Tàpies roda el món i torna al Born

Insatisfet de mena, Antoni Tàpies mai es va sentir del tot identificat amb les exposicions del primer director de la seva fundació, Manuel Borja-Villel. Sense recriminar-li res, només li etzibava que allò era la lectura que feia ell de la seva obra. Borja-Villel, que ha revelat ara aquestes confessions que li va fer l’artista, va estar al capdavant de l’acabat de rebatejar Museu Tàpies del 1990 fins al 1998, la considerada com edat daurada de l’equipament, principalment per les exposicions de figures internacionals de l’art de tall conceptual (moviment que Tàpies va menystenir). Després va dirigir el Macba i el museu Reina Sofía de Madrid. I, actualment, és assessor del Departament de Cultura de la Generalitat.

Borja-Villel també és el comissari de l’exposició central de l’Any Tàpies, La pràctica de l’art, que ha fet un camí estrany. Es va inaugurar la tardor del 2023 en un museu europeu perifèric, el Bozar de Brussel·les; va continuar la gira al Reina Sofía, aquesta primavera; i culmina aquest estiu i fins al 12 de gener el seu recorregut a Barcelona, “casa seva”, remarquen tant el fill de l’artista, Toni Tàpies, com el comissari, que ha fet un plantejament “molt diferent” per al museu que va fundar. En part hi estava obligat per un tema d’espai. La versió barcelonina és més reduïda. Però, i això seria el seu punt fort, té per aliada l’arquitectura de l’antiga editorial Montaner i Simon, que en certa manera li ha permès recuperar “l’ambient” que Tàpies creava al seu estudi de Campins. L’artista s’enfilava dalt de l’altell del taller i jugava a establir connexions “afectives, polítiques i socials” entre les obres.

Intentant, doncs, emular l’exposició ideal que tenia al cap Tàpies, Borja-Villel també ha mesurat amb precisió punts del museu des dels quals peces de diferents èpoques de l’artista es miren als ulls o de reüll amb empatia. “Tàpies sempre es repeteix, però sempre d’una altra manera. Per ell, el temps era espiral, no lineal”, sosté el comissari.

Tàpies va ser una màquina de pensar des del principi fins a la fi. “Reflexiona constantment sobre el paper de l’artista en relació amb l’obra i amb el món. Mai s’aïlla”, defensa Borja-Villel. La retrospectiva arrenca al soterrani del centre amb el seu bateig surrealista als anys quaranta, quan l’única forma de fer avançar l’art del país sota el jou franquista va ser rescatant la modernitat perduda després de la derrota de la Guerra Civil. Aquí veiem un Tàpies irreverent que s’autoretrata amb pits de dona, que engendra un personatge histriònic amb un formós penis i que homenatja Lorca amb un paisatge que té el perfil d’una figura humana. “Sempre va creure que natura i home eren la mateixa cosa. Això el fa tremendament actual”, raona Borja-Villel.

La dècada següent entra en matèria i els seus pesants murs li proporcionen el reconeixement internacional, això sí, de bracet del règim franquista, necessitat com estava de millorar la seva imatge a l’exterior. Per saber-ne més, d’aquest capítol ombrívol, s’ha de visitar l’exposició que ha comissariat Albert Mercadé al Museu d’Història de Catalunya. D’aquest període, a can Tàpies llueix l’espaterrant quadre, mai vist a Barcelona, que li va adquirir el Guggenheim de Nova York quan li va organitzar la primera retrospectiva (Tàpies tenia 39 anys). El somni americà de Tàpies va durar el que va durar. Al Moma l’exposaven en un racó d’escala, després el van enterrar a les reserves i ara torna a lluir, i en una sala com déu mana. Borja-Villel reconeix que la reputació internacional de Tàpies ha passat per moments delicats (“va desaparèixer de l’imaginari”) però que hi ha un revival.

Tampoc el Macba el tenia exposat fins a la darrera renovació, estrenada fa uns dies. Quines coses que passen a Catalunya en plena celebració del centenari del naixement de l’artista més important de la segona meitat del segle XX. Sigui com sigui, la mostra al seu museu demostra que de fils nous per estirar n’hi ha un niu. Borja-Villel reivindica una faceta poc explorada, el Tàpies dadaista, el que pinta braços amputats i aixetes que no vessen aigua sinó una matèria que tant pot ser sorra com merda. També posa la lupa en el Tàpies polític que no va amb el lliri a la mà (a L’esperit català, del 1971, escriu: Dret al tiranicidi). I associa els seus vernissos dels anys vuitanta amb els fluids corporals que van propagar la sida. Ell mai va dir que tinguessin cap relació. Però, com diu l’actual directora del Museu Tàpies, l’enèrgica Imma Prieto, “l’obra sempre va més enllà de la voluntat de l’artista”.

“Tàpies es va resistir a ser literal”, rebla el comissari. Del seu llegat de significats oberts, el cineasta Albert Serra n’estrenarà al novembre una pel·lícula de tribut. Hi ha expectació.