Cinema
Lluís Miñarro
Director i productor de cinema
“L’únic que no hem de perdre és la curiositat”
Productor de cineastes d’autor de prestigi, acaba de dirigir la seva cinquena pel·lícula
“En cinema hi ha qui parla d’‘obra’ i qui parla de ‘producte’, això marca una gran diferència”
L’home dels mil festivals
Fa temps que no compta els festivals als quals ha portat les seves pel·lícules, com a productor o com a director, però deuen ser “quasi mil”. Va comptar fins als 800 i cada nou film va a “40, 50 o 60 festivals, a museus, filmoteques...” Li preguntem a què atribueix aquesta connexió amb festivals de tot el món. “Sintonitzo amb un tipus de públic que freqüenta aquests llocs, gent amb una certa sensibilitat pel cinema d’autor, podríem dir. En canvi, no sintonitzo per exemple amb el públic de Netflix.” Davant del model nord-americà, reivindica la diversitat: “Un altre tipus de pel·lícules més fràgils, si tu vols, potser menys perfectes, però més creatives i que connecten també amb una sensibilitat més pròxima, i deixar espai a l’espectador perquè pugui acabar la pel·lícula.”
Quan tens un problema en aquest país, cadascú va per lliure. No tens el suport del gremi
Productor de cineastes d’autor del nivell de Manoel de Oliveira, Albert Serra i Apichatpong Weerasethakul (Palma d’Or a Canes del 2010 per L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors), Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) va iniciar també fa quinze anys una fructífera carrera com a director: Familystrip, Blow horn, Stella cadente i Love me not. Amb 75 anys, acaba de dirigir el seu cinquè llargmetratge, Emergency exit. Ha viatjat per tot el món, amb les seves pel·lícules i sense, però gairebé sempre ha viscut a Barcelona. En ple franquisme, va anar a una escuela nacional, al Patronat de la Sagrada Família .“Fins que un dia vaig tornar a casa amb una hòstia marcada a la cara i li vaig dir a la meva mare: «Que no peguen?».” Vivien al carrer Indústria, i els pares el van canviar als claretians, ben a prop de casa. “Era un altre clima, allò, però també hi passaven coses. Hi havia professors que fotien mà... No ens hem lliurat d’haver-nos de defensar sempre d’alguna cosa: dels fatxes als col·legis públics i, després, d’altres temes.” A finals dels seixanta va estudiar publicitat “en una escola oficial que va muntar Fraga, a la plaça Vila de Madrid”. Durant molts anys va treballar al departament de màrqueting de l’agència de publicitat Walter Thompson, una multinacional nord-americana, que és on va conèixer Isabel Coixet. “Com que a tots dos ens agradava el cinema, de seguida que vam poder vam fundar l’empresa Eddie Saeta.” Era el 1989 i durant els primers temps van fer publicitat, “trenta espots publicitaris cada any, molt bons, amb primeres marques”. El 1995, quan van tenir prou diners estalviats, van fer la primera pel·lícula, Cosas que nunca te dije, dirigida per Isabel Coixet. Els seus camins es van separar i Lluís Miñarro va continuar amb la productora Eddie Saeta, primer com a productor i després dirigint, també.
La cineasta japonesa Naomi Kawase diu que sou com els volcans Fuji i Teide: viviu lluny, però sou germans.
Que maco! Sí, hem fet molt bona connexió. El 2017 vaig participar en una pel·lícula seva, Aigües tranquil·les. Aquesta pel·lícula es va rodar en una illa del sud i ens va servir per iniciar una amistat que s’ha mantingut durant el temps. Tant és així que l’ha portat a Barcelona per al rodatge de la meva pel·lícula i per participar en una retrospectiva a la Filmoteca.
Com serà aquest film que acaba de rodar i està muntant?
Emergency exit és un artefacte en què conviuen moltes històries d’un grup de personatges que no saps ben bé en quina dimensió estan. Això es va aclarint a mesura que avança el film. Hi ha diverses percepcions de la realitat dins de la pel·lícula, com ens passa sovint, encara que no ho volem reconèixer, en la nostra ment i en el nostre dia a dia. Tot el que veiem és fruit de la nostra posició i percepció personals, hi pot haver molts mons. Aquests personatges entren en una mena de territori liminar, mental, i a partir d’aquí van evolucionant.
Qui són aquests personatges i qui els interpreta, a part de Naomi Kawase?
Sí, m’agrada que preguntis pels actors, més que no pas pels personatges, perquè no hi ha cap voluntat de crear una tipologia de personatges que intervenen en la pel·lícula. Estan triats a l’atzar i són tots ells singulars, i estan també triats en funció dels actors amb què a mi m’havia agradat poder treballar. Hi ha Marisa Paredes i Francesc Orella, que són una parella; després hi ha Naomi Kawase; Gonzalo Cunill, que té una interrelació amb ella; tenim dues dones grans, molt peculiars, que són Myriam Mézières i Arielle Dombasle, que ara justament fa de portaveu dels Jocs Olímpics de París. Ha fet un vídeo molt kitsch, per al meu gust, molt francès, anunciant els Jocs. Myriam Mézières és un personatge molt interessant que incorpora un número seu que ha creat ella per a la pel·lícula, una cançó, que està dins d’aquesta mena de somni/realitat que és tota la pel·lícula. Ens va portant el que sembla una realitat d’una gent viatjant a dins d’un vehicle que podria ser un tren, un avió, un autobús, el que sigui.
Les seves pel·lícules són molt diferents, i això encaixa molt amb la seva personalitat.
Suposo que sí. Mira, avui, quan estava muntant, també han vingut uns companys a veure uns fragments i em deien: “És molt tu, aquesta pel·lícula.” És clar, quan faig una pel·lícula com a director, és evident que ha de sortir la meva manera d’entendre les coses o de veure el món. Ells ho deien per una sèrie de constants que han vist i jo a vegades no en soc ni conscient: que hi ha moltes flors, que hi ha molta importància dels colors, que hi ha un cert erotisme... Hi ha un personatge molt interessant en aquesta pel·lícula que és entre àngel i dimoni, però que és com una representació del desig. Com a tal, està pul·lulant per allà i té contacte amb tots o amb quasi tots els personatges que intervenen.
És un actor?
Sí, però no és conegut com a actor. De fet, és un model de Jean-Paul Gaultier, Moschino i altres grans dissenyadors de roba. Es diu Jhonattan Burjack, és brasiler. Aquesta és la segona pel·lícula que fa.
Ara està en fase de muntatge. Quan estarà enllestida i quin festival té en ment per estrenar-la?
La pel·lícula l’he d’acabar aquest any, abans de Nadal, i, llavors, ja veurem l’any que ve. Les meves pel·lícules sempre han sigut molt ben rebudes a Rotterdam, que és el gener-febrer del 2025. No sé si la tindré a punt o potser serà millor esperar un altre festival més endavant, durant l’any 2025. Però fins que no tens la pel·lícula acabada, no saps ben bé on pot encaixar millor. No parteixo de la base que vaig a fer una pel·lícula per a Canes, és un error. Tinc tot l’any 2025 per poder triar si Sant Sebastià, Locarno, Rotterdam... Honestament, no t’ho sé dir.
Hi ha un tipus de sensibilitat de cinema d’autor que fa connectar les seves pel·lícules amb públics d’arreu del món, independentment de la cultura, la llengua o el continent?
Jo diria que sí, perquè és una qüestió de prioritats. Què prioritzes? El respecte pel cinema, en el sentit de donar carta blanca a la creativitat, al marge de pensar en els diners? O la rendibilitat que pugui tenir? A vegades m’al·lucina que molta gent parla de producte. En cinema hi ha qui parla d’obra i qui parla de producte, això marca una gran diferència. Són dos blocs molt definits. Després també hi ha un tipus de sensibilitat que depèn una mica de com es fan les pel·lícules. Per dir-t’ho d’alguna manera, si el model és el cinema nord-americà, llavors normalment aquestes pel·lícules van molt lligades a les televisions, a les ajudes públiques, per descomptat, i tenen una estructura una mica similar a la del cinema nord-americà, fins i tot amb els plans de promoció. Són normalment pel·lícules més robustes des del punt de vista financer. A Catalunya, fins ara almenys, s’ha sigut molt propens a fer cinema d’autor, hem mirat més cap al que es fa a Europa que no cap al que es fa als Estats Units. Llavors, és clar, tu connectes amb un tipus de persones amb les quals tens afinitat, entens el cinema de la mateixa manera. Curiosament, potser aquests productors o els directors amb què treballen són els que trobes a vegades a la Filmoteca. En canvi, hi ha un altre tipus de productor que potser és en el sector de la construcció i també és productor cinematogràfic. Aquest no te’l trobaràs fàcilment a la Filmoteca. En el meu cas, quan produeixo cinema, soc molt pròxim als directors, tinc un llenguatge més pròxim amb els directors que fan aquestes pel·lícules que no pas amb els productors que fan un altre tipus de pel·lícula.
Se sent un ‘outsider’? El cinema evoluciona aquí més cap al model nord-americà?
Aquí hi ha una mena de discurs segons el qual serem més competitius si fem pel·lícules de tres milions d’euros cap amunt. Això no és fer cinema. No són els diners, el que cal, per fer una bona pel·lícula d’un format o d’un altre format. Però hi ha una tendència, fins i tot a l’administració, a intentar, per ser competitius, fer pel·lícules com altres països europeus on són més cares. La gent està més ben pagada, potser no hi ha tant voluntarisme com aquí, però no és un valor, diguéssim, de punt de partida. A vegades trobo que pot haver-hi una visió incorrecta si el que es vol prioritzar és la creativitat.
Fa vuit anys va plegar. Per què va tornar?
El cine d’autor mata, com el tabac. Ara mateix podria posar aquest eslògan. Vaig tenir moltes dificultats, em va costar, diguéssim, recuperar la possibilitat de continuar. En aquell moment em fallava la resiliència, per dir-ho així, però la vaig recuperar. No podia més, eren massa problemes, amb Hisenda, el Ministeri de Cultura...
Era en el context de la crisi econòmica i del govern del PP.
Sí, molt fort. Era allò de dir: a veure on et foto perquè no facis res més. Era aquesta mentalitat, no? I contra aquesta maquinària, no podia lluitar. I després també una altra cosa. Quan tens un problema en aquest país, cadascú va per lliure. No hi ha com una mena de suport del gremi, ningú diu: “Això que et passa a tu no vull que em passi a mi l’endemà, i, per tant, tots a l’una a defensar allò.” Al contrari, més aviat es diu: “Si aquest se l’ha fotut, val més mirar cap a un altre costat, no fos cas que me la foti jo també.” Som així, s’ha de reconèixer, no passa res, però som així.
Ja fa tres o quatre anys que ha reprès l’activitat. Ha canviat el context o simplement ha recuperat forces?
Les dues coses. Hi ha hagut una millor predisposició a partir de la sortida del PP, claríssimament, per defensar el cinema i la cultura en general, i, d’altra banda, hi ha més recursos. També hi ha més competència, amb els nous realitzadors que surten. I hi ha una altra cosa, no sé si dir-ne dirigisme cultural, parlant honestament, però a vegades pot semblar-ho. Si tu vols especular com a productor, tens les eines per fer-ho. Pots agafar un alumne que surti de l’Escac o de la Pompeu, que sigui dona, que faci la primera pel·lícula, que toqui un tema d’actualitat... Tu tens els elements com a productor per poder fer una pel·lícula dissenyada segons el que el sistema podríem dir que vol en aquest moment. Es pot fer i pot tenir molta qualitat, també, però aquesta seria una manera d’enfocar-ho i una altra és prioritzar l’obra més enllà de qualsevol altre tipus de consideració.
Parla de dirigisme cultural, però l’administració no actua per lliure, pacta els ajuts amb el sector, amb les associacions que el representen.
Segurament, sí, d’acord, no és una cosa que surti només d’un lloc.
Se sent un franctirador, en aquest sentit?
Sí, potser sí. Jo faig el que crec que he de fer. Sempre ho he fet, al marge de si és el que marca el sector. En això sóc autodidacte, podríem dir, o allò que els anglesos en diuen maverick [inconformista], un perro verde. Però no sóc l’únic, tampoc, a Catalunya som noms guants.
Destacaria alguns films seus que han marcat la seva carrera?
Les dues pel·lícules de Manoel de Oliveira, claríssim, Singularitats d’una noia rossa i L’estrany cas d’Angèlica, que a més van ser molt difícils de portar a terme, vaig haver de picar moltes portes i vaig rebre molts nos. Aquest és un autor amb el que tinc especial afecte, podríem dir. Després, també, la que va guanyar la Palma d’Or a Canes, L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors, d’Apichatpong Weerasethakul. És una pel·lícula que marca un abans i un després, sobretot perquè en aquell moment, el 2010, hi havia la conjuntura per poder iniciar una mena de carrera internacional, amb la qual fins i tot intentar portar el talent de fora aquí. El que passa és que allò es va esgotar de seguida. Si ara volgués portar directors així aquí sé que em diran que no, menys amb una línia que hi ha a l’ICEC, que està molt ben dissenyada, que es diu de coproduccions minoritàries, que és perquè Catalunya pugui participar en coproduccions internacionals d’altres països, en minoria.
Algun altre film destacat?
Sí, l’Albert Serra, que, més que res, és una satisfacció personal per haver ajudat algú que semblava un marcià en aquell moment, quan va començar les seves primeres pel·lícules, Honor de cavalleria i El cant dels ocells. Recordo haver sentit algú que deia: “Això sembla un exercici d’escola”, en una projecció que van fer per a col·legues del sector, no diré noms. Jo vaig veure que hi havia, primer, honestedat, que hi havia talent, encara que fos una pel·lícula molt petita, i que, d’alguna manera, hi havia el ferment d’un nou autor. Però això tampoc s’improvisa, no és que sigui cap mèrit meu. En tot cas, el mèrit està en tot el que he vist abans. Falta coneixement de la història, de les bases. Vaig a un públic reduït, però no és que faci pel·lícules per a una elit, les faig per a algú que tingui un pòsit cultural mínimament decent com per poder-les entendre.
D’on ve la seva capacitat de treballar amb gent tan diferent, amb aquesta diversitat de mirades?
Jo recordo que la meva àvia quan era petit em deia “el viatger”. Viatjava poc, però de seguida que podia m’escapava a París. Sempre he viatjat molt i he conegut molts països, molta gent. Llavors, amb aquesta mena de poti-poti cultural, ja m’hi identifico. Penso que l’únic que no hem de perdre és la curiositat, tenir curiositat per coses, per veure altres mirades, altres maneres de fer... Ho trobo molt enriquidor, és el que em fa viure. Si no, seria molt avorrit.
Se sent jove?
Sí, no sé quina edat tinc, des d’aquest punt de vista. El carnet d’identitat diu una edat, però en aquest sentit en tens una altra. La curiositat no s’esgota, però, com diuen en un diàleg de la pel·lícula, ets transparent. Tu pots tenir la visió, el desig de conèixer, però potser no et veuen a tu. Hi ha una cosa que m’agradaria transmetre a través d’Emergency exit i que he sentit dir a diversos filòsofs que d’alguna manera estudien el trànsit de l’ésser humà per aquest món, que és aquesta mena de por o de no voler saber res de la mort. M’és familiar pel budisme tibetà, que també està connectat amb aquesta filosofia, no és una religió per a mi. D’alguna manera, el tema de la mort l’estic aconseguint col·locar en un altre lloc. La pel·lícula també explora una mica això. La mort, que ens fa tanta por, aquesta dissolució al final, és com un orgasme còsmic. Quan arriba el moment és com entrar a formar part d’aquest planeta que es va movent dins d’un univers. Cada moment de les nostres vides podria ser diferent, però, en canvi, repetim els esquemes de sempre. Has de treballar vuit hores, has de tenir les vacances d’un mes... Nosaltres mateixos ens hem creat la pròpia presó en clau col·lectiva. I, d’alguna manera, poder ajudar que algú entengui això, per a mi ja seria suficient mèrit, per haver fet aquesta pel·lícula.
Hi ha alguna altra filosofia o autor que l’inspiri?
Sí, Aldous Huxley, Orwell... Tots els que es qüestionen què fem aquí, d’alguna manera. Aquest planeta podria ser un jardí i l’estem omplint de merda. El meu germà diu que, si te n’adones, estem vivint sobre un cementiri, el planeta Terra és un ossari. Quaranta milions de morts a la Segona Guerra Mundial, la majoria de russos; vint milions de morts a la Primera Guerra Mundial; ara se n’han mata 40.000 a Gaza... És que sempre estem amb el mateix, amb un esperit com molt elemental. No hem solucionat el bàsic, que és simplement qüestionar-se l’ego, l’ambició i tot això. Si tu estàs aquí vigilant per si l’altre et ve a robar, defensant el teu territori, que és com fan els gossos i altres mamífers, si estem encara en aquesta dimensió, tot el que hem desenvolupat no serveix gairebé per res.
És pessimista, amb la humanitat?
No, perquè penso que si no, encara estaríem a l’Edat Mitjana. S’està creant una nova Edat Mitjana. Ara hi ha un tipus de control més sibil·lí, més amagat. Estem controlats per tot arreu, això està clar. Ja no em crec res. Li han disparat un tret al Trump i ja no sé si se l’ha fet disparar, em pregunto si no serà per guanyar les eleccions. Ho veig tot molt manipulat. I ja no et dic des de la pandèmia, tot aquest tema que sempre hem posat en qüestió. Estem en un món en què és molt difícil mantenir la llibertat personal. Però bé, mentre això funcioni... Pots estar en una presó i sentir-te lliure. No és fàcil, però pot passar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
