El llarg camí de Sílvia per tornar a casa

Diumenge, Sílvia Pérez Cruz va tornar a casa. Va pujar a l’escenari de la platja de Port Bo de Calella de Palafrugell davant un públic fidel que havia esgotat totes les entrades. El fet de tornar a casa va tenir els seus avantatges. Hi va haver la possibilitat de recordar com, amb només quatre anys, havia cantat cançons amb el seu pare al bar de Can Batlle o va tenir el goig de rememorar la presència d’algunes persones absents com Sergi Iglesias, un amic fonamental en la seva carrera. També va permetre’s la llibertat d’incorporar algun tema ple de records enyorats com La tarde o d’evocar que feia catorze anys que havia començat a cantar Vestida de nit, composta pel seu pare absent, Càstor Pérez, amb lletra escrita per la seva mare, Glòria Cruz, present en la platea del recinte. La cantant es va sentir pletòrica de ser entre amics i coneguts.

El retorn a casa, però, no és sempre garantia d’èxit. Sílvia Pérez Cruz també va assaborir alguns dels desavantatges del retorn. L’escenari del Port Bo –el de la Cantada d’Havaneres, on ja és tradició que tanqui la seva programació el festival Ítaca– estava massa distanciat del públic i la pretesa calidesa de l’actuació no va ser possible. La poètica més íntima de la veu de Sílvia Pérez Cruz va perdre’s al acoblar-se al so dels plats i coberts d’alguns restaurants de la zona que des de la indiferència no respectaven el caràcter del ritual que implicava el retorn de la filla pròdiga. Els inconvenients van provocar que el concert a Calella no fos el millor dels concerts possibles i que els alts i baixos emocionals fossin constants, com si faltés la desitjada comunió festiva.

Feia poc més d’una setmana que Sílvia Pérez Cruz havia ofert tres concerts de dues hores i mitja al Teatre Grec de Barcelona acompanyada d’un seguit d’amics: Damien Rice, Salvador Sobral, Rita Payés, Natalia Lafourcade, etc. Allà va mostrar la plenitud de la bellesa d’una veu lliure, disposada a experimentar amb sonoritats i tradicions molt diverses. Aquesta veu lliure també hi va ser, al concert de Calella, que va obrir-se amb una sèrie de cançons de Sílvia en solitari –Tonada de la luna llena, Luz que brillas, Cucurrucucú Paloma o Amor del bo–, com si ella sola volgués desafiar la dispersió de l’espai. Més tard va cridar els seus músics, el contrabaixista Bori Albero i la violoncel·lista Marta Roma. La cantant ens va parlar de les alegries que li ha donat el seu últim disc, Toda la vida, un día, i ens va dir que el que escoltaríem seria una mena de resum d’algun dels temes dels cinc moviments del disc. En la seva interpretació va incorporar una coral de set músics de Palafrugell i va gaudir del músic cubà Roly Berrío, amb qui va interpretar Nombrar es imposible. El concert va tenir el seu punt àlgid en la suite flamenca Salir distinto i en el lirisme de La flor. Al final, tota sola va evocar Leonard Cohen i Enrique Morente oferint-nos la seva versió de Pequeño vals vienés. Tot plegat va ser gairebé una festa que no va acabar de tenir la intensitat somniada, potser perquè, tal com indiquen els versos de William Carlos Williams del tema Aterrados, Sílvia va “buscar una flor familiar on aixoplugar-se” però la immensitat del lloc no li ho va permetre.