Iu Pascual, el gran paisatgista de Catalunya

Iu Pascual i Rodés, considerat el gran paisatgista del nostre país, va morir avui fa 75 anys, a Riudarenes, allunyat d’on va néixer, d’on va treballar i d’on va triomfar, en la recerca d’una solitud senzilla i íntima enmig del món rural.

Nascut al si d’una família burgesa de Vilanova i la Geltrú, va estudiar als Escolapis del municipi, on va tenir com a professorat tota una generació d’artistes com Emili Comas, Josep Sugranyes o Antoni Urgellés, que segurament van fer de llavor de tot allò que després es va despertar. Als 17 anys va traslladar-se a Barcelona amb el propòsit d’estudiar arquitectura, una idea, però, que no es va acabar materialitzant, ja que la seva veritable passió era la pintura. Va inscriure’s a l’acadèmia del pintor Joan Baixas, on va fer les primeres amistats i va pintar els seus primers quadres. Però Pascual volia aprofundir i excel·lir encara més, i en aquesta cerca va descobrir el Cercle Artístic de Sant Lluc, la gran acadèmia de belles arts. Va ser un fidel de les classes i tertúlies de la institució i va exposar per primera vegada al públic barceloní les seves obres. Aviat es va convertir en deixeble de Joan Llimona, un dels pintors més importants del moment i fundador del Cercle. Llimona va fer d’intermediari perquè Pascual entrés a treballar al taller d’Antoni Gaudí. Durant gairebé trenta anys va col·laborar d’una manera o altra amb el gran arquitecte català. Entre molts altres projectes, va dibuixar les vidrieres de la Seu de Mallorca i va crear les pintures murals del vestíbul de la Pedrera. Paral·lelament Pascual va continuar amb la vida bohèmia de la ciutat, va fundar l’associació Les Arts i els Artistes, amb la voluntat d’agrupar tots els artistes joves i de vàlua, no solament en el camp de les arts plàstiques, sinó també en la literatura, la música i les diverses tendències. Va fer noves amistats com el poeta Josep Carner, l’escriptor Eugeni d’Ors, o el pintor olotí Francesc Vayreda, fill de Joaquim Vayreda, un dels més destacats paisatgistes del segle XIX, i el que Pascual més havia admirat. Així, la primavera de 1910 va marxar per primera vegada a Olot. De seguida va quedar captivat per aquells paisatges tan fabulosos que només havia vist en els quadres de Vayreda. El febrer de 1911 va inaugurar la seva primera exposició de pintures olotines a la Sala Parés de Barcelona. La crítica va reaccionar positivament. L’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill va escriure a La Veu de Catalunya que Pascual era qui millor havia interpretat mai aquell paisatge. Anys endavant, el pintor Torres i García, a la revista La Catalunya, va definir Pascual directament com el clàssic pintor de paisatges, a la mateixa manera que el gran pintor realista francès Corot; o el crític d’art Miquel Utrillo a La Publicitat deia: “Aquesta és l’obra d’un veritable paisatgista, sincer i estudiós.”

El 1914 va ser un any clau a la trajectòria de Pascual. El qui havia estat director de l’Escola de Belles Arts d’Olot durant els darrers trenta-set anys, Josep Berga i Boix, va morir. La resolució del concurs per trobar un nou director va ser favorable a Pascual, que va prendre possessió del càrrec davant el batlle d’Olot. El primer que va fer va ser canviar el pla d’ensenyament i ampliar-lo amb noves disciplines, a més va imposar una edat mínima de deu anys als alumnes, i afegir nous professors a la plantilla. Mentre creava escola com a mestre, va continuar pintant i exposant, no només a Catalunya, sinó que també va viatjar a París, Brussel·les i Londres. Una altra faceta que va explorar va ser la composició de peces per a sardanes, segons ell, “perquè la sardana és l’única música per al paisatge i, com a paisatgista, provo de donar noves sensacions que no podria donar en pintura i les cerco a través de la música”.

Als anys trenta Pascual va esdevenir un personatge molt important i conegut a Olot, i les tertúlies a casa seva es podien comparar amb aquelles que tenien lloc a la capital catalana. Ell, Rafael Llimona i Domènec Carles eren les tres potes principals de la bohèmia olotina, i és possible que d’aquelles converses es perfilés la idea de com plantejar a la Generalitat, un cop ja s’havia aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1932, la creació a Olot d’una Escola Superior de Paisatge, el gran somni de Pascual des que s’havia instal·lat a la capital garrotxina. L’estratègia que va seguir per tal que la nova Generalitat li fes cas, va ser exposar els treballs dels seus alumnes a la Sala Vayreda d’Olot i convidar a l’acte autoritats locals i ambaixadors de la Generalitat. La maniobra va funcionar i poc després la nova administració catalana va posar-se mans a la feina per crear-la, i Pascual va ser designat director. Amb la nova escola es va poder ampliar la matriculació d’alumnes, es va estructurar un programa acadèmic molt ben elaborat, es van incorporar professors de renom, com el pintor Pere Créixams, i una de les característiques principals va ser fer classes a l’aire lliure, en una masia amb bestiar que tenien llogada. D’allà en van sortir molts deixebles de Pascual, com Salvador Corriols, un dels pintors paisatgístics més importants de la segona meitat del segle XX. Però tot va canviar a partir de l’esclat de la guerra civil el juliol del 1936. Es van aturar les classes i molts alumnes i professors van abandonar per incorporar-se a l’exèrcit republicà o bé marxar cap a França. Amb la caiguda de Barcelona el gener del 1939 els feixistes van tenir via lliure per entrar a Olot. Van cancel·lar l’escola i a Pascual se li va obrir un judici polític amb un informe de la Falange que deia: “socio del Casal, rojo separatista”. La vista es va celebrar a principis de 1940 a Girona, i per a sorpresa del mateix Pascual, l’auditor de guerra el va absoldre.

La seva darrera etapa es va veure influenciada per tot el que li va suposar aquell judici, encara que n’hagués sortit net de culpa. Va vagar per alguns pobles de la Garrotxa fins que va trobar la família Rivera, que li van oferir amistat i li van proposar d’instal·lar-se amb ells a Riudarenes. Va ser aquí, lluny de tot, quan avui fa 75 anys, va morir d’un atac de cor.