Aprendre a detectar les notícies falses

Les notícies falses, també conegudes amb l’anglicisme fake news, són per tot arreu, ens envolten, ens bombardegen, ens desorienten, ens fan dubtar, aconsegueixen que donem per bones grans mentides i que dubtem de la realitat. L’arribada i progressiva implantació de la intel·ligència artificial encara ha agreujat més aquest conflicte.

Cal tenir en compte, però, que les notícies falses no són cosa d’ara; no cal la tecnologia per produir i escampar aquestes mentides, tant si al darrere hi ha interessos polítics, econòmics o simplement de passar l’estona fent teòriques bromes. Si a l’edat mitjana algú comentava en una taverna que un mag havia convertit el rei en una cabra, podia no ser fàcil comprovar que era fals, era una informació llaminera d’escampar i encara més en una època plena de supersticions i creences extremes.

Un exemple real: el 1835, el diari New York Sun va publicar una sèrie d’articles en què explicava que a la Lluna hi havia unicorns, ratpenats humans i castors amb dues potes. Aquí mirem de concentrar les ganes de fer bromes d’aquesta mena el 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, però ara s’han desfermat i les informacions falses, sense intencions lúdiques, circulen per tot arreu i a totes hores.

Per tot plegat, val la pena aprendre a detectar i neutralitzar les notícies falses ja des de petits. Fomentar un esperit crític que permeti que no ens empassem qualsevol notícia sense plantejar-nos la seva veracitat. I això, que als adults ja ens pot costar de fer, també s’ha d’ensenyar als més petits, que encara estan més exposats a aquestes mentides. D’acord, no cal dir-los que els Reis Mags són una tradició i prou, però sí moltes altres coses.

Coincideixen al mercat un parell d’àlbums il·lustrats per a lectors de 8 a 12 anys que ofereixen una interessant, útil i amena informació en aquest sentit. L’un és La invasió de les notícies falses, un còmic de la il·lustradora canadenca Elise Gravel, que ha publicat Cruïlla amb traducció de Josep Sampere. Aquest còmic, amb unes il·lustracions tan bàsiques com divertides i funcionals, porta l’explícit subtítol Com detectar notícies falses, desinformació i teories de la conspiració.

L’autora divideix l’obra en sis apartats: “Què són les notícies falses?”, “Com és que ens inventem notícies?”, “Per què és tan perjudicial, la desinformació?”, “Què passa quan les notícies falses es desorbiten?”, “Per què ens creiem les notícies falses?” i “Com distingir les notícies verdaderes de les falses”.

L’altre llibre és Caçamites. Posa’t a prova contra les notícies falses, amb text d’Altea Villa, il·lustracions de Silvia Mauri i traducció de Pau Sanchis per a Animallibres.

En aquest primer cas, es posen al descobert mentides que solem donar per bones del món animal, de fets històrics i de l’espai, entre altres temàtiques, i arrodoneixen l’obra amb uns exercicis molt pràctics per aprendre a detectar la falsedat en les notícies, una mena d’examen final i un decàleg per ser un veritable caçamites.

Alguns exemples dels mites que desmunta aquest llibre de disseny molt dinàmic amb textos breus, il·lustracions i fotografies, són que els estruços no és cert que amaguin el cap a terra quan tenen por, que els cocodrils és cert que ploren sovint però per lubrificar els ulls, que els gats no odien l’aigua, que als ratolins no els agrada especialment el formatge i prefereixen els dolços...

També que les piràmides d’Egipte no les van construir esclaus, ho van fer obrers especialitzats. I que els cascos dels víkings no duien banyes. Això de les banyes s’ho van inventar al segle XIX, quan es va crear la roba per a l’òpera de Wagner L’anell del Nibelung. Napoleó no era tan baixet per la seva època (169 cm), el mite va néixer del fet que l’anomenaven “el petit caporal”.

I encara més temes, com la pregunta de si la Terra és plana, que podria fer riure, però que fa uns anys que ha guanyat molts adeptes. Naturalment no ho és, i això dona peu a Villa a explicar què és una teoria de la conspiració, perquè els que pensen que la Terra és plana asseguren que ens ho amaguen els de dalt, podríem dir.