Música
Ludovic Morlot
Director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)
“Les grans qualitats de l’OBC són la imaginació i l’espontaneïtat”
El mestre francès dirigeix la primera de les dues jornades de ‘Clàssica a la platja’, a la platja de Sant Sebastià de Barcelona
“M’agradaria que el públic de l’OBC ens fes saber de forma més explícita la seva opinió sobre allò que fem bé i allò que no”
No hi ha gaires espais de pau on puguis estar sol amb tu mateix com les sales de concerts...
Intento capturar, en tot el que faig, la màgia d’escoltar òpera amb el meu avi quan era infant
Farem obres de Robert Gerhard, Felip Pedrell... El patrimoni musical català és meravellós
Coincidint amb el concert que dirigirà avui a la platja de Sant Sebastià de Barcelona en la primera de les dues jornades de Clàssica a la platja, acte destacat de l’anomenada Regata Cultural, Ludovic Morlot (Lió, 1973) ens fa balanç dels seus dos primers anys com a director titular de l’OBC.
Quines sensacions té, després d’aquests dos primers anys al capdavant de l’orquestra?
La d’il·lusió, principalment, ja que finalment començo a reconèixer la meva pròpia veu dins la sonoritat de l’orquestra. Treballar fort i ampliar repertoris m’està servint per adonar-me d’allò que estem fent bé i allò a què cal abocar més esforços. Podria dir-los que tot va absolutament sobre rodes, però, com en tota relació, per enfortir-la cal obrir ferides i curar-les, que és una cosa que fa mal però que és necessària per tirar endavant. Al meu parer, les grans qualitats d’aquesta orquestra, o almenys dues coses que li reconec i, sobretot, li valoro, són la imaginació i l’espontaneïtat. M’agrada que tingui, tanmateix, una certa disciplina en la interpretació, i crec que jo, això, puc aportar-ho...
…Disciplina?
Disciplina rítmica, podríem dir-ne. Disciplina perquè els músics s’escoltin uns als altres i entenguin quin és exactament el seu encaix en un marc més ampli. És per aquesta raó que, entre els grans projectes de l’OBC, hem posat el focus a gravar Ravel, ja que t’obliga a haver de buscar aquesta disciplina. D’altra banda, m’agrada també que els músics m’interpel·lin amb aquesta sensació meravellosa d’assumir riscos... Han estat, en resum, dos anys de feina dura i descobertes… El que perseguim, al capdavall, és poder crear una sola i forta veu amb un centenar de músics d’interessos, bagatges i experiències diverses.
Ha gravat, com deia, un disc, que és magnífic, amb música de Ravel. De quina manera assumeix, però, el compromís que se suposa que ha de tenir una orquestra nacional amb el patrimoni musical del país?
Gravar Ravel ens ha permès créixer com a orquestra i, potser, obtenir un xic més de reconeixement internacional. Però vull continuar construint una biblioteca de música catalana, és clar, que és una cosa que l’OBC ja ha fet de manera extensa però que, segurament, mai no és suficient. Obres d’autors catalans i obres de dones compositores, també, que és una tasca per a la qual ens toca posar-nos al dia. Aquest any, coincidint amb el 25è aniversari de L’Auditori, he procurat incloure en cadascun dels meus programes una obra de música catalana: Guinjoan, Mompou, Montsalvatge… El patrimoni musical català és meravellós, però fem deu o onze programes l’any en què hi ha d’haver espai, també, per a projectes com les obres d’encàrrec a compositores com la sueca Lisa Streich, de qui en la pròxima temporada farem un concert per a trompeta amb Mireia Farrés com a solista. Però, vaja, també farem, finalment, Robert Gerhard; ens hem esforçat per incloure més música de Felip Pedrell; hi ha plans per al futur amb música de Benet Casablancas… Sense oblidar que publicarem un disc amb obra d’Hèctor Parra.
Ens preguntem també per què l’OBC fa tan pocs concerts a Catalunya, més enllà de Barcelona...
Poder fer-ne més és quelcom que sempre hem intentat, però econòmicament és complicat, i hem de fer-ho conviure amb, almenys, una gira internacional cada any, que ha de servir perquè la feina que fem a Barcelona pugui ser també reconeguda arreu del món. L’any que ve, en tot cas, anirem a Girona i procurarem continuar fent aquests concerts tan sovint com es pugui, sense oblidar que fem programes amb escoles, toquem a la platja i en la Mercè… Estrènyer vincles amb la comunitat i fer música més enllà de les parets de L’Auditori, per a nosaltres, és essencial.
Com definiria el públic que sol anar els caps de setmana a L’Auditori a veure’l dirigir l’OBC?
Molt respectuós. I curiós, també. Se’m fa difícil, però, identificar què li agrada i què no. Noto la seva confiança i suport, i ho aprecio moltíssim, però no m’importaria que, a vegades, ens fes saber de forma més explícita la seva opinió sobre allò que fem bé i allò que no. He dirigit un munt d’òperes arreu d’Europa, i en aquest món si no els agrada una cosa, t’ho diuen ben clar…
Va ser director titular de l’Orquestra de Seattle, de la qual ara és emèrit, entre el 2011 i el 2019. Hi ha diferències importants entre Europa i els Estats Units, en aquest aspecte?
Sí, ja que als EUA el director musical és també una mena de líder d’una comunitat i s’espera que opini sobre qüestions educatives o, fins i tot, polítiques. I ha de treballar per obtenir recursos externs, també. Als EUA, per exemple, una orquestra pot arribar a tenir vint milions d’euros de pressupost i cap mena d’ajuda de l’Estat. Una part important, doncs, de la feina d’un director passa per reunir-se amb mecenes, patrons... Aquí, en canvi, un paper com el que jo tinc es regeix per termes força més artístics, tot i que això que explicava dels EUA, al capdavall, també té una vessant artística, ja que si aconsegueixes més recursos dels previstos, ets tu qui decideixes si invertir-los en projectes que ja saps que seran deficitaris però que, en canvi, artísticament saps que poden ser molt valuosos. A Europa, en canvi, saps exactament del què disposes. Això et dona una seguretat, però també la certesa que, del pressupost, no et pots passar ni un duro.
Un altre tipus de pregunta. En un món tan convuls com el que vivim, la música, l’art, pot ser antídot d’alguna cosa?
Pot oferir, per exemple, una mica de confort, o fins i tot evasió davant la realitat. La música representa a la perfecció aquell moment en què sembla que s’aturi el temps. Una mica com la meditació o, per a determinada gent, la religió. O fer una volta en barca! Aquell moment, em refereixo, en què trobes la solitud suficient i et sents valuós. Aquesta és la raó per la qual vaig a tants concerts com a espectador, de fet. Quan estic dirigint no tinc temps per meditar! Assegut a les butaques, en canvi, puc abstreure’m de tot el que m’envolta, que és una cosa que té la música i que hauria de servir més de reclam per atreure la gent a les sales de concerts. No hi ha gaires espais de pau com aquests on puguis estar sol amb tu mateix...
Fa meditació?
No conscientment, però podríem dir que sí. No soc una persona religiosa, però sí espiritual. M’agrada més aquesta paraula, de fet, perquè penso que moltes de les guerres que hi ha al món són originades per una divisió de religions. Si la gent, en canvi, fos capaç de tenir una mirada més àmplia, s’adonaria que la diferència significa riquesa, no pas res que amenaci la nostra identitat. Sento, per exemple, que la meva identitat com a artista és més forta contraposada amb altres identitats artístiques diferents. En cap cas es debilita!
Quan se’n va adonar, del poder que té la música, i que aquesta estava destinada a jugar un paper fonamental en la seva vida?
Els ho puc dir de manera precisa: quan tenia 12 anys. Vivia a Lió amb el meu avi, a qui li encantava la fotografia, la música, la història, les llengües, viatjar… Una de les seves passions era cantar en un cor operístic amateur. Una vegada, amb 12 anys, vaig acompanyar-lo a veure Lohengrin, de Wagner, en una localitat a platea, a més, fabulosa. En aquells temps tocava el violí i tenia curiositat per la música, però mai no havia estat en un teatre d’òpera i no sabia gaire què esperar-ne. En el preludi ja estava hipnotitzat i se’m va obrir un nou món. Vaig entendre que la música era alguna cosa més que fer pràctiques amb el violí. Les veus, el vestuari, la il·luminació… tot això en conjunt va crear una màgia poderosíssima i, de fet, en tot el que faig, intento capturar la màgia d’escoltar òpera amb el meu avi quan era infant.
Té 50 anys. Què defineix aquest moment particular de la seva trajectòria?
El que et manté jove en aquest ofici és la curiositat, així que crec que, si ets curiós, ets un “jove director” fins que deixes la batuta. Aquesta és la raó per la qual, a diferència d’altres col·legues, m’agrada dirigir repertoris més amplis i rebutjo fer els mateixos un cop i un altre. Em sento jove, doncs, en el sentit que sento realment que encara tinc ganes d’aprendre, amb l’avantatge, a més, d’haver passat prou hores al podi i saber amb més precisió què em funciona i què no, així com també conèixer millor l’estructura d’una composició. Quan ets jove, l’energia i el ritme juguen un paper fonamental, però el pas del temps et va fent més analític. Ara, doncs, sento que no es tracta tant de mostrar coses, sinó de saber crear un entorn on la gent realment presti atenció. Sé que la indústria ha canviat i, amb 50 anys, molts et consideren un vell director, però és una llàstima, perquè en aquesta feina hi ha qualitats concretes que pots aportar en totes les edats. És com el cos orquestral mateix. O les famílies, on tothom és important i cal un avi amb consells que són fruit de l’experiència, un pare i una mare que et donin suport, i un infant que es mogui de manera inquieta i encuriosida en totes direccions.
‘Clàssica a la platja’
Una oda als himnes de grans esdeveniments esportius
Una oda als himnes de grans esdeveniments esportius. Així és com es presenta el concert que oferirà avui l’OBC, junt amb l’Orfeó Català i grans veus com les de Serena Sáenz i Rinat Shaham, a la platja de Sant Sebastià, on s’interpretarà des de l’obra de Händel que molts associen inevitablement amb la lliga de campions fins a la Olympic Fanfare, de John Williams, i Barcelona, immortalitzada per Montserrat Caballé i Freddie Mercury (i cantada, avui, per Sáenz i el cantant del grup Obeses, Arnau Tordera, tot un estudiós de l’obra de Queen). “Concerts com aquest serveixen per recordar que això que fem no ho fem com una feina, sinó per poder connectar amb la gent”, explica Ludovic Morlot, que el pròxim mes de setembre farà dos anys que va aterrar a Barcelona per dirigir, durant un període de quatre anys, l’OBC.
El segon concert del cicle, demà, estarà protagonitzat pel Cor i l’Orquestra Simfònica del Liceu, sota la batuta del veneçolà Gustavo Dudamel, amb la participació de dos solistes de renom internacional: la violinista María Dueñas i el violoncel·lista Pablo Ferrández, i amb la col·laboració del Cor Infantil de l’Orfeó Català. S’hi escoltaran peces de Superman, Jurassic Park, E.T., Star Wars i Harry Potter, entre altres obres de John Williams.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
