Dels miserables als indesitjables de Ladj Ly

Una nominació a l’Oscar, el premi del Jurat de Canes i quatre César van fer de Los miserables (2019) un veritable fenomen, que va convertir el cineasta d’origen malià Ladj Ly en un referent del cinema social i de denúncia a França i Europa. Avui torna als cinemes amb un film de títol i esperit combatiu semblants, Los indeseables , tot i que en versió original es titula diferent: Bâtiment 5 (Edifici 5). Fa referència a un bloc de pisos d’una ciutat de le Banlieu, el gran cinturó de suburbis de París. Una operació especulativa amenaça en enderrocar-lo, amb l’excusa que hi ha perill per als seus habitants.

Ladj Ly va explicar a El Punt Avui, en una entrevista feta al festival de Sant Sebastià, que “volia denunciar les expropiacions dels habitants d’aquests barris, que eren els propietaris dels seus pisos”. “Han pagat la seva casa, s’han sacrificat, i al cap de 20 anys els diuen que agafin les seves coses i que marxin. Són expropiats, i per mi era important denunciar això.” Ell coneix de prop els fets que narra: “Quan els meus pares van acabar de pagar el seu pis, vam ser expropiats. Era important posar tot això en imatges.”

La vida en aquests barris no resulta gens fàcil. “Hi ha una frase que reflecteix de manera molt clara la seva situació: viuen en condicions difícils i moren en condicions difícils. La vida en aquests barris es resumeix en això.” Però així i tot, creu que s’ha de lluitar políticament per millorar: “Jo crec que cal una voluntat política per canviar les coses. Penso que si les persones dels barris es comencen realment a mobilitzar, a fer llistes i presentar-se a les eleccions, potser hi haurà una mica d’esperança. És el que explica el personatge de la jove Haby, que és optimista i creu que ha de lluitar, presentar-se a les eleccions i prendre el poder.”

Un actitud ben diferent de la d’un altre personatge, Blas, que representa el pessimisme: “Ha acabat per abaixar els braços. Era brillant, però no ha aconseguit trobar el seu lloc a la societat, i acaba caient en la bogeria, que malauradament en aquests barris és molt present.” Ladj Ly creu que és important ser optimista. “Hem de pensar en la generació que arriba, i hem de partir del principi que, encara que sigui dur, encara que sembli impossible el canvi, cal seguir lluitant.”

El cineasta diu que no s’ha excedit, en aquest dur retrat social, sinó més bé el contrari: “La realitat és més dura i cruel. Cal suavitzar la realitat, perquè si s’explica la realitat com és, ja serà increïble.”

Una de les claus per sortir millorar la situació d’aquests barris és l’educació. “La major part dels mitjans són precaris, hi ha manca de professors, i això ha estat catastròfic per a les escoles. Avui dia, malauradament, si vols educar el teu fill, estàs pràcticament obligat a pagar, a posar-lo en centres privats, perquè tingui un mínim de possibilitats de sortir-se’n.”

No té gaires referents cinematogràfics, però en destaca un: “Spike Lee, naturalment, sempre m’ha inspirat. Però jo intento fer els meus films a la meva manera.”