Cinema

cinema

El retorn d’una gran trilogia: blau, blanc i roig

A primers dels últims anys noranta, Krzysztof Kieslowski va associar a la seva manera els colors de la bandera francesa als principis de la Revolució del 1789 convertits en lema de la República del país: el blau per a la llibertat; el blanc per a la igualtat; i el roig per a la fraternitat. L’evolució política, econòmica i social del món no ha fet i no fa més que trepitjar aquests valors esdevinguts tan universals com realment inexistents. També els ha banalitzat, sobretot el de la llibertat. En tot cas, duent-ho a un terreny intimista sense perdre de vista el món, el malaguanyat cineasta polonès (que, començant a fer cinema com a documentalista, havia adquirit prestigi amb la sèrie Decàleg abordant-hi la vigència dels Deu Manaments) va qüestionar no només l’existència real de tals valors, sinó que va reflexionar, també sobretot pel que la llibertat, respecte els seus límits i contradiccions. Ho va fer des d’una lucidesa que a vegades frega el pessimisme, però mantenint una palpitació humanista, la fermesa moral i una obertura de significats que fa que cada espectador hi pugui pensar per ell mateix. El resultat és la trilogia Tres colors, que va fer forat en el moment de l’estrena successiva de les seves parts després de ser presentades en els més grans festivals: Venècia (Blau), Berlin (Blanc) i Canes (Roig). Tres dècades més tard, l’obra culminant de Kieslowski retorna restaurada digitalment a sales d’exhibició de l’Estat Espanyol perquè hi seguim pensant i (re)descobrint-hi la seva bellesa ètica i estètica.

Tot va començar amb Blau. Julie, interpretada per Juliette Binoche, viu en el dolor de la pèrdua després de la mort en accident de cotxe del seu marit, un compositor reconegut, i la seva filla. Desolada, es reenganxa sensitivament a la vida (aquell raig de dol que il·lumina el seu rostre) mentre experimenta una estranya, en certa manera colpidora, llibertat. Canvia de casa. No vol saber res de ningú. Tanmateix, mentre descobreix que el seu espòs tenia una relació amb una advocada que n’està embarassada, entra en contacte amb els seus nous veïns i retroba un seu enamorat, que li demana que l’ajudi a completar una peça inacabada del difunt: Una Cantata encarregada per celebrar la Unificació d’Europa. Julie renuncia a part de la seva llibertat perquè, sentint el compromís moral amb la humanitat, s’adona que hi ha un valor més gran: L’Amor, és a dir la capacitat d’estimar sense la qual no som res, com diu la primera carta de Pau als Corintis que es fa present en la Cantata que enllesteix.

Blau es reestrena avui mentre que el divendres vinent, 12 de juliol, ho farà Blanc. Considerada la més pessimista de les tres parts (potser perquè la igualtat entre els humans és d’allò més difícil de conquerir) presenta la relació entre un perruquer polonès (Karol/Zbigniew Zamachomski) i una perruquera francesa (Dominique/Julie Delpy). Casats a França, ell pateix impotència sexual i ella l’abandona, cosa que fa que l’home visqui en la marginalitat fins que retorna al seu país. Un cop a Polònia, amb la pujança d’un capitalisme salvatge després de la caiguda del comunisme, Karol es converteix en un empresari d’èxit amb l’especulació. Simulant la seva mort i deixant la hipotètica herència a l’esposa, fa que aquesta, per venjar-se’n, vagi a Polònia i que hi sigui acusada de la seva (falsa) mort. Per les circumstàncies, que fan que cadascun tingui més o menys drets o poder en un lloc o en l’altre, la seva relació sempre és en la desigualtat.

Finalment, el 19 de juliol, retornarà Roig, amb la qual Kieslowski va dir que tancava la seva filmografia: ho va fer perquè, als 54 anys, va morir el 1996. En aquesta última part, relativa a la fraternitat, el cineasta fa que, a Ginebra, l’atzar (un element, tenint present que ho és a la vida, essencial en el seu cinema) posa en relació una jove model (Valentine/Irène Jacob) amb un jutge retirat (immens Jean-Louis Trintignant) que, amb una antiga ferida per la infidelitat de qui va ser la seva esposa i un sentiment de culpa per la venjança conseqüent que va exercir amb el seu càrrec, espia els seus veïns. Entre ells dos, neix una fraternitat que s’escampa.

No deu ser per res que en aquesta part, finalment, algú (Valentine) ajudi una persona gran a posar una ampolla dins d’un contenidor: a les dues entregues anteriors, ningú fa el pas. Tampoc és per res que, al final de Roig, un ferri naufragui al Canal de la Mànega. Una manera de parlar d’una Europa que, temps després, va naufragant encara més amb la seva insolidaritat? En tot cas, Kieslowski, fraternalment, salva els seus personatges del naufragi.

Això mentre que el seu cinema continua proposant una aventura a la mirada i una reflexió sobre la vida.

Tres actrius: Juliette, Julie, Irène

imma merino

No hi ha dubte que Irène Jacob és digna de memòria per la seva presència en dos films de Kieslowski: La doble vida de Verònica i Roig. Al primer encarna dos personatges que, al capdavall, potser son un: La Veronika polonesa que mor d’un atac de cor (com Kieslowski) i la Veronique francesa que sent el vincle amb la humanitat a través del seu doble. És bonic recordar com la pluja cau en el rostre de Jacob mentre Veronika canta. També ho és imaginar que la bondat de Valentine no és aliena a la de l’actriu. Tampoc no hi ha dubte que una de les grans interpretacions, entre tantes, de Juliette Binoche és la de Julie a Blau: quantes emocions expressades a través del seu rostre com una màscara. I és possible que Julie Delpy no hagués format part d’una altra trilogia (de Richard Linklater) si no hi fos en la de Krzysztof Kieslowski.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia