, amb temes com Free yourself i una versió de Believe de Cher. La britànica va portar al festival tenyit de tons foscos i estètica minimalista el color que, a parer meu, tant l’afavoreix, al més pur estil Studio 54, amb lluentons de colors vius, músics i ballarins de primera en directe i, sobretot, molts somriures i joie de vivre.
Després de la meravellosa Jesse Ware, vaig passar per l’escenari Printworks i em vaig sorprendre per l’acurat homenatge estètic, a més de musical, és clar, a la sala londinenca, a la qual vaig tenir la sort d’anar abans que tanqués fa justament dos anys. Realment vaig tenir la sensació de transportar-m’hi, especialment quan Eliza Rose va punxar Deeper love, igual que ho havia fet Jayda G a Londres fa dos anys.
El que va ser, però, el concert preferit de la majoria va ser el de Kaytranada. El productor, discjòquei i raper canadenc haitià ens va deixar bocabadats amb els seus ritmes trencats i perfectes per ballar, amb elements de hip-hop, R&B, disco i house, creant una paleta de sons i colors molt distingible. Aquest artista es caracteritza perquè té un so únic i és molt creatiu tant en la producció d’àlbums –com en el seu tercer disc, Timeless, que precisament va llançar aquesta setmana i va presentar divendres– com en la mescla i selecció de temes quan punxa en directe. Cal fer una menció honorífica, finalment, al back to back de Gazzi i Dalila, que ens van regalar un set experimental de drum-and-bass que ens va fer caure la llagrimeta.
