Quan et converteixes en un país modern, la innocència pot ser vista igual que la ignorància
Bernat Salvà-Barcelona
Pawo Choyning Dorji (Darjeeling, Índia, 1983) va passar a la història en aconseguir la primera nominació a l’Oscar per a una pel·lícula de Bhutan, Lunana: Un iac a l’escola (2019). Amb el seu segon llargmetratge en solitari, El monje y el rifle , torna a explorar amb tendresa i humor les contradiccions d’un país que s’ha hagut de modernitzar a marxes forçades. En aquest cas, evoca les primeres eleccions democràtiques al petit país de l’Himàlaia, promogudes pel seu mateix rei.
Crec que vostè tenia 25 anys quan es van fer les primeres eleccions. Com ho recorda?
De fet, estudiava ciències polítiques a la universitat, era a Amèrica. Recordo que, per aquella època, els Estats Units estaven en guerra amb l’Iraq, i quan Bhutan estava fent les primeres eleccions, les tropes dels Estats Units entraven a Bagdad. I, estant a classe aquell dia, recordo que molts dels estudiants americans anaven dient que era responsabilitat dels Estats Units alliberar la gent dels països oprimits i donar-los el regal de la democràcia. Tots deien que estimaven la democràcia. I ho vaig trobar molt interessant, primer perquè jo vaig créixer a l’Orient Mitjà, així que sé què és la cultura allà. Vaig viure a Kuwait durant molts anys, just al costat de l’Iraq. I en segon lloc, vaig veure el que estava passant a Bhutan, on la gent no volia democràcia. Era alhora absurd i graciós. Em va quedar al cap i, quan em vaig convertir en cineasta, vaig voler fer-ne un film.
Pot explicar una mica el context històric?
Bhutan sempre va ser un dels països més aïllats del món. Als anys 1940 i 1950, al món hi havia tres països budistes Vajrayana [una de les tradicions budistes]: Bhutan, Tibet i Sikkim. I, de sobte, el país comunista més gran del món va ocupar el Tibet, i després el país democràtic més gran del món, l’Índia, va ocupar Sikkim. I Bhutan es va trobar atrapat com un entrepà entre el país democràtic més gran del món i el país comunista més gran del món. Per assegurar el nostre mode de vida, la nostra sobirania, ens vam aïllar. I així és com hem sobreviscut al colonialisme, a les tensions entre els comunistes i els capitalistes. Però cap a la meitat de la primera dècada del 2000, ens vam adonar que, intentant assegurar la nostra sobirania, estàvem en perill de quedar enrere. Perquè tothom s’estava modernitzant i hi havia la globalització. I sense televisió, sense internet, necessitàvem canviar. I vam acceptar aquest camí a la modernització per assegurar la nostra sobirania i per mantenir-nos connectats al món.
Veient aquesta pel·lícula, i també l’anterior, ‘Lunana’, sembla que no es pot aturar el progrés però es perden coses pel camí.
Quan aquest film es va estrenar arreu del món, la gent reia i ho trobava divertit, però quan el vaig estrenar a Bhutan, em va sorprendre la reacció. Molts dels espectadors ploraven i estaven molt emocionats. I vaig dir: “Per què esteu plorant? Puc entendre si plores amb Lunana, però amb aquesta pel·lícula no hauríeu d’estar plorant.” I em vaig adonar, amb aquest film, que amb les eleccions anàvem a la recerca d’una cosa que crèiem que necessitàvem, però pel camí vam perdre una cosa que ja teníem. I això va ser el que va passar amb Bhutan. La cultura de Bhutan, la forma de vida de Bhutan, és molt especial, única, és una cultura que celebra la bella qualitat de la innocència. I vaig intentar mostrar això al film. Quan et converteixes en un país modern, la innocència pot ser vista com la ignorància.
Un altre tema molt interessant per a mi, i crec que és un tema universal, és el contrast entre valors espirituals i diners.
Sí, d’alguna manera això és el que vull dir amb la innocència. Recordo que vaig enviar el primer esborrany del guió als productors d’Amèrica i França. Al protagonista li oferien molts diners i els regalava, i això ells pensaven que és difícil de creure-s’ho. I jo els vaig dir que no, que aquest és exactament el motiu pel qual necessitàvem fer aquest film, perquè aquesta qualitat, aquesta innocència, aquesta devoció, aquesta creença en l’espiritualitat, està desapareixent del món. I a Bhutan encara en tenim una mica, i vull mostrar-ho.
Un dels protagonistes anomena la Coca-Cola “aigua negra”? És una exageració?
Ho he sentit molt! En molts països, fins i tot a Espanya. No hi ha un dia en particular en què et puguis dir que ja s’ha convertit en un país modern. Ha estat un llarg procés. A Bhutan la televisió no estava permesa, però la meva família érem molt dolents, d’amagat en teníem, i teníem una antena de satèl·lit amagada al jardí, pintada de verd [riu]. Quan va arribar la televisió a Bhutan, tothom va aplaudir. Va ser com arribar a la Lluna, imagina’t. Per a una societat així hi ha hagut moltes primeres experiències de cop. No només la televisió, també internet. La primera vegada que vam veure la Coca-Cola va ser el mateix. Hi ha molts d’aquests moments de la pel·lícula, com quan el monjo budista vol una Coca-Cola i demana aigua negra, o que per buscar armes creu que la persona ideal per ajudar-lo és l’agent 007. Definitivament, hi ha històries així a Bhutan. Aquesta transició tan ràpida en aquest indret rural crea aquestes històries interessants que van inspirar el film. Cada aspecte del film és veritat. Tot va passar, excepte l’americà buscant una arma.
Aleshores diria que és un film molt realista?
Sí. Com a cineasta sempre m’he inspirat en el realisme. Lunana va ser exactament això. La història va ser inspirada per un professor que em va dir que va entrar un iac a la classe. Aquesta va ser la idea original.Per a aquest film, cada element està basat en esdeveniments que van ocórrer a Bhutan. Vaig entrevistar un funcionari governamental encarregat de les eleccions i em va explicar què va dir la gent, com es comportava, com els van ensenyar el funcionament, hi va haver el partit groc que va guanyar... Tot això passa en aquest país únic. Així que per a mi, sempre he estat inspirat pel realisme.
El sentit d’humor que apareix a la pel·lícula també és realista o és la seva manera de veure el món?
Crec que ve una mica de tots dos. Per exemple, utilitzar el fal·lus [una escultura d’un metre de llargada que representa un penis amb simbologia religiosa], això és molt meu. Com que vaig créixer a Occident, sabia que això semblaria absurd als ulls occidentals, però és molt normal per als bhutanesos. És molt simbòlic. Quan un occidental veu el fal·lus, se sent incòmode. El fal·lus representa la cultura bhutanesa que va començar a desaparèixer quan Bhutan es va convertir en un país modern. Hi ha un elements de comèdia, però també hi ha simbolismes. El fusell representa la modernització que ve. El fal·lus representa la cultura i la tradició que desapareixen.
Al film diu que Bhutan busca el seu lloc en un món que està constantment canviant. Parla de fa 15 anys, però crec que passa el mateix ara, o pitjor, potser.
Està canviant molt de pressa. Hem tingut des d’aleshores quatre eleccions, però és interessant, perquè va passar que quan aquest film es va estrenar, Bhutan just n’acabava de tenir unes, d’eleccions. Així que va ser com si fes aquest film fos per recordar a la gent de Buthan que havia de votar! Però fins i tot aleshores, quan estava parlant amb la gent i els demanava a qui votarien, encara n’hi ha molts que votarien a qui ajudaria més al rei [és una monarquia parlamentària]. Així que, d’alguna manera, el partit groc segueix guanyant.
El film va rebre alguns premis internacionals a festivals. Alguns són premis de cinema, però també alguns premis per promoure la pau. De quin n’estàs més orgullós?
No vaig fer mai un film per promoure la pau. Així que rebre premis per a la pau és especial. Estic orgullós perquè tant Lunana com El monje y el rifle han guanyat premis per a l’audiència. Per s mi, això sempre és molt especial. Crec que tenir bones crítiques és molt important perquè són de gent establerta al món del cinema, però al final del dia hem d’entendre que el cinema no existeix sense públic. I ser reconegut per l’audiència em dóna molta alegria, representa un gran honor. El públic és la raó que m’inspira a continuar fent films. Així que els premis del públic sempre signifiquen molt a mi.